on em pruu l'urpa duc

(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

divendres

Mirbeau i Rellogacrims s'esguarden, calds, la neguitoseta













Neguitosa (1) de n’Octave Mirbeau (1907)





Davant nostre, tot sopant, a la taula de la vora, una jove anglesa, rossa, s’aixecava, anava, venia, i adu asseguda no s’hi podia estar quieta cinc minuts. Sos dits jugaven amb el ventall, amb el cigarret de broquet d’or, amb els anells, amb els cabells. Un collar li saltironejava al coll i me n’adonava també que, sots el seient, els seus peus no se sabien aturar de bellugar, es descalçaven i es tornaven a calçar amb unes sabatetes argentades on la seda de les seues mitges blanques es neguitejava... Tot d’una mon esguard ensopegà en el seu l’angoixa de no saber trobar amb la punta de l’hàl·lux la sabateta qui amb una capitombeta se n’havia allunyat massa. La senyoreta s’enrojolí encar pus, i semblava que la sang se li remogués part de dins talment que on el peu es crispava, a mi la mitja blanca se m’anava representant més rosada, adu rogenca, fins que el peuet no fou capaç de reconquerir la sabateta argentada ja per a desaparèixer-hi...



Aquella nit jo dormia com un benaurat, amb un son pregon i sense somnis...





~0~0~






Neguitosa (2) de n’Èrrel Rellogacrims (2007)





Quan feliç clapava havent enllestit

De pelar-se-la com un malparit

Pensant en la delitosa angleseta

I en el seu peuet qui la sabateta

Esverat cercava sots les tovalles



Dels viatges les estranyes troballes

Volien que si n’Octavi Mirbell

(Famós normand qui escriu llibres de pes)

Pensant en la roent se la pelés



Pensant (entre d'altres bons druts) en ell

L’angleseta moguda, de l’hotel

Ara a la cambra de la vora, fes

Justament el mateix – i amb més de zel!



(Més fort calmant cal com pitjor l’estrès).





~0~0~




Feliç qui en cull la cirereta (estrafent en Thomas Campion; 1617)

Feliç qui en cull la cirereta (estrafent en Thomas Campion; 1617)














Feliç qui en cull la cirereta




La seua cara és un jardí
Amb roses i lliris tots blancs,
Paradís sens demà ni ahir
Amb plaents fruits a tots els brancs
I cireres que collir és crim
Si ans no et diuen: “pots collir’m.”


Cireretes de tint sublim
Duu la noia i, quan se’n riu,
Perles, roses, neus, reeixim
A esbrinar-li’n, i si no ens diu
Que collir-hi fóra bo i net
Ni rei ni bisbe no hi té dret.


Els ulls vigilen al son prim
I amenacen els plecs frontals
Tothom en cim clar o en fosc llim
Qui en violés les virginals
Cireretes per què patim
Si ans no ens diuen: “pots collir’m!





dimarts

(estrafent el 57è sonet d’en Shakespeare)
















(esperant de nits que na Minerva torni)













Atès que et sóc esclau què altre faria
Que atendre als aleteigs de tos desigs?
Cap estona no em pertany ni viuria
Sinó pendent al que et cal en l’endemig.

Tampoc reptaré, mestressa, el rellotge
Mentre cap altra ordre teua no dóna,
Ni, absent tu, seré ninot trist qui sotja
Si ja has tornat i pels muntants s’abraona.

Seré el servent mut, sens bri de gelosia,
Pensant tos afers amb el màxim respecte.
Quan no hi ets, caic, com titella, en desús.

Sóc esperant amb, per tota companyia,
L’amor que et duc, servil i abjecte;
I, si l’afer et reïx, més feliç cuguç.







hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós