on em pruu l'urpa duc

(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

dilluns

tres faules més




31. (Faulella dels Colordegosxarneccomfuig.)


Na Lleopoldina Colordegosxarneccomfuig i el seu home, en Gustau, amb llurs plançons, ben jovenets bessons, en Palamedes i en Nicomedes, festejaven un aniversari o altre, i, mentre el periscopi epilèptic de l’esperó del gramòfon era l’ham que enxampava els peixets de les notes de les cançons, i el disc de musica era un cavall esperonat cap a l’apoteosi de la fi de la simfonia, al capdavall cascú dels quatre s’hi avé, que allò, aquell vehement orbitar de les notes, esbalaeix i, et duu, retrospectivament, a la reminiscència de les vicissituds sofertes quan el profà infantó degué caure a la bassa probàtica que hi havia enmig del poble, i llongament i tortuosament no s’hi negava.

Tractaren els pobletans d’esbrinar qui fos l’infantó, i trobaren que ningú no en podia donar detalls, altre que el minyó era esguerradet i anava amb crosses, i semblava força malalt, i que qui sap, doncs, d’on no havia sortit ni on anava, ni si de fet no anava darrere la plantificació, la verificació, la realització en pròpia pell, el vanitós, de qualque mena de miracle, com cap d’aquells que hom llegeix a la faules tan carallots d’antics pagans llibres crèduls.

Tot i que els Colordegosxarneccomfuig eren casolans rai, i no s’aventuraven mai fora tantost es fes fosc, aquell vespre apagat els etzibava la densa boira injeccions de coratge. Entre tots trencaren, trepitjant-lo, el disc traïdor en mil bocins, i llavors, ben recollits, un dels bessons fou l’encarregat de llençar’ls (lliscant com sargantana, i vist doncs per no ningú) bassa endins.

Cal dir que feia dotze o tretze anys, on el mateix dia on els bessons Medes no foren nats, al cap d’hores que ells dos no haguessin sortit del trau del niu de la Poldina, per a sorpresa i horror de tothom, s’esqueia d’eixir’n un altre, un altre infant, força degenerat, aquest, amb un cos tot desmanegat, amb prou feines reconeixible com a humà. D’arrencada, com dic, aquell arronyacat renoc el volien abocar encontinent a les escombraries, però en veure que no era ni mort encar, decidiren per curiositat de guardar’l, ben desat fora dels ulls de ningú, sobretot per a escatir i alfarrassar bé què se’n feia, com es transformava (com es rematerialitzava amb el pas del temps i l’evoluir del genoma), el condemnat afoll qui els queia damunt.

No cregueren pas que valia la pena ni de donar-li un nom. Sempre l’anomenaren, posteriorment, l’Escarransit. I prou.

Després, doncs, vertiginosa ascensió (entengui’s descensió) del carismàtic (entengui’s el contrari, el repugnant i antipàtic) magre i monstruós Escarransit entre la família, la qual el mantenia constantment ben amagat tots aquells vuit o nou anys on no existí.

Al capdavall s’esqueia, ai, llas, que l’Escarransit era un intel·lectual. No hi havia pitjor aberració que un intel·lectual, ni al món en general ni per a qualsevol desafortunada família de tindre’n cap, el somni de la qual família, com tota altra com cal, l’objectiu final, és d’ésser normal, d’ésser com tothom altri, és a dir, de passar-hi (per l’existència) sense distincions de cap mena, sense fer-hi gaire o millor gens de soroll, esperant el premi del més enllà, i au.

Tanmateix, l’ens abjecte qui els havia malauradament tocat era rebutjat amb totes les de la llei. Com més brillava, més visceralment hom no l’odiava. Era un obstacle per a la convivència; tots els qui al voltant no hi vivien romanien ara en perill d’esdevenir víctimes terribles de les seues pèrfides maquinacions.

Car tothom sap prou com són, els intel·lectuals. Si tothom al món és un malparit, si més no, els qui prou en som, tenim l’excusa que som més aviat curtets de gambals i no arribem a més, però els intel·lectuals no, ells són malparits tot sabent que en són, i podrien no ésser-ho, car se les saben totes, és a dir, llur malignitat l’imposen a consciència. Totes llurs traïdories contra la humanitat són perpetrades a propòsit. Demaneu-vos qui ha inventades les troballes més assassines de la història, i els verins i els gasos tòxics artificials, i no cal dir les guerres i els genocidis organitzats, i els programes d’esclavatge i d’arrucament (o ‘educació’) generalitzats. Els elegits del cervell privilegiat, ca? Els intel·lectuals, no fa? Oi? I és clar! Justa la cusca fusta, tot aclarit!

L’intel·lectual Escarransit (quina vergonya la nostra!) calia que ningú no en sapigués mai re. Ens dèiem sovint que potser fora hora de considerar amb tota seriositat la seua eliminació, no fos cas que aviat inventés mètodes malèfics de carregar’s la família sencera, és a dir, d’eliminar’ns ell a nosaltres, i de la faisó més subtil, és a dir, inconspícuament i imperceptible, com foten els maleïts savis, d’esquitllèbit i part l’esquena.

Ça com lla, allò que férem, com a família, tantost, molt precoç, començà de voler fer el primer pas, fou encadenar’l a un llit de ferro que teníem a un racó del soterrani, prop d’un eixidiu reixat perquè s’hi escapessin les aigües en cas d’inundació, i així, ben amagadet, no se l’ensopegarien mai cap de les visites que haguéssim de suportar.

Els anys inicials de la seua estada hipogea, el monstre romangué estàtic. Llavors, tot d’una notàrem ressons d’activitat boja, s’havia tornat un escarràs de la feina, senties el coble ferri, la cadena, que es bellugava amunt i avall, a fortes estrebades.

Allò que no sentírem mai fou ni un gemec ni una veu ni un plany. Era un diguem-ne follet qui mai no deia absolutament re. Ni els molt escadussers electricistes ni els desembussadors de cagadores o aigüeres qui algun cop vam haver de cridar perquè apariessin re, no el van sentir mai udolar d’ençà del racó més fosc del soterrani. Així ningú mai no en conegué, ja ho he dit, l’existència, tot i que n’hi havia, d’homenots vulgars dedicats a les feines més humils, doncs, qui l’haurien pogut sentir i doncs veure’s (qui sap!), llurs simples cors, llavors, moguts de pietat. I les misèries que hauríem endurades aleshores, vós, horroritza de pensar-hi ara. Sort que els pecs, a part de pecs, són lloscs.

Allò que no sabíem és que el condemnat anòmal s’havia espavilat per a fer córrer el llit de ferro bo i ficant-hi, adossant-hi, pseudo-rodes fetes exprés amb els elements trobats part de terra, com ara grava i i guix i greix, i així era capaç de fer-lo relliscar amunt i avall del soterrani, d’on llavors s’apropiava dels objectes abandonats que hi trobava. Això sempre ho feia fora del moment únic (tret que sovint ens n’oblidàvem i tot, i hi havia dies que havia de romandre, què hi farem, dejú) on li portàvem un bocí pa i alguna cotna, i el got de vi agre de costum.

De fet l’acte fastigós de nodrir’l l’efectuàvem tan ràpidament com no ens era factible. No hi trigàvem gens, horroritzats, com dic. Cada dia més lleig ni grotesc, i inhumà. Sense dir-li re, car ningú mai no saludà l’execrable, jaquíem el recapte tan de pressa i cautelosament com sabíem, i vet ací per què no ens n’adonàvem que, mentrestant, havia ginyat un procediment per a fer rodar el seu llit de penitent.

Així, no sabíem, fins després que es negués a la bassa, que havia trobada una antiga enciclopèdia de volum únic que s’havia apresa aparentment sencera de cor, amb la qual no solament s’havia ensenyat ell mateix d’escriure, car jaquí darrere plecs de tractats científics (científics, i doncs, per definició, malèfics) (que cremàrem tantost no els trobàrem, per tal de no jaquir’n, del seu viure de podrit, enlloc cap traça), sinó que (amb quin llum ni amb quina minsa llum que s’hagués sabut fer filtrar de qui sap on?) de la qual n’aprengué també, es veu, tot de física i sobretot de química, i, així es veu — oi? — que barrejant certs productes químics extrets de mig eixuts pots de pintura, i insecticides i mata-rates en pots rovellats, i d’altres restes de líquids i cremes fastigosos, es féu (es construí?) combinacions erosives i dissolvents extremadament agressives que eslleiren o esllenegaren àdhuc unes quantes de baules de la cadena, de tal faisó que es bellugava furtivament com i per on volia, i segurament de nits hauria pogut violar silentment el pany del soterrani i, com una serp, hauria, si hagués volgut, pogut occir’ns i àdhuc abans estenallar’ns (començant per la boca sencera) d’un en un mentre clapàvem. Que no ho fes, això és l’estrany, sobretot en algú de la seua detestable condició ni aberrant constitució.

Uns fulls que ens llegírem esborronats, abans de fotre’ls també al foc, i que trobàrem encar més tard enfonyats a una clivella d’un dels murs plorosos del soterrani, potser donaran idea de l’àvol consirar seu, típic d’un altre escarransit intel·lectual, quelcom d’immensament repulsiu, habitual en la gent retardada, perversa i aberrant, qui hom ha nascuda (per a llur dissort i sobretot per a la dissort de la humanitat) amb un cervell hiperdesenvolupat, i per això llavors han estudiat massa, i no els ha fet cap profit, i als qui en patim les conseqüències encar menys, és clar.

«Un altre jorn sense gens de glòria n’és arribat. En deixondir’m del son feixuc i inquiet, letal tamborinada al cor, toc de rendició, d’esparpall. Un cor que diu ‘fava! fava! fava!’.

«Tremolins a totes les cabines del cervell, la duramàter mateixa envaïda per quina oradura de monstruositats, ni quin estofat d’abominacions, ni quin batibull d’aberracions. I ara, al cap de dues hores, pitjor. El seny espatllat del ruïnós cloquer del meu cor engega esbojarradament el seu desguitarrat ‘xamelicloc! xamelicloc! xamelicloc!’ i cuid romandre-hi ert.

«Com posar-hi remei? Com deseixir-me’n? Crani superflu, vacuïtat presonera on tot es desrenga, closca permeable perquè l’avolesa osmòtica en fils primets no ixi inconfessable com pinyolets del gotim en el bes de la qui, tot veremant estrènuament, no se t’atansa, somni impossible.

«Es diu Satana, que en el seu llenguatge em sembla que vol dir sastressa, tot i que anc no m’ho ha volgut certificar. Sempre m’ha respost amb un somriure alhora burleta i enigmàtic. De totes les dones, la pus lasciva, la pus intel·ligent i bella, i doncs la pus insultada, mes alhora, de totes les barjaules, la pus defensada per l’heroi qui, mercès a ella, no esdevinc. Somni d’idiota, com em correspon.

«Ja havent eixit castrat del cony de ma mare, quina quirra més eixorca, la meua. Ja la pots sacsar, de re no serveix, tret potser a part de qualque rar subtil pronunciament de conflagració verbal, un lleig soroll d’escanyat, assenyaladament, no res semblant a l’objectiu vital per a la qual, en persones més realitzades, no ha estada concebuda pels daus de la natura.

«La diguem-ne (molt pietosament) essència o tímida aigüeta (seminal?) que molt estroncadament mai no m’ix de la derisòria sanguinyoleta és, més aviat (si som sincers), polsim d’antiga deshabitada teranyina.

«Tant se val. Car què hi som, a l’univers? A l’univers, la terra sencera (l’esfèrula), no és sinó mitjanet arganell clafert ensems d’ous i de cranis. Cranis menjats per paràsits. Ous d’ominosa esgarrifadora desclosa. Més val no pensar-hi.

«Esfèrula de xerri, piloteta de merda acabada de cagar, i ja plena de puces de merda, les quals ni ens n’adonem, del bastó que ens burxa ni de qui burxi amb aqueixa burxa, cascú, com tota altra puça de merda, pres pel neguitós desig de tastar-hi més merda, i prou. Quadre tètric, més val tancar-hi els ulls.

«Tots els meus eidòlons, el reguitzell de ‘jos’ qui project, romanem inerts, avergonyits, derisoris, insignificants, davant la llau de merda que cada cos no crea mentre viu. Mentre la mort, son ull de peix mort ens fita, present, tothora de dalt del seu coll tes.

«Merda i mort, binomi essencial, fora del qual, el buit etern.

«Sangfós mes emfàtic, abans de jaquir-hi el cadàver potser caldria prendre en consideració la possibilitat que em volgués aviat desempouar d’aquesta contrada que em limita massa. Què hi ha enllà dels murs...?

«Qui sap, un pic no haig descobert el nou món, dubtosament posat com un estaquirot davant totes les altres races, manifestament inferiors, si sabré pas què cony fer’n ni fer-hi. Altre potser que, amb els meus mètodes d’implacable intel·lectualitat, esclavitzar’n els hàbils (perquè m’ajudin si cal en les meues inquisicions) i liquidar’n la resta.

«Crec que, amb un cop de cap, assajaré de fer’n, per a començar, un petit i fàcil experiment. Com he vist a la història enciclopèdica del món que sempre han fet els escassos més perspicaços (d’entre naltres, els feliços ‘infeliços’, a fe que mal col·locats, extraviats a la cagada esfèrula) amb els pecs aborígens, després d’estudiar’ls una mica, que els han mesos (ficats) a usos favorables.

«Aquesta és la meua intenció, per a començar, com dic. Qui sap.

«Veure’n les imatges, als fulls del llibre únic, t’inspiren la idea que llurs peus, i sobretot els dits de llurs peus, oi que ofereixen un rampeu a les rels de certs arbres locals?

«Haig decidit doncs de plantar’n un munt ací i allà, en diferents saons, no fos cas que les cames se’ls arrelessin, i qui sap llavors de debò quina mena d’arbre, ben esporgat de caps i d’altres membres inútils, no n’espletàvem.

«Enraon en plural car, mentrestant, amb els pocs elements hàbils, he format un plec d’adeptes robotitzats, és clar.

«I més tard, què? I si ens trobem que de cames no n’arrelen de fet gaires? Per allò que sembla a primer cop d’ull, precisament potser únicament i amb prou feines les dels més degenerats dels autòctons, els peus i dits dels quals és palès que són més desproporcionadament grossos i llargueruts, a tall dels maleïts follets qui no són sinó llors, xarnecs, híbrids, mesclats de planta i de pelut quadrúpede...

«Llurs sanguinyoletes esporgades, ara sense saba ni bava, perquè no se’ns reprodueixin massa adeleradament a cop de llavor llençada al vent, els colpim a ritme de síl·labes perquè aprenguin, com ens havien promès, de comunicar’ns llurs sensacions, o els amenacem amb un sobtat petarrelleig d’espurnes. Malhaja! Comminatoris.

«En tost de superpoders, per a ells prou els allerem, molt generosament, infrapoders; s’ho han guanyat. I un altre de llurs infrapoders serà el de rebre de valent sense que nogensmenys no els afecti gaire, i sovint, ases dels cops, acostumats a rebre garrotades de garrots arrencats a llurs branques, encar millor que no gaire, no gens.

«La meua quirra escarransida esdevé, maquinant-hi, no diré pas resurrecta, més cert que, de flàccida i lànguida, passa a rítmica i galtuda, a, com qui diu, mig endurir’s com nus a la gola, i àdhuc un fluix farinós amb tasts de marrofí no se’n des....»

Ecs, el fàstic, el fàstic! Les horroroses escriptures! Prou teníem raó la família de cremar-ho tot. Allò que cap intel·lectual mai desbudella és horrorós. Nosaltres, rai. Férem ben fet. Cap recança, al contrari.

I mai més aitampoc no escoltarem orquestres maleïdament incriminatòries. Això, també, segur, vós. Per aquestes!


(<><><>)


32. (Faulella d’en Bob Utxesa, poeta esgarrapat.)


Escolteu, setanta o vuitanta anys m’ha costat caure del ruc. Setanta o vuitanta anys fotent de ‘poeta’ i trompant babaus.


«Oh merda reblanida
Escolta mes cançons...

Car tu sols en fots cas.

Ara me n’adon
Que no són pas millors...

Que les que canta el gos



Hola, bon dia, nois, soc en Bob Utxesa (nom figurat) i, ja ho veieu, ho reconec; tota la meua ‘producció’ és caca. I no pas caca dura — caca tova, caca llefiscosa, enganxifosa, de la més fastigosa.

Ara em retrataré una mica. I llavors em moriré. I aqueix és el retrat que ficareu al meu clot, el jorn dels poms de flors. La meua fama haurà durada allò que duren els poms a marcir’s. I au.

Vaig néixer, vull dir, perdó, em varen cagar al món, en una família qualsevol... El caganiu de tretze germans. No parlaré pas ara mateix d’ells. El meu retrat és del lamentable individu.


«Aqueixa canalla són tots artistes...
El petitó més que ningú...
Ocell albí gairebé albat...
(Li anava d’un pèl que sortit del cau horrorós encar bleixés)
S’encanta amb les hortènsies, les nimfees
Ah i amb els endolls...
(La substanciosa fatalitat de l’electromagnetisme el té fetillat).

A la cuina hi és el faldilletes
Entre les xiquetes el femelletes
Qui es capté com si portés cada moviment coreografiat d’avançada...

De jovenet fou fonyegat a fons per tota mena de molt digna ni honorable autoritat...
Bòfies de tot pèl, capellanufes de tot grau, mestres-tites a feixines i garbons...
I una mà (als collons) d’“oncles” de por...
Llurs grollers ditots li recacejaven les cavitats...

Sobre, per a no ésser menys que els altres, se la pelava a tot instant per un foradet a la butxaqueta...

Tots ho veiem arribar: “Aquest xiquet serà poeta.”
»


(...)


(Estranyament, m’atreien els foscs forats de cova. Com qui diu els replecs de cony a la terra. Amb una soga a la butxaca, car sempre pensava en avencs als quals t’estimbes i dels quals cal eixir. O potser perquè potser salvaria cap dona segrestada pels bàrbars, i (ella) em permetria toqueigs qui-sap-lo misteriosos. I amb qualsque provisions — una banana, una taronja — per tal de sobreviure si m’hi perdia, sense haver encar trobat els tresors i els argents presos pels lladres als museus. Enyorant la cuina, pobrissó, entre laberints grotescs, la flaire casolana de les truites d’espinacs...)


Doncs bé, quan creia ésser al darrer repetjó, rabbis, priests, preachers, popes, ministers, khatibs, muftis, and the rest of them damned misfits, shit-scattering infrahuman machines... Clergues, corbs de mals averanys (compreneu). Reguitzells enormes, tribals i ridículament enemistats. En sortien pertot. Per cada escletxa i per cada osca, i sobretot per cada forat de cul a la cova... Abans d’anar-me’n, els oïa entonar:


«Aquest neguit al bec del vit
Aquest desfici a l’orifici
Aquest prurit aquest prurit
Cardar i fer fills el nostre ofici.

Qui és el masoc i qui és el sàdic?
Soc avui qui rep i entoma
O el qui prou pel cul dona...?
»


(...)


La meua infantesa fou feliç. Com a ma mare, m’abellia pler de llegir. Llegia de tot. Tots allò que em queia a les mans o als ulls, tant pagant com d’estranquis. Érem a una dictadura ferotge i els llibres eren prohibits. Els amagatalls on els desàvem, la mare i jo, eren molt putes. No els revelaré pas ara. No fos cas que encar ens hagin de servir. Els vents que tornen a córrer no foten gens de gràcia...


(Petit record força escaient.)


D’una revolada, m’he embotit sencer a la boca aquell paperet cridaner; encontinent me’l menjava, paperot rutilant, full de llibre negre, de l’obituari on a un lloc o altre s’hi devia perdre, podrit, el meu nom. Un nom que tantost hom no me n’empastifava, com qui t’hi unta part damunt, arreu, repulsiva merda, de tota manera oblidí.

L’oblidí. Oblidà instantàniament el meu cos el mal nom que li clavaven insolents amb metzinosa agulla.

Sediciosos catalogadors, catalogueu-vos aquesta!


(...)


(Per a donar una idea d’allò que, com ara embruixat tanmateix, llegia — i en conseqüència escrivia — per a mostra, uns botons — de plom — a la babalà.)


(Les mil-i-una nits resumides.)

Nit sense fi
Al llit me n’aní
Ben acotxat m’hi gití.

Per a poder-m’hi adormir
Sòpit conte m’hi contí.

Conte que en el somni on m’endinsí
Sense adonar-me’n perllonguí.

I el conte feia així
I llavors així...
I així... i així... i així...

Mil tombarelles fins que no l’espitxí.


(...)


Ací fa cap el cavaller audaç:
No dubta pas davant tothom ficar’s
Lo dit la mà lo colze l’avantbraç
Al nas al nas al nas
.


(...)


Som-hi amb la rebel·lió dels otòlits
Copsa’t amb mans de pèmfig i impetigen
Cos naufragat s’ha acabat rebre nòlits
Món tremolós tot hi és caure i vertigen.

Torta mangala entre esbalçats monòlits
Raons i lògiques sols t’enfastigen
I els sorolls són tots enfarfecs insòlits
I tot t’impedeix de tornar a l’origen.

Quelcom t’asfixia... Et manca l’oxigen
Cap migranyós van ressonant-hi còlits
.


(...)


Catiu macip, n’Orfeu
S’adormí als bracets d’en Morfeu
I en Morfeu allò aprofitant
El donà pel ses mentrestant.

Un culet adés sense màcula
Fet malbé ara com els colls
D’aquell altre cràpula — en Dràcula


(...)


Encar decumbent
Tornant a veure els pretèrits esdevenidors.
Car el futur és el passat.

El somni i el malson prestigiosament
I indefinidament represos
Com pels corredors sens fi
Als reguitzells interminables
D’acolorides altes coruscants pantalles
On sense atur tot no es reesdevé
Tot no es reesdevé...
Tot no es reesdevé...
Tot no...


(...)


De grandet, la revenja idiota. Vaig ésser pec, obtús i obsés, abassegador de toms i toms. En acabat d’haver-ne fruït amb prou feines d’uns quants, la vida ja no donava per a pus; els altres se’ls haurà de llegir la mare qui va parir el diable.

Ai, tanoca, on vas? Els llibres, diu! No en fa poques, de belles horetes, que això ja no es porta, manoi.

Mon pare, flequer, pencava tota la nit, i només pujava a clapar a l’hora on esmorzàvem. Prenia llavors l’esmorzar i en acabat es ficava al llit.

Si pujava del forn content, i el matí era clar i esmorzàvem al balcó, i sortia el sol, ens cantava “els bítels”.

Here comes la son
Turururu
Here comes la son... i ara et dic
Això rai!


I amb la seua son, assolelladament, se n’anava a la cambra a fer-hi, ben merescut, havent ben treballat, satisfet ell, fins vers migdia, el seu son.


(També, aqueixos records dels parents i veïns.)

Tocant a ca nostra hi havia el terreny polsegós on el gravador de marbres i granits, i sobretot de lloses tombals, hi treballava cantussejant.

Era l’home més xiroi i feliç de l’univers. Totes semblaven pondre-li perennement i generosa. Potser perquè subliminarment es veia en certa manera amic de la mort? Qui sap? Això és una interpretació idiota que em puja ara mateix.

Fos com fos, tant se val, arreu on anava sempre portava amb cor la joia, el goig, l’optimisme, estranya benedicció del seu amable tarannà. Quan entrava a la nostra botiga a comprar’s un bocí de coca o un panet amb xocolata, hi entrava la més dolça primavera, tant se val el temps que fotés fora.

(Amb el lliurador sempre curull, a la nostra botiga no enganyàvem mai cap client; amb els qui ens demanaven que els lliuréssim, ara no ho sé, allò que fos — hi portàvem de tot, en sacs mig plens, a un racó darrere el taulell — farines, segons, llavors, grans, àdhuc fems naturals — cap ni un, que jo sàpiga, mai se’n va plànyer.)

Quan jugàvem a bimba entre les seues creacions pètries, l’home feliç de les pedres tombals, ens tolerava perfectament, tot i que de cops ens digués gentilment que en aquell moment havia de burinar delicadament i volia que sortíssim, i ja tornaríem més tard, a part, és clar que la pols de pedra no ens fora gaire bona per a les nostres tendres freixures.

Per cert, com es deia aquell altre client? Bon botànic, es pentinava amb cards. Vegetarià, dels qui mai no bufen gaire cullera per principi. On els de més dels altres, molts repel·lents, menjàvem vísceres i en cagàvem, ell rai, cagava verd i sovint es veu que balsàmicament flairós i tot.

D’aquelles deixalles palingenètiques, bo i cagant a l’hort, aquell bon home en treia un nou món; tot, tan immensament adobat pels fems inestroncables, tornava a créixer, i molt més esponerós.

El seu hort és delícia i meravella. Com qui amb trepig ferm xipolleja en tolls inescandallables i continus de renocs en gelatina, a dreta i esquerra hi esguardes selves més salvatges totes soles encetar-se. I allò és glòria.

Àdhuc un garrinet seu (qui es deia Jutge, me’n record perfectament) li’n grufava rere les tòfones, i, selecte, li’n trobava prou, i de cadmi estortes i tot.

Ara, a l’home de les verdures, qui, amb el seu barret xinès verd, caminava, fent saltirons de gaig, o mig ballant cancan, pels viaranys improvisats entre aquelles inèdites orografies com més anàvem més fantàstiques de runam i brutícia, com ara en el present infaust, no li n’endevinava mai tampoc el nom, sí ves.

Els gossos qui li guardaven l’hortet es deien Mossegalilull i Anfonzalzullals (vegetarians? m’estranyaria un ou!); la seua cabra (omnívora!), amb cara de sàtir, és clar, es deia Pontífex. Ell, però...? Mataquelcom.

Car prou feia anys; un cop, em sembla que sí, que si fa no fa me l’havia dit, i sinó el nom, el cognom, mes ara que em matessin si me’n recordava. Mataquelcom, com dic. Assassí d’Algú o Altre, d’una Ètnia, o una Secta, o Superstició, o Tribu. Un d’aqueixos cognoms tan agressius que la gent porta encar impunement (i innocentment?) (qui sap).

Quan me’l trobava, li deia, —Com anem, Matacretins? (O li deia, —Com va la cosa, Mata-xarnecs?) (O li deia, —Totes us ponen, Matajueus?)

I ell només se’n reia part dessota el nas, i m’ullava com si li fes pena, com si em digués, pensant-ho tan fort que gairebé ho senties, —Carallot, ben de plànyer sou.

I de lluny en lluny, hi rumiava (em caldria rumiar-hi encar). Matamosques? Mata-rates? Mataparents? Mataflamencs, Matallums, -llaunes? -lluernes? -llops?

No hi havia res a fer. Cala buida cada cop. Dels meus fantàstics viatges assassins sempre en tornava amb els collons nus i el sarró buit. Quin paperot més trist de desmemoriat!

Crec que tot aquell mes sencer fou pluviós i nivós. La meua mixa no surt pas de son asil vora la llar. Que què hi llegia...?

No crec que en sabés, tot i que semblava entendre perfectament les imatges. I al voltant de les imatges es contava la història, qui sap si sovint més interessant que no la que contaven els fulls sense imatges.

Pensava, com el més savi dels savis, que tot allò que no és ficció, prou més val evitar-ho. El món de la realitat històrica vessa pertot arreu de greus malparits qui foten les pitjors bretolades i destruccions entre la humanitat i la resta de la natura.

En esguard doncs de l’espectral ficció ignorada, la versió veritable de la mixa al seu tron ben escalfat és carismàtica, i catàrtica. Catàrtica. Car prou catarsi cal, vós. Les vides en manquen esborronadorament.

Crec que és, fet i fet, l’emblemàtica anècdota sobre l’ànec dotat de tics i d’altres força blasmables trets. No cal dir que hi ha dins la felina historieta les dosis escaients d’anagnòrisi i de peripècia degudes i ben pesades.

—L’ànec...?

—Sí...?

—Era lleig?

—Ben joliu i formós.

—Era cigne?

—Era ànec.

—Ponia ous d’or?

—Això crec que ho feia una polla. No. Una oca.

—Ah. Potser un pingüí?

—No. Oca.

—Doncs... No és pas l’ocell que durant el temps on cova els ous enmig de l’oceà calma les aigües?

—L’alció? Vas lluny d’osques.

—Doncs...

—Prou. No t’escarrassis ni et capfiquis. Ara t’ho dic.

Se n’era un ànec ple de recursos per a viure bé. Es feia el te amb els mitjons bruts que trobava estovant-se a lavabos i pitxers. I la sopa amb les calces de les minyones amb mala setmana, les calces que s’estovaven en galledes sota el safareig de l’eixida.

Una altra cosa que li agradava de fer, a l’ànec eixelebrat, era de robar un camió, com més gros millor, i conduir’l molt esbojarradament quan la boira era immensament espessa.

Ací la mixa, esfereïda de només pensar-hi, si n’era de contenta, llavors, de no voler haver sortit en aquella traïdora calamarsada.

Tan bé, tu, que s’està a ca d’una ben calenteta! — bleixava, satisfeta.

Era com son amic el talp. Hores de lleure, de cops el talp sortia a la finestra, i si ensumava en la feixugor del temps la presència d’ombres mortals, de corbs, voltors, astors o esparvers (no pas és clar que els albirés prou bé), ell, sense recança, tranquil·lament, s’enfonyava de bell nou al cau, i au, no ha passat re. Quieta non movere. No fotéssim malbé la pau que hem atesa. A casa, sense invasors, s’hi està tan bé. Ben mantinguda, els engronys hi són mínims, saps? Qualque parent disfressat de proditòria serp, ep, això (per dissort) també.

I consirava (la mixa? el talp? el corb? jo? tots quatre?) potser en el visible augment generalitzat d’estupiditat i violència degut a la pol·lució (carbó, freó, benzina) diguéssim del plom en els maleïts vehicles de mort... Vehicles letals per a anar molt més de pressa on...? Vers l’enlloc definitiu, és clar.

De petit, amb un arc i viratons fets de les barnilles d’una ombrel·la, quina calamitat! Havia mort, malastruc, el darrer dels ocells fènix!

Encar tot culpable i tremolenc, m’he ficat al laboratori negre, a recollir-hi les monstruoses brutícies. Negres resclums, rasclums, fums, ferums. Negres portes falses que et surten de trascantó i llavors et duen a infamants espectacles d’on, tragitant ans trontollant, tantost no pots prou n’ixes.

Paperets parlants qui pels negres esglaons i per les relliscoses rajoles negres rellisquen com si posseïssin doncs potetes, i que de cops xerren i et diuen, tanmateix aglossos, es veu, mes no pas gens alàlics, estranyes confidències, i doncs què fas...?

Hi confies, i com un carallot els tornes contesta, i s’estableix embriònica taba, que pot tornar’s àdhuc mig interessant, i esdeveniu gairebé íntims molt coneguts amiguets, durant si més no els curts trajectes per corredors i escales.

Un dels relliscosos paperets t’adverteix que vigilis, crec.

Crec, dic, car no pas que entengués gaire bé (sovint gens ni mica) allò que cap dels paperets trobats escadusserament ací i allà, bo i transitant (ells, els relliscosos papers) enfeinadament pels laberints del negre laboratori, semblava voler dir-me.

Mes alhora és ben cert que mai tampoc no he entès gaire cap paper de tots els que et trobes pel món, ni tampoc, ni cal dir, encar menys, els papers que ningú fot — les façanes, els fictes posats, dels disfressats qui et parlen i qui no et parlen — però, home, sí ves, aquell (paperot) qui davallava amb mi ara em feia l’efecte d’avisar’m, oi...? Que parés compte amb l’opulent ogressa (aquesta era la novetat) qui corria darrerement pel laboratori, la qual, havent après de lletra últimament, si t’enxampava tendia a fer-te oir (i pitjor, a fer-te patir) barbaritats rai.

Negra opulent ogressa d’inoxidabilitat palesa qui acarona vastituds de saó efímera, t’hi perds com en galàxia perduda entre infinits. Que no et vagi darrere; per això no la perdis de petja, fes-li tu darrere. Aqueixa és l’estratègia, la tàctica guerrera que millor funciona. Si algú ha de clavar ganiveta part l’esquena que siguis tu, no pas ella, ferotge.

Fes-te tot negre en paret tota negra, arrambat com llord paperet, i sobretot per comptes de mai rebre-la davant, que et rebi sempre tombant-se. Car, com en tot, qui en sap escaujar ans escorcollar l’esclau (ço és, m’entens, el solc, la petjada) obté la clau, ço és, el desllorigador que resol qui fos (o no fos) el misteriós espectral animalot qui pel negre laberint no ens volia sobtadament morts.

Les fosques vicissituds en la foscor em forneixen perplexitat a manta. I al capdavall per què hi he vingut tan mudat? Hi soc segurament en previsió d’un altre imminent enterrament.

Tots els morts de vides prèvies em venen a l’esment i se’m fiquen afetgegats al crani, com si ja no hi cabés ni cap ungla ni cap queixal més, atapeïts tan estretament que em dic que tost esclataré, com cementiri massa clafert, esclataré en una erupció d’ossos mal rostats.

Car cada mort, astora-te’n, cada mort, prou un horrorós experiment de cos transsubstanciat pel despietat prisma del temps. Podrides figues en podrit cofí, ja ho dic, cadàvers amuntegats en cementiri curull a vessar.

Qui no anorrea la mort? Tanta de gent qui coneguí i ara desfigurats pel podrimener que insidiós se’ls instal·lava al pinyol. Wen vernichtet nie der Tod? Qui se n’escapolia, faduc, d’encetar el mal pas? Qui se n’estalviava, d’ara fotre el pas fatal...?

Ningú... Ningú... Ningú...

Quin paper hi faig? Epilèptic trepitjava al buit. Enjòlit en la buidor ingràvida. Atrocitats atlètiques me’l duen a l’apoteosi del batzac més atrotinador.

Defensa’t, si pots encar; si encar et roman mica d’adí, de substància.

Desfet, en agonia, avorreix la impenetrabilitat de la foscor, fen amb els glavis roms dels teus dits balbs els murs del trau que se’t tanca i tanca i tanca, indefectible — cilindre de metall punxut.


(Aviat acabaria moderadament boig.)


Vaig tot de blanc, com si soc (abans no fos cuit!) mon oncle el pastisser, qui, de per riure, i per a fer por als companys del forn, es va esmunyir en un dels calaixos de la màquina de coure pa, i es va embotir dins la pasta preparada, i com els altres trigaven, s’hi adormí (devia anar una mica pet), i s’ofegà en la pasta ja apujada, i, sense que els altres se n’adonessin de re, llavors, sí ves, pastat de valent, i a bocinets fou cuit.

Doncs això. Amb samarreta primeta blanca i pantalons del pijama primets i blancs, tanmateix, eh, ara mateix? Què hi vinc a fer, tot sufocat, sota la lleugera pluja?

Veig que soc al pati, millor dit, al prat força extens que hi ha rere la casa pairal, i m’hi haig de sentir per força tot estrany, amb ulls erràtics, fora de lloc, neguitosament conscient que entre els boldronets de gent si fa no fa tranquil·la i com cal qui s’hi passegen, havent sortit del menjador un cop acabaven de dinar, hi soc de més.


(Aviat aviat... Cauria deprimit, esdevingut conscient de tanta de mentida arreu.)

Prou sé d’on em ve tot aquest empegueïment meu. Em cou encar la vergonya d’haver trempat (encar ara veig que la pluja m’humiteja els fins pantalons del pijama i la cigala se m’hi marca tota grosseta, de tal faisó que no sé pas com oferir l’esquena a tothom), d’haver trempat, dic, ara mateix, a despit meu, mes sense poder-hi fer altre, massa excitat eròticament, en veure, tot baixant de dalt, a la cuina, l’espectacle força impressionant del pare de família altrament tan digne i reeixit a la vida, bon negociant i amb una anomenada important, petonejant els colls dels dos xiquets qui abraçava amb cada braç, un a cada banda, amb un dels xiquets qui no devia haver fets els dotze anys, l’altre potser els vuit, i els dos menuts, petonejats tan amatòriament en indret tan sensible, sense vergonyeta, desbraguetadets, i pelant-se els deliciosos vitets trempadets, com s’hi rabejaven, luxuriosets, pobrissons, com gatetes qui acaronadetes ronquen de felicitat, i ho feien els tres, l’home granat i il·lustre i benestant, i els noiets desvergonyidets, davant els qui encar eren xerrant postprandialment (anava a dir pòstumament) al menjador, els quals tanmateix no en fotien cap cas, trobant-ho tot ben natural, no pas com jo, carallot, qui he fugit, part darrere, per la porta de la cuina, al prat, sense pensar que queien gotes ni com anava vestit, havent-me tot just llevat de la migdiada i havent baixat a la cuina ara ni me’n recordava per què.


(Ara vingué l’atac de depressió. Arriba un instant, sortint de la feliç infantesa, on te n’adones. Tota felicitat era oblit o era farsa. La realitat és roent com ferro roent que roentment et penetra recte amunt. Horrible.)


Pansit, hi soc com al museu. Tots els museus, hom s’hi mor d’angúnia i de fastig. Cap objecte no et lleva ni mica el pansiment. Llavors, és clar, gens interessat pel que s’hi esdevenia, m’hi absentí. M’absentí del món, del viure, alienat, segurament paranoic, o millor, esquizofrènic.

M’esmunyia fora com ombra relliscosa, i ningú no em trobaria pas a mancar. Que hi fos o no hi fos no canviava re entre els reunits qui admiraven això o allò, o s’admiraven (o ho deien) ells amb ells.

Fora hi ha herbes i còdols, cels i horitzons; hom hi respira, bufetejat pels vents i, ara i adés, millor encar, ventissament humiliat per les gegantines dones nues, translúcides, amazones imponents, de força suprema i d’esplèndid to, qui corren imperioses per comes i prats.

I els aniries darrere i en la foscor caus i recaus, mants de penya-segats avall. I avall.

Tornes a ésser al reialme de les amebes. Se t’han acabats els trucs, ni els tripijocs, ni d’altres rares receptes per a la supervivència; ara que, anònim, t’enfonses irremeiablement en la incisió darrera, que es tancarà com es tanca tota nafra a la crosta impàvida de la terra, ço és, amb més terra damunt, amb més foscor davall, amb més oblit total, immers en el no re, només imaginativament et creus mig ressuscitar.

I, espectral, arramasses els ossos, esbarriats a fragments tot al voltant, i et tornes si fa no fa a reunir, i t’afegeixes a la cua inhospitalària i incandescent d’un reguitzell de pobres desgraciats com tu...

Això dels indrets sacrecs, vull dir, sacres... Això dels indrets sacres, ecs, vós. Súmmum de l’estupiditat per a atreure i entabanar tots els babaus datspelsac arreplegats pels llocs més infames del món.

De lluny (mai no m’hi atansaria, desertor), albirava els cretiníssims pelegrins qui s’atansaven a l’objecte ‘sacre’ amb la mateixa devoció que les mosques serven per les latrines.

I llavors, marginat? Res. Car, des del racó, calia cridar, i com més fort millor, perquè t’entenguessin, m’estimava més de callar. La cridòria m’ofèn el sensori i em fastigueja l’intel·lecte.

Al capdavall, prou me n’adonava que tota aquella gent estaven carregats de foteses, i per això també més valia jaquir-ho córrer.

En canvi — Ep, vós! — em sobta una veuarra d’homenot rude i barroer, i m’he tombat tot aprensiu, i ara hi queia, el qui bramava era n’Ananies (oi que m’havia dit Ananies? A tots ops, un nom o altre que aleshores m’havia sonat a “ase”), n’Ananies, el rude garatgista de vora l’hostal, on anit m’havia aturat pel fet que l’automòbil començava, molt amenaçador, de fer’m figa a la carretera. Ara em venia tot a l’esment. M’havia dit n’Ananies que caldria esperar l’endemà, que li calien certes peces que hauria d’anar a cercar enjondre.

—Ah, digueu, digueu. Com anem?

—Haureu de vindre amb mi; us vull ensenyar quelcom.

Li vaig darrere. Em duu al seu garatge on, ficat cap per avall, la carraca del ‘meu’ automòbil rau enlaire, suportat per dos amples i cepats pilons de ferro. Em diu que s’hi coneix un ou i afirma que: —Veieu?

—Ho veig, ho veig — fenyc (o fingeixc), sense veure re.

—Eix eix ix.

—Eix eix? Ix?

—Ix, ix.

—Ix? D’on?

—De l’uix, collons. De l’uix rodó on hauria d’enfilar’s. Eix eix ix d’uix. D’eix uix. Ara us ho mostr. Ull viu... D’antuvi, i això si mai reeixia a penetrar-hi d’ell mateix, sense que jo l’ajudés, com ara, el pobre ho feia ballant-hi; ballant-hi, ca...? Hi boquejava, balder rai. Balder, batzoler. Batzoler, eix eix, a l’uix, hi ix; hi ix; ho veieu...? I llavors és clar. Un eix no pas prou règeu. I eixes ballestes, què me’n dieu...? No pas prou règees. Gens règees, no? De fet, tot, tot hi és massa tou, bla, flàccid, destrempat, en eix cony de màquina vostra.

—Això mateix em diu sempre la dona — li confès.

—Hà, tothom la deu plànyer.

—Al contrari, ja em perdonareu.

—Amb una màquina feta de què? Hom diria que de gelees, de mocs, de qualque immunda matèria emètica, o excrementícia, tot plegat de re prou sòlid ni mascle ni consistent; veieu això...? I això...? I això...? Massa moll, massa flonjo, massa tovet, massa anèmic, massa desmaiat.

I ara m’ompl de confusió, car cada cop que dic que diu “això”, en realitat diu un nom o altre, molt abstrús, indesxifrable, de cap element mecànic o del mecanisme diguem-ne de tipus, o de tall o de coll, motorístic; de fet, el brut bordegàs, me n’avia un reguitzell esborronador, de mots tècnics d’ocult maquinisme, i el cap ja em curulla d’interrogants, i em sembla que els interrogants se’n sobreïxin i m’hi facin banyes i tot al front. Veig serps qui em suren pertot arreu. Soc un serpentari amb serpentines serps qui se’m passegen per les vius esclarides dels nervis o em neden a les humitats dels ulls.

—Al contrari, al contrari. Alçaprems de molt erecte acer sempre la trameten a paradisos, com se’n diu, orgàsmics; dona, ella, de molt bon coratge i bell tarannà. Podeu ficar-hi messions sense por.

—Qui?

—Qui?

—Hò. Qui? Ah, la vostra dona. Això rai, no cal que me’n féssiu cap dibuix. Amb el posat pagueu, i amb allò que hom prou pot ja guipar amb el vostre pijama tot xop. Messions, ficar-hi; i el que ragi, dic jo, per cabalós que fos, supòs.

—I tant, i tant. Suposeu ver. Em volia agenollar davant els dos vitets (dels infantons) tan eix..., tan eix..., eix... eixeridets.

—Si sols fos l’eix! Eix automòbil l’haurem de llençar. Tot sencer, ecs, vós, no pas millor que cap garbó de fems.

—Prou ho sé, prou, prou.

Me’n tornava capcot, i pensiu. Com n’Hèrcules, feixugament heroic, devers la cuina, com qui diu distretament, no fos cas que encar hi fossin.


(Car, com veieu, en l’endemig, m’havia casat. Eixit de la clínica dels comes insulínics i els xocants electroxocs, m’havia jaquit ensarronar fàcilment.)


—Com anem, noia?

—De putamare, i vós, minyó?

—Doncs ja ho veieu, millor, molt milloradet; si més no, de moment no l’estic palmant.

—Això rai. Tant se val. Quatre dies, capdecony.


(Suputat pels seus majors ja prou ben esquerat, el jovencell es desclou el cinyell i viu prou a lloure uns quants de mesos fins que, desil·lusionat, cap jup, no ha de tornar al ramat i a la via fressada de sempre.)


(Li componc ximpleries com aqueixa:)

«Bella amiga, així és amb nós —

mai vós sens manguis, mai eu sens vós


No hi havia indret al món més dolç.

I ara, sovint, la dona, per qualque petit tort que es veu que li feia sense pas voler gens, quin odi ferotge llavors no em duu, i com les ungles seues m’esgarrapen. I la sentiríeu escridassar-se, rajolins de sang em davallen de les orelles. M’ofeg; davant seu no gos pas ni bleixar.

De la imatge que al cervell em faig de mi mateix, els mots cruels de la deessa n’han fet un ésser mític. Mític en la dejecció, submissió, anihilació. Un ninot fet de draps bruts, un microscòpic heroi qui rau al fons tot fosc de la més ínfima insignificança, l’absoluta nul·litat. Depenc ara del paràsit gegantí qui se’m volia enganyadorament simbiòtic, i ja ho veieu, se m’ha cruspit pràcticament sencer.

En tot cas, tanmateix, aquest tort que es creu que li faig avui es veu que és massa grossa. No. Vagaré eternament, a peu o a marrameus, per boscúries i foscúries, per planúries i serralades, lluny de tothom. No puc tornar pas a la seua presència sense el seu automòbil.

Companys, comprendreu. Oi? Oi...? No, ho féssiu, us n’absteniu, si us plau. Per què em couríeu? Segur que (quatre ossets) no soc gens bo.


(...)


(Aprofitem-ne l’avinentesa i enraonem-ne breument, d’aquella petita escaiença mística, amb barba blava espessa, retirat provisionalment al convent.)


Teste me ipso, en soc testimoni, no pas debades feia llavors jo mateix d’encaputxat pare Stan.

Les monges dominicanes explicant-los a les xiquetes que de vegades el dimoni, disfressat de pare Stan, potser vindria de nit, en forma d’íncub amb sotana sense re sota, a cardar-se-les vulguis no vulguis, i que què pebrots, canalla, calia fer llavors...? Doncs re, fer força bondat i dir-li l’endemà al pare Stan (el de debò) que calia que les purifiqués amb un bon massatge angelical com els que ell sol sabia donar, tant a monges com a molt obedients deixebles.

Hom se n’atipava. A part que ocres durícies sospitoses se’m desenvolupaven a indrets crucials a causa de tants de tels virginals no haver de toldre ni prendre, tempestuosament rai, damunt màrfegues escasses en cambres de ferro nu i d’un fred malsà.

De més a més, si mai et descobrien, et linxaven desconeguts i forasters, i t’insultaven més tard qui-sap-lo al mentider molt lacònic epitafi que et plantificaven sobre.

«Podrit lligamosques, en vida ja prou cagat, per por d’infectar’ns, ni les mosques no ens hi volem cagar

Els malignes farsants de les sotanes s’arraïmen promiscus i pareixen tota mena de monstruoses butllofes. A llurs grapes graponeres tothom hi esdevé ninot idiota, sigui beneitament santificat, sigui al puta avern gitat.

Amoltonats i en orgasmes barroers, presos en una follia de crueltats, allò que es van empescant, per a l’alienació definitiva dels ximples betzols devots, esdevenen, en urpes dels saigs, mecanismes de tortura ensems mental i corpòria.


(Així, complint el meu destí, em comptava entre els rebutjats, com alguns qui, amb pocs calers i tot, tanmateix no ens hem jaquits mai temptar per l’estúpid conformisme, i no hem perdut mai el temps treballant...)


Treballar, ecs, vós, res més inútil ni desgraciat al món.

No fotis mai re. Nega’t a vinclar’t al poder usurpat dels qui et volen ninot de paper (de fumar) sense essència ni substància, sense voler, sense raó. Només ets una mica lliure quan et negues a obeir i a servir i a fotre allò que els gens (del teu àcid desoxiribonucleic) volen que fotis, car els gens són els tirans i tu per a ells no ets re, un esclau sense gens de lliure albir, una carcassa on ells viatgen durant l’efímera durada de la teua merdosa vida.

Tant se val. Assumíssim-ho. Hom em relinqueix. Esplenètic, maragdí. Hom m’arracona a cap remota infecta foscor polsegosa perquè hi giqui d’un puta cop allò que em roman de llebrosa pell.

De fet, com s’esdevé sovint, tot es capgira, i, upa-li, vós, per comptes de crebar-hi, hom hi reneix.

Reialmes de la solitària fam; lluny de tot enrenou; remot, a recer del sòlit flagell de les dones xerraries, de llur canalla entremetedora i lladra; car quan tot espai mental és envaït per l’inconseqüent, pel negligible, com et guariries...? Només, ulls clucs, als indrets més allunyats, heus prou lleure per a anar-te’n ben avall, al pou del cervell inescandallable, a retre-hi les foscors, silencis, ombres, de l’alleugeriment més necessari.

Vas de mal borràs, has fet el darrer malbargany, i ep, tot d’una t’ha tocat el premi gros de la salut florida. De funerari, a ben xiroi i de safari.

Cert que imprans (ço és, dejú dejunet) no hi veig de cap ull, i qui sap què hi veig llavors al teatret fantàstic que hi veig a l’altre pany de mur...

No, no, vós, escolteu! Cal menjar, cal menjar. Cal menjar el que sigui, mes menjar, menjar quelcom, ca...? Si els queviures al sarró s’exhaureixen, què...? Ontocom on en trobis. Bolets de cova...? Segurament. Peixets, batracis, llangardaixos rostidets a les brases...? I tant.

Així, àdhuc on soc, hom imprans no resta si prou sap on trobar allò que caigui; el món pareix teca arreu; el món, vull dir, la terra, és una mare sense aturall, pareix incessantment. I cuques t’arriben i les llavors dutes pels vents, i els ossos, els ossos; els ossos sobretot d’aviram que amb les ungles aprens de descolgar. Soc un rei troglodita, rostant buits ossets on a les articulacions els darrers rovellats tendrums hi són tanmateix altament nutrients. Així que, dejú no pas; berenant o sopant segons allò que hi trobes de si fa no fa païble, bo i arrossegant-te en el teu trajecte sempre sorprenent. Triomf dels ossos, esdevens com qui diu diguem-ne ossípar, parit pels ossos; un grier de pedra picada el teu; ossos de pardals, de grives i de merles, i de tords tots torts i prims, i de voltors, vós, tant se val...

Tants d’ossos d’aviram, n’absorbia la noció, els meus (propis ossos) se’m buidaven de substància — em sembla que aviat m’envolaré.

Car si és cert que allò que em nodreix em construeix, com diu la dita, prou dec anar esdevenint ocell; ocellot desnerit, magriscolis, això rai, mes ocell al capdarrer.

No, però espera’t; bo i recobrant forces, aprenc així mateix, amb un cop de drapot, de fer-ne caure dels qui s’aventuren per curiositat al meu cau oblidat — muricecs sobretot, ocells honoraris, ells. En plegues tants com te’n cauen, i te’n van caient, com més anem, més.

I ara? Ara som on som. Après benaurada delitescència, ja no pas dubtós ni claudicant, ans amb pas irrevocable, tot dret cap al teatret dels afores.

El teatret de l’altra veritat, no pas el més autèntic que, bo i fent córrer el magí, no veia a la paret del pou on em llençaren perquè d’un cony de cop ja hi expirés.

Que em bòmbon si no faig sempre el mateix. Em perdia si no ho feia... Em deia, en vòrtex rodant, per vertigen pres, —On soc? A quin món visc? No reconec re!

La meua millor aventura és no tenir-ne cap. I en acabat? En acabat, res — flors i violes.

Pel que em roman, res no am pas més que la rutina, que d’aixecar’m i fer el mateix que fiu ahir, i d’acotxar’m i de continuar el mateix somni. Cada jorn i cada nit, les mateixes dues cerimònies, sense desviació ni una. Car no hi ha millor aventura que la de la rutina, la repetició “infinitament” repetida... fins a la sobtada fi. D’això en dic felicitat.

La fórmula és sagrada: “pànem et circenses”; convertida per al meu cas en: “òssem et teatretes”. Esplèndid. Meravellós.

Ara, ja ho he dit, cada migdia, emprenc el llarg camí que travessa si fa no fa tota la immensa llargada de l’abocador gegantesc de la metròpoli.

«Anc no anant-hi alís
Ni quan al teatret et tocarà de seure sota quequejant colís


Abocador al fons de la cova, canyet ocult, tresor il·limitat. Bo i passejant, tot arrupit, arrossegant-me, vaig ensumant, tàctil, si puc aprofitar re de tot allò que hom de lluny no hi llençava.

«Hi ha un piano de maneta tot fet malbé a la vora del rònec passadís.
No en faig gens de cas, com no en faig gaire tampoc d’aquell brut derelicte de gran automòbil gris


Un automòbil rovellat, buit de sostre, on dos bous grossos també tot grisos no dormien, i d’on justament no s’aixequen, com enormes paràsits d’un cadàver a mig podrir.

Ara, home, veus? Dels munts de roba vella i pudent, i dels munts d’escombraries procedents dels magatzems de queviures, rai. Car hom es vesteix, menja, i en un mot viu, de tot allò que altri, de molt lluny, a la cosmòpoli irrespirable, fastiguejat no llença. Palès.

Hom se n’aprofita d’allò millor; bo i sabent triar, és clar.

Al teatret dels indigents, totes les actrius hi són meuques ben vellarres, tots els actors bohemis moribunds; els crocs d’on pengen els minsos decorats, rauen raguts i corroïts; tot cuida ensorrar’s, i tanmateix, nefaris, macabres, ballarins, la peça continua sense descans, altre que per a recollir, entre acabar i recomençar, les quatre penyores o els quatre pistrincs llençats pel públic de captaires.

Cars actors i actrius! Ells, és conegut, són tots marietes; elles, totes gallimarsots; alguns dels marietes serven i tot més d’un ofici, i potser mig professen també d’arlots — si uns addictes a fer mal, els altres addictes a rebre’n.

Ull viu si t’hi atanses gaire... Abruptament embrionàries, les meucarres hipertrofiades, cascuna es reneix monstre vivaç. Els fas la farina ben blana, si et plau. A sobre, tothom hi va si fa no fot armat.

Com adés les ombres dels fiblons, i potetes, i palps i cercs, de cuques, i vermina i menuts simbionts teus, no et contaven, mímics, l’argument nu i cru a les parets mig fosques de la cel·la, i, bufó hiperbòlic, l’albedo fosforescent del llangardaix albí, de soterrani, no et feia espetegar de riure amb la seua inconsolable confessió tan candorosa, també els pollosos tots pintats de blanc qui, reiteratius, actuen al teatret de l’altra realitat, tan meravellosament cacofònics, pèssims, com lúbriques larves qui, rítmiques, seduïdes pels exasperats músics del crim, et suggereixen les més voluptuoses ni eufòriques follies, i et trauen de la monòtona misèria, amb insòlits visatges de trets tot nafrats per sobtades rels preses de flames, boscs escopinats per cap volcà ocult, i tot us fa gaudir, espectadors tronats, els organismes a tesa consumits; la bròfega cerasta qui erèctil s’empassa sencers els despesos i els esquelètics; els queixals esperonats per tics i badalls que, a so de monocords bombardins, ixen com expel·lits llambordins; els murs de toves als cims dels fons on ronca, com espinada de drac, la serralada blava, i on la silueta d’un dimoni amb acordió emergeix del fum per a fer’ns la més còmica feredat — mà morta que truca a la porta...

S’aixequen, mercurials, vents hipogeus. La basarda s’espesseeix. Arrecera-t’hi. Ben arronsat al mur, enfonsa-t’hi tant com pots.

A vèrtexs ressonants, et rabeges ara oint declamar el carismàtic, explosiu, Bob Delsrots, fent d’heroi malvat o bo, mentre na Clarinda Bufalilull, antiga dominatriu, qui adés cada acabalat ni poderós masoquista no jaquia en acabat clafert de blaus i nafres; i, pitjor, de malalties inerradicables, havent-los fet ingerir senceres caldes caguerades que els buidava directament del seu molt eixeridet ull del cul a llurs bocasses adeleradament badades, hi és la diva, de cuirs abillada, tota ensivellada.

Cal dir que, naturalment, els apunyalaments hi són autèntics, i les morts conseqüents també molt agòniques. I que quan hom es caga al cap d’un altre, la merda que raja del cul hi és de debò debò, i ho és de debò debò — és merda fresca, com la que adés rajà del cul de na Clarinda.

Els nostres morts (els nostres caiguts al teatret de l’altra vida) els cremem en petites somortes pires, enceses en clots estratègics, els cadàvers mig sebollits d’escombraries, per les comes i valls al bell cor de les serralades immenses d’aqueix abocador subterrani aparentment sens fi.

Els espectadors, com voltors amb aclucalls i de qui els nervis òptics només semblen reeixir a desxifrar els trucs irrisoris de qualque altra pel·liculeta de por, balbes riallades expel·lim tant quan és adient i prou s’escau com no pas.

Cada cop la peça és curteta i els espectadors (curtets, com s’hi escau), al cap de tretze o catorze representacions, ens la sabem gairebé de cor. Asseguts, si fa no fa prou afetgegats, als rostolls d’antics falguerars rostats per dents d’herbívors bípedes, sovint, si ens roman prou alè, flairoses carronyes, la repetim ensems, amb els deplorables histrions sobrevivents i àdhuc sense.

Foren els millors anys. Un no ningú qui pertot s’esmuny desapercebut. Escolteu, tants d’emigrants de qui el cos i el nom no desapareix als deserts i als oceans, un de més (el meu) què hi fa? Qui se n’adona ni se’n cura mica? Ningú. Imperceptible. Inconspicu. Fantasmagòric. Jo.

Un altre insignificant trematode qui fa la seua feineta sense fotre cas de re altre. Seguint la bona via, i au, prou.

Els trematodes semblem omniscients, amb tots els mètodes que al llarg de milions d’anys no hem anat descobrint per a sobreviure les males putes qui som. Hom n’hauria d’admirar astorat les piruetes, les transformacions, els viatges de cos a cos parasitat, i alhora, és clar, els infectats, no dic pas que sense raó no puguin pas estar-se de maleir’ns, a l’hora de la veritat, quan el mal que causem com els malparits qui dic que som els corroeix el cor.


(Corpresos, atesa una certa edat, ens adonem que ragem cendres abans d’hora, i que pertot on passem un seguici de taques de pols grisa ens empaita.)


Trampejant entre tant de crèdul fanàtic carallot massa capficat en ses dèries diàries, ja ho veieu, arribava a les meues velleses i tot. Com dèiem els clàssics més intel·ligents que no els malparits qui escrigueren els llibrots de les altres mentides, mundus vult decipi, ergo decipiatur.

Atès que és evident que la gent són tan datspelcul que paren la boca, adelerats que hom els datpelculeixi, més val que no els desencantéssim (és perillós de desencantar ningú de prop), i més val doncs que ho féssim, vós. Datpelculéssim-los, i tothom content.

«Si se l’empassaven, la teua escòria, bé.

I si doncs no, doncs què...?

També, home, també


Escaientment, el dia que vaig fer els noranta, em passejava, poc abans migdia d’un jorn gris i fred de gener, pels carrers poc sovintejats que hi ha prop el parc, quan un parell de noietes qui xerrant i rient eren a punt d’entrar a casa llur, aparentment em reconeixien i es declaraven ‘afeccionades’ a mes nicieses ni pigrícies, i tot d’una se m’ofereixen de súcubs molt seductrius.

«Si puges amb nosaltres, ens ficarem al llit tots tres ensems

Eren molt joves, una l’en feia setze, l’altra catorze o tretze. Els vaig dir: —Sorry, ladies. You are too old for me.

No crec que m’entenguessin. Ni elles, ni ningú a qui ho haguessin, fotent-se’n, contat. No pas que no n’estigui habituat. (Incomprensible fins als mèdols ronyosos de tota projecció circumdant ectoplasmàtica.)


«Enllardufat, sollat, llord i llardós, aïllat, mediocritat.
Soc un datpelsac.

Al cul del sac que dic hi rac quan soc el gat
Qui duen a esclafar al bonyegut tronc d’arbre.

Macabre demacrat, el gat m’ha esgarrapat
Em venia a l’esment d’alçar-li un monument.

Capat, sense apendicles,
Arrapat a romanents del derelicte
Em dic que res més banal que d’ésser un animal.

Amb un vestit que no és sinó escorça,
Enlloc no n’hec, dret de gallorsa.

Harmòniques esfèrules, llurs insòlits ressons
M’empenyen a clarianes on ja hi dansen menairons.

Cor de corall, acompanya’m al ball.
Deu ésser que tota la plebs duu els aclucalls.

Quin sant s’ha penjat?
Hec l’idíl·lic païdor d’un rat.

Rellotge màgic, soc un esvoranc sense boç
On tot allò que hi caigui, esdevé trits i sucós.

Nutrient i continu i ben aprofitat:
Soc el bon pantòfag retratat



Vora l’estació de Pennsylvània, desvagat, fent temps que l’hora s’atansi de tornar avall, tot d’una, de bell nou, la mateixa vella boja qui, si mai em veu, crida, tota esparrufada ni esvellegada, per les finestres, —Help! Help!

I qui en fa cas? Ningú. I per què se m’adreça sempre a mi? Sempre he musclejat i prou. —Es tut mir leid, aber...

Mes hi insisteix, soc el triat. Mentre tothom altri passa per ningú molestat (i a tots ops si algú el crida, és meuca venusta), jo, per la meua banda, ves, què hi farem, no ho puc evitar, el deure m’ho manaria: Me n’haig d’ocupar, de la bruixa enfurismada.

Li ho faig entendre per signes. «Tota fractura ens enforteix. Les nostres fractures són com les dels més hàbils crustacis; esdevenen, en omplir’s, molt més fortes que no la resta de l’arnès a l’exoesquelet.»

M’ha entès? No m’ha entès? Algú de part dedins, se l’ha enduta de la finestra.

«He romàs sol, com un estaquirot.
Com ara mateix, trist paperot



(<><><>)


33. (Faularra del parruf tot esparrufat, per a l’aprehensió i apreciació de totdeu i quisvulla.)


A l’hostal apellat, amb nom força subversiu, assenyaladament, “A l’Atzucac dels Malsons”, en Pratverd hi conegué l’Esparrufada.

L’Esparrufada era una parroquiana coneguda de tota la població i àdhuc de tot la contrada.

Li va dir per què ho feia.

«Sempre m’esparruf davant tothom qui s’ho mereixen i m’ho demanen a silents crits desesperats de llurs tanmateix defectius sistemes mentals. Minyonets, capellanots, colltorts i moralistes, hipòcrites en general qui volen fer creure tothom que ells no caguen; també certs malalts marietes qui odien les femelles; i totes les autoritats, és clar, tota la purrialla traïdora a la humanitat, i qui s’ocupa de fer obeir les injustes, insultants, molt repel·lents, lleis de la “justícia” imposada per les avaricioses classes maleïdes.

«Per què m’hauria d’avergonyir, ni per què hauria d’amagar el meu parruf, com si fos un pecat! Un magnífic, sempre natural parruf, parit ensems per déu i sobretot per ma mare?

«Fora anar contra natura, i fora avorrir allò que em fa femella, quan d’ésser femella no hi ha orgull més gran!

«La femella és creadora en tots els sentits, és l’únic instrument del déu de veritat, del déu de la natura.»

En Jaume Pratverd li confessava més tard l’admiració que duia a l’Esparrufada al seu company de feina i molt bon veí, n’Idomeneu Ça-xona.

En Pratverd i en Ça-xona, dos veterans mesquiters, creien, amb tota la raó, com n’Esperança (l’Esparrufada) mateixa, que no hi havia al món ni ofici ni feina que et fes fes més feliç, ni sobretot entenimentat i savi, que el de mesquiter o higienista, o escombriaire. Ço és, feien la feina que els convenia. Ells, amb llur treball (com el d’ella, la dona rebel qui s’esparrufa davant tothom sense excepció, i com més estret ni estirat, pitjor, vull dir, més provocadorament), fonamenten el bon funcionament — són els tres membres essencials — d’una societat ideal, i doncs alliberada de les grapes maleïdes dels criminals qui sempre pugen amunt, havent enganyats els imbècils de sota.

«Quan els qui recollim la merda fem vaga, qui més s’emprenya són els més bruts i repugnants, ço és, els qui més merda no produeixen!»

«Com ho arreglaríem?»

«Vols dir, què cal fer de tota mena de temple, ni de templet, ni d’indret maligne d’adoració de fantasmes cruels i datspelcul, ço és, de tot edifici religiós (ço és, supersticiós) dedicat fanàticament a acollonir i enruquir (encar més!) els ignars, ço és, els productors de merda...?»

«Ecco-lì, vull dir, això mateix, minyó!»

«Doncs, collons, prou ho saps! Què altre que delir’l fins que no en romangui record, i, damunt, atès que els empastifadors de cervells i les autoritats entabanadores (els dos grups malèfics sempre de coll) els feien (els temples d’adoració idiota) tan cèntrics com podien, i per tant no els podem convertir en abocadors de tota les brutícies de la societat (on adés hi havia la merda “espiritual”, ara que hi hagi, ben adientment, la merda sana i natural, i prou), si més no doncs, construir-hi indrets públics per al desenvolupament de les intel·ligències, per minses que encar no siguin.»

«“Per llurs merdes els coneixereu”, noi.»

«O millor, “Et dic allò que cagues i tothom sap qui ets”.»

«I encar, “Em dius el que cagues i et diré qui ets.”

Érem hipogeus, bo i fent netes les clavegueres, quan, al meridià zenital, de dalt estant, algú ens trametia, es veu, a cops d’esclop a cap canonada, o potser simplement a la tapa de ferro ran del carrer, un reiteratiu es-o-es (S.O.S).

S’esqueia que fos el gran metge, n’Esteve Espectacle, aquell qui (cèlebrement entre nosaltres, els estorts) repartia píndoles abortives com qui reparteix confits. Se les treia de la butxaca i les llençava on s’arraïmaven les femelles a la rampinya.

Sostenia que les dones magnífiques, com ara n’Esperança, són les resistents perfectes, les qui diuen: «Hò i tant, inútils macarrons! Mil vegades ‘sí’ al cony! Sense el cony, què! Mort eterna arreu, desgraciats!»

Amb les píndoles màgiques, totes les dones, ara alliberades, alliberaren també el parruf. Ja era hora, els parrufs volem aire lliure, els parrufets com déu mana (com els barrufets ídem) amem la llibertat, volem viure sense haver d’anar amb la cara tapada davant un món ja prou pec!

I al mateix temps, és clar (molt important!), amb això, en el procés d’alliberament, les femelles, llurs parrufs, els alliberaren de totes les potingues fastigoses que els malmeten i els desnaturalitzen, i els corroeixen (els maleïts invasors els voldrien, no tan solament esclavitzats, morts del tot). Els desaferraren dels congrenys letals de les modes, i les cremes, i ‘dutxes’ i ‘lavatges’ i ‘milloraments’ de caire cirurgià i depilador, i merdes i rucades així; els estorcien, com dic, de tot allò que els fa malbé, de tots els execrables invents dels qui odien les dones.

«Correu, amagueu-me!»

N’Espectacle ens demanava ajut perquè es veu que la bòfia invasora (totes les bòfies en són, però aquella encar més àvol ni agressora, més estrangera).

Cal dir que tenia raó a no confiar-se’n gens, de la bòfia. Qui és el boig qui s’hi confiaria? Tret que ell amb més raó, com veurem.

Car l’E.E. ja l’havien liquidat una vegada. Liquidat sense cap justificació. Atrapat per les urpes malignes per llur malèvola ‘justícia’.

Tothom sap com són els ‘justs’ i ‘justiciers’. Malalts del cervell, criminals molt cruels. Llur creences delirants. Ecs, fills meus, ecs. Pensar-hi ja em solleva, bullents, els budellots, allò em duria a parir fins a mèdols exorbitants, sinó que el meu tremp obtundent em frena com cal.

És clar, no va poder demostrar, l’Estevet, davant aquell tribunal de togues i perruques, i corones de merda tant als retrats com als caps dels molt llords jutges, no va poder provar, dic, doncs, l’Estevet, que no es trobés en tal data a tal hora a dos indrets separats per milers de milles.

Es veu que les càmeres l’havien enxampat cometent a tot trot un tort escandalós; l’havien vist entrar al bordell més car d’allà baix i anar de cambra en cambra occint clients a tot tret viu.

Era el mateix jorn i la mateixa hora on ell, el molt digne doctor Espectacle, era a casa seua allà dalt, ben lluny, a una vila col·locada mig món enllà, bo i celebrant-hi l’aniversari de la seua filla de sis anyets.

Aquests eren els fets, acceptats oimés tant per l’acusació com pels jutges al tribunal. Absurdament, ara li tocava a ell, acusat de l’assassinat massiu de peixos grossos xarrupant parrufs d’esclaves, al mateix temps que gaudia de l’escalf familiar, li tocava a ell, dic, que no era, doncs, ell mateix a les dues bandes, tant a l’una com a l’altra, bo i realitzant, ensems, alhora, unànimement, simultàniament, ambdues tasques.

«Com puc demostrar una cosa tan il·lògica? Només si s’escau que un bessó meu, per a mi desconegut fins ara, no féu el greu tort del qual se m’acusa...»

«Que fos el teu bessó encar t’acusaria amb més gravetat, desgraciat, que no ho veus?»

«Mes, senyor jutge, oi que se n’adona que no puc ésser jo, el meu cos, qui es trobi al mateix temps en dos indrets, i menys en dos indrets separats per distàncies gairebé astronòmiques.»

«Ah, astronòmiques! Còsmiques! Ja ens coneixem. Amb aquesta mena de mots és com si presentessis la teua confessió. Crec que no cal parlar-ne més. Que et pengin, i endavant.»

«Un instant, si us plau! Ja ho sé que la humanitat ha arribat a un estadi de desenvolupament vers diguem-ne la glòria, on ni la lògica ni la ciència no valen ni un pet d’all. Així i tot... Ahem. Prou la boníssima religió que ens guia a tots com déu mana, hi deu tindre quelcom a dir, de favorable, pel que fa a la innocència d’un innocent, o no?»

«Has tornat a caure al bertrol, datpelsés! Precisament els exemples d’ubiqüitat són ramat en les religions, i sobretot en l’única veritable — la nostra! Àdhuc les herètiques religions més modernes, com ara les científiques, on hi ha heretges qui creuen en la ‘teoria’ de les subpartícules nuclears, on oi que a part de les ‘ubiqüitines’...»

«No, no, senyoria, perdó, les molècules escombriaires anomenades ubiqüitines són una altra cosa...»

«Silenci!»

La interrupció li valgué, pobre Espectacle, una immensa garrotada al cap de la part del saig qui tenia més a la vora. Continuava el jutge:

«A part les partícules subatòmiques de la religió de les més terribles increïbles collonades, la dels ‘quanta’ que em sembla que en diuen... (Quanta ximpleria! Ja ho dic bé, uixer, ‘quanta’?) (Senyoria, abominacions tot plegat, molecular, nuclear, quanta, foteses... Conceptes falsos. No són ni als nostres ‘Protocols de l’Única Vera’, senyoria!) (També hi tenen, en llur elenc de farsants partícules, es veu, un fotimer de ‘fotins’. I’m not shitting you, uixer! ‘Fotins’! Hahahà.) (Hahahà, senyoria!) ...doncs això, subpartícules i bestieses d’aqueixes, on n’hi ha, com dic, que ja es denuncien totes soles amb llur nom d’ubiqüitines, cert així mateix que, en la mateixa religió de la ciència de l’absurditat més exacerbada, hom creu en les incomprensibles alhora existents i inexistents entitats bessones, rèpliques duplicades o replicades com replicants lligats indestriablement per vincles màgics, interconnectats (‘encantades’, crec que en diuen), qui poden viure alhora, l’una en un bec d’univers, i l’altra a l’altre, sense que això no vulgui dir que no sigui sinó una única inexistent imaginària partícula, no sé pas com desdoblada. Al contrari, dilectes confrares de la Vera Única, això vol dir que són una i prou, la mateixa emmirallada a l’altre cantó d’univers pel mirall del límit universal, un mirall que, si no l’ha ficat el nostre déu omnipotent, ja em direu qui!»

Tota la sala ens en rèiem falaguerament, i per obligació, amb les lògiques facècies de l’eminent.

Cofoi, massa afalagat, com dic, abaixava el jutge la guàrdia i ens deia, jocós, que...

«Per tal d’alleugerir un fat, disgustat, procediment, de resultat ja acordat d’antuvi, dic, com veieu, moltes de fines falòrnies, tret que les dic faceciosament, i això, el somriure, la cara riallera, ho perdona tot. Cal salar i empebrar una miqueta la seriositat de l’assentada, de la solemne sessió, no creieu? En fi, no em foteu cas, clients. De tot això, com de tota altra cosa fora del dogma, res ni mica no és veritat. Tot hi és de conya, només fotent-hi cagarel·la. La veritat és que tenim un reu qui assassinarem com déu mana perquè no hi ha d’altra sortida. Tot ve marcat pel destí.

«Eh? Veig que aixeques el ditet, uixer Eiximèn, preciós?»

«Senyoria, amb el vostre permís, en referència al vostre darrer toc d’atenció quant a la possibilitat d’ésser a dos indrets oposats alhora, noció prepòstera que es veu que tenen certs il·lusos de l’estúpida religió científica... Potser es creuen que l’univers és una cinta sense fi d’aquelles que mig es dobleguen en elles mateixes, la cinta Möbius, crec, ca? Una cinta mig molada i rebregada en ella mateixa, com dic, tret que feta de miralls flexibles, i s’escau aleshores que el mateix personatge, segons no ho vulgui el bellugueig incessant de la inestable cinta, de tant en tant no els posi com qui diu en contacte, de tal faisó que la imatge del reu i el reu mateix s’identifiquin perfectament, i alhora els dos són a punta i punta del cosmos, oi? Al mateix temps, doncs, que hi són tocant! No creieu que és estupefaentment xocant...?»

«Xocant! Per a pixar-s’hi! Bona pensada, bombó!»

«Com vós indiqueu, senyoria, són tan ridículs que fan plorar!»

Les corteses rialletes entre el públic reprengueren. On...

«Puc regraciar el tribunal, senyoria?» Demanava, aixecant ara ell la mà, l’Estevet.

«Sia. (Saig, prepareu el garrot. Uixer, comenceu d’obrir la porta perquè el merdós públic evacuï.)»

«Teniu tota la raó, senyoria, és clar. Ara ho veig clar. Devia per força ésser jo, l’assassí dels molt denys ni selectes honorables notables bordellers. Tothom qui és fill del nostre déu (és a dir, fet en la seua imatge) pot ésser a dos llocs alhora. El nostre déu mateix (no dic els altres déus dels altres, naturalment molt inferiors), el nostre déu mateix, dic, com tothom sap, perquè prou és dogma, és pertot arreu, i ho veu i ho sap tot, i segurament, doncs, ho fa també tot, atès que tot el poder és seu. Omnipotent. I qui no té cap poder, com jo, què pot fotre, perdó, fer...? Com podria un no ningú com jo fer re...? Altrament que com a molt imperfecte emmirallament d’allò que ell perfectament no fes...? Jo proposaria molt humilment, senyories, que fos ell qui pagués per un crim al capdavall incomès.»

«Què! Què cony ha dit? Talleu-li la llengua ara mateix! I prou. Pengeu-me’l. I au. Som-hi. Pleguem.»

I ara això. El bessó pòstum del bon metge volia que l’amaguéssim a les clavegueres més secretes, car ens el volien tornar a penjar. Quin món més tocat, no fa?

Vull dir, no pas el nostre, no pas el dels sans escombriaires ni el de l’esparrufada Esperança. Vull dir, el llur, els de dalt, els de l’estúpida podrida superfície.

Allò és l’illa dels morts (d’en Böcklin), pitjor, l’infern boig del patèticament cobejós Dant, amb, molt dispersos, els estilites qui, abans de la revolució religiosa que tot ho destruí a cop de bombes atòmiques en les quals tanmateix deien no creure-hi, malvivien en asils d’orats. Ara l’alta atmosfera, més feta malbé que no la de baix, per ascensió dels productes deleteris, els ha pelats tots. Hi són pertot (els estilites) esborronadores mòmies.

Millor vida portem, és clar, els qui de debò sobrevivim. Més o menys amb tots els ets i uts. Subterranis. Reclosos, hom s’immergeix, si ho vol, en les sublimitats d’allò profà. I hom, assistit amb una sèrie d’eclèctics, si fa no fa útils, recobrats artefactes als prestatges improvisats, va fent, va fent.

Quina raó no tenia el nostre filòsof escombriaire, en Guillotí Flosquelles!

És en Flosquelles qui sentencià que: «Pateix molt menys del crònic embaràs/ Aquell qui amb prou seny sap entotsolar’s

En una societat residual com aqueixa, no ens ha d’ésser cap mena de sacrifici per a cascú d’aïllar’ns i d’anar’ns-en a viure a cap cel·la, o àdhuc a cap clot, ni clotet, no pas gaire lluny, si podem, de cap font o basseta o estany d’aigua potable entre cavernes, i allí ben cofoiament rebre l’escalf al cor que duu la satisfacció de veure que hem sabut conrear, amb el vigor que cascú no sigui capaç d’arrabassar d’on sigui, traient esforços de l’ambient de supervivència mateix i esperonats per l’amor propi nostre, per tal de tindre’n prou a l’abast (de vigoria, dic), de manera que poguéssim al capdavall, en acabat de tant de treball, fruir dels fruits que la nostra tenacitat, sobretot, i no cal dir també la nostra habilitat particular, no ens han lliurats, amb l’ajut, és clar, de la bona terra agraïda i generosa. I sobretot ben adobada amb les merdes més feraces.

Que cap frustració en l’esplet assolit no sigui pas cap nafra oberta, ni brià ni alifac ni xacra, que fereixi ni cicatritzi la nostra individualitat, companys de resistència! Tots la caguem tard o d’hora, i els pipiolis en cap art encar pus que no els habituats a trescar pel mateix tresc. Al cap de re, si no ens hem morts d’inanició, començarem de tastar suquets de deliciositat incomparable.

Subreptícies, sempre silentment molt pencadores, les molècules, i la química de la magnànima terra (amb l’ajut inestimable dels fems, les suors i les fortunes) transformaven tot embrió ni empelt, ni pollastre ni gallina, en tavelles i clofolles i closques d’ou, tots plegats plens de teca bona, boníssima. Menges, mengies, menjoles. Àdhuc ous de reig i monjoles. Ah, i el foc ben ensinistrat. Hom se n’empassa imaginativament, tot engrescat, les flaires i les sentors que ens fan aigualir paladars i llengua!

Aprenguéssim de les assídues abelles, sobretot, i de les formigues, i dels insectes en general, individus mestres de l’evolució, sia en societats sense defalt, sia (menys bonicament) independentment.

(Els virus són encar més vius que no els insectes i tot, mes qui cony es voldria virus? Ecs.)

Independents, ai llas, com nosaltres, per força. Penedits d’ésser com fórem. Assajant de continuar la comèdia per mètodes altres...

Humans residuals qui no es volen humans com s’han definit els pervertits humans sempre, i es defineixen encar els de dalt, macabres mitòmans insolubles, carrinclons voraços avariciosos, pels vicis devorats, de la gola i el lucre. Que lluny són de púguer arribar ni a les soles de la sabates dels insectes, vull dir, en temes societaris!

Així que, els de dalt i els de baix, què? Que ens hem de conformar, si no ens volem tornar a destruir, a viure en solitari, com d’altres insectes qui prou hi han reeixit...

Llavors (potser era l’endemà mateix) l’esparrufada Esperança també trucà. L’obrírem, és clar. Davallà, parruf endavant, fent acrobàcies en la irrealitat.

Restàrem els tres bocabadats, com s’escau. Ens diu: «Sies qui sies, paiet robust o pobre mec abatut, sies fragmentari o sies insolent, tant se val, l’important és que sàpigues evitar els esparpalls. Tantost no ullis que t’has ja mig fotut on xauxinen les infeccioses multituds, gira cua com un coet i fot el camp a tot estrop. Al refugi, vós, al mendraig, a l’aixopluc!»

Amb el seu parruf sempre somrient i acollidor, ella, a contrallum, mentre davallava, el seu cap ornat amb un gambuix o halo de fosforescència, i al voltant de tot el seu cos la mateixa espectral claror que la santificava, i llavors amb la seua mímica emocionant, ens persuadeix que, lluny del nus malaltís d’ombres escumoses, humans degenerats fins a la darrera degradació, jaquint-se engrunar devotament sota les rodes dels tractors que roseguen goludament el terra mort i que duen les ubiqües imatges del lleig i fastigós déu totpoderós, hi ha encar l’esperança dels qui, com nosaltres quatre (asseguts al parell de recobrats, poc espellifats, mobles dits confidents, allí enraonant-hi de gairell i amb tota la lògica salvadora) tractarem de durar més que no els de dalt, per a instituir-hi, més tard, qui sap si mai, això també, sense mai més invasors de cap mena, la necessària utòpica Arcàdia.

«Et in Arcadia ego.» Molt assenyaladament, em trencava el vital virgilià himne eixelebrat i eufòric, eclogal, el bon Esteve, metge emancipat.

Llavors hi pensí. Tranquil, Pratverd, serva les regnes, no perdis els estreps. No t’embalis cap enlloc; peus enterra, entre l’esponerosa merda de la claveguera, això et cal. Consira-hi plàcidament.

Plàcidament, doncs, hi consirava. Car, al capdavall, com prou no havia ja també dit el nostre Guillotí Flosquelles:

«Idiosincràtic estaquirot/ Insistia a no voler’m morir.//

No, no, sòmines, ronyeres!/ Morir és plegar veles/ I saber rabejar-se al naufraig/ Com un solraig/ Qui ve a morir-hi.//

Hom hi rellisca ulls clucs/ Al no re/ Amb la suavitat i dolçor del serè pastisser/ Qui el darrer pastís no pasta/ Amb les millors nates ni mels/ Vingudes dels airecels



Morir, qui sap, devia ésser la benaurada transició del malson del viure agressiu (on, al nou atzucac de tortuosa mort, no saps mai quina bèstia, si immensa o mitjana o diminuta o microscòpica, se t’acabarà cruspint, car a la natura tot hi són enemics qui baven i es deleixen per tal de consumir’t i prou) vers l’adveniment lluminós d’un alliberament en una escapatòria improbable, i doncs encar més d’agrair.

La transició del malson múltiple, on vas d’atzucac a atzucac sense eixida possible, doncs, a, finalment i alleujadament, el bon somni on molt agraïdament de tot cor els regracies, els bons desconeguts personatges qui et tracten, dolçament, fàcilment i amablement, com l’infant innocent qui sempre has estat, un ésser llençat a la babalà a l’horror del viure...

I amb allò (aquella altra ingènua banalitat) assuaujat m’adormia; el darrer de no fer-ho, crec.


(><><><)


dimecres

Faulona X




1o. (Massa de benediccions per a un sol analfabet xipòtol, o Faulona de dos altres escàpols de la vida mèrdica. )


Si m’ho demanaven: «Qui és qui, immillorable en tot, és qui de debò per a tu és qui compta?»

Per a manguis (els responia), és ell, el Superlatiu, mon admirat heroi. De qui me n’assabentava per casualitat, i llavors en romania enartat de per vida. Vull dir... M’hi apuntava.

I això que, no pas com els datspelsés pelegrins qui es martiritzen i dejunen, i dormen entre rocs, o en lliteló de pútrida palla — els molt talussos pelegrins arxiconeguts de tothom, els qui s’apunten a totes, per repulsivament folles que siguin — personalment sempre només m’he apuntat de debò a les lògiques i raonables.

Car cal reconèixer que, desastrosa façana endins, part dedins tota la vida he estat un home pus lleu trempat. [I no vull pas dir trempat com cap estelló ni cap cabrit massa delerós d’enforcar-la; d’això mai gens, companys.]

M’apuntava, joiosament, doncs, a l’exclusiu seguiment d’ell. El pare Pere Pedaç, eximi bruixot, pus lleu proteic, addicte doncs a les metamorfosis.

Mercès a certes proliferacions cel·lulars destrament excitades per mitjans químics de la seua invenció, de trista abaltida esparracada antigalla, es refà collonudament en bell senyoret tot mudat. No és pas la primera vegada. Amb elasticitat conyística, si abans li calia anar amb crosses, ara son cos podria fer tota mena de complicadíssimes figures combinatòries.

Del tot catxat transita suaument a millor que no pas nou de trinca. És com ara certs fènixs excrementicis, tantost morts, tantost transformats en millor merda, en estronts superhumans ressuscitats del forat negre que al cosmos, tot allò que s’empassa, ho destrueix totalment per a recompondre-ho ses avall, a l’altre costat d’un altre cosmos.

Ah, i presumit, ell, redeu! S’adarga amb endergues, i fardes i atzimboris rai; es protegeix amb objectes superflus d’incomparable intricacitat, segurament per a demostrar a ulls de tothom l’extremitat de la incopsable millora.

Si al començament, somnàmbul, amb estatura de neòfit, la closca refeta no li forneix sinó magres evocacions d’un passat cobert de verdet, ben lleu la directriu de l’institut per a prostitutes a bon preu i alhora sublimment exclusives, en reconèixer’l, li dona accés a la Cambra dels Portentosos Arcans. La llegendària Cambra dels Monstres als Exòtics Miratges. On certes aberracions magníficament herètiques el tornen a la perversa realitat de sempre. Cerimònies amb mòmies i ceres. Cap mena de destresa ni punteria per a la pudibunderia. La destresa (en tirar) de la pudibunderia és lamentable. Sempre erra el fitó, sempre tan lluny d’osques. D’ésser pudibund i d’ésser immund, cap diferència, nul·la distància. Tot plegat, zero d’intel·ligència per part del pudibund.

Si diu que, «Si els ambliops perden de vista l’horitzó a una velocitat molt més accelerada que no pas els vidents normalment aguts», ell rai, car ha uns ulls que van de bec a bec de l’espectre òptic, i ara són microscopis com adés eren telescopis, i a l’inrevés, i quan li cal hi clissen a través els murs, àdhuc de plom i densos de dos metres o pus.

Fa, «Al cap i a la fi, m’embarassa pler haver-ho de repetir tantes de vegades. Al molt adient prostíbul, tot revestit d’esmalts de paradís, encontinent transites del parèntesi obtús al més lúcid parèntesi.» I de tot te’n tornes a recordar.

Amb tota naturalitat, sense vantar-se’n, fa, «Me’n record de tot. Una memòria indeleblement cinematogràfica la meua.»

I lluca i relluca llavors pels voltants, com la lloca qui cerqués cap cuc, car sempre es malfia dels espies, i et conta fluixet la llonga conversa, a l’aeroport de Jakarta, amb l’exaviador Jaumet, heroi de la nostra de moment breument ajornada independència.

I parlant d’independència, et conta potser les aventures del seu excepcional apèndix. «Acrobàtic apèndix el meu, molt llarg i serpentí, i sempre empudegant els budells del voltant, creant malicioses dispèpsies, el malparit, com si ma butza és llavors la prodigiosament maleita butza d’en Zabuló. I saps que ha desenvolupades paral·leles potes, les quals, per son reconegut cervell molt encoratjades que emprenguin coratjoses el recorregut genial i geniüt de llur itinerari, aleshores prou l’han emprès: l’itinerari. El per a ell devotament sacre itinerari, el qual, per qualque esvoranc o altre d’un cos ben avinentment esbotzat, qualque finestra on no és mai perillós de recolzar-hi, no les dugui (i a ell!) a la llibertat, a la independència de la més insolent ni desorbitada autonomia mai per altri no gens vigilada. I així som, mon apèndix i eu, en perennes bèl·lics tràngols, preludis de deliris encar més magníficament exuberants.»

Antropòlegs mèdics s’hi enfonsaven com estruços, les galtes plenes de la merda de la sang i d’altres secrecions tant o més fastigoses, i en surten, mig ofegats, plens de disgust envers la hipnòtica anomalia.

Diuen, «Un apèndix així, ni els lepidòpters millor alfabetitzats ni les òlibes de grans rodaments de cap, ni tampoc, posats a dir, els voltors més capsigranys.»

Hom sospita que una gelosia intangible els engrapa, i proposen vanitats de cirurgia, on, a cop de força forques, reïxen a exterminar l’emmiraculat energumen.

Amanyagats després pel revolucionari escàndol, als paps hermètics tot ho retindran, davant la fúria dels adeptes del superhome. I es moriran de vergonya i negats pels excrements sense eixida. Per això se n’estan. I perquè el pare Pere Pedaç se’ls ha trets de sobre a ferotgíssimes puntades.

Diuen, esfereïts, «Doncs si no ens hi volen, anirem a fer’ns-e fotre enjondre; anirem a prendre pel cul a un altre lloc; on ira se faire foutre ailleurs; let’s go, enfants de la patrie, we’ll fuck ourselves much better elsewhere; mü búdim tràkhatcia dalikò atciudà...» Érem els més exclusius metges de moltes de diferents contrades. L’extremadament agressiu bufarut que se’ns havia girat en contra, ens acaronava tanmateix (a naltres dos) molt persuasiu, car la pell, vós, al capdavall prou salvàvem.

Resolt molt satisfactòriament l’enigma dels apèndixs, l’heroi renat (renascut) engola tranquil d’altres sòlits atzucacs de la vida corrent, i se’m planta davant, als graons on pansidot no sec, esgrogueït de més a més pels ambres de l’excel·lent façana del palau de les meretrius excelses on mai no m’han volgut.

Reclòs com un reclús, rabit per les directrius del sacre paganisme, quants de solsticis ni d’altres focs de fèrtils afliccions no he endurats, abans no tornar, totalment desconfit, a casa.

M’havia bellugat, pelegrí ascètic, per agrests encontorns, cercant-hi adients indrets on poguessin sobrevindre-s’hi perfectes escaiences per als estupres místics. Per això, sense altra roba que un llençol estripat i apedaçat, hi feia cap, amb les natges palesament aparents, molt mal tapadetes.

Déus exhilarants se’m destil·laven davant ençà de fútils melangioses tenebres, com si, fissibles, fusibles, friables, no pas menys proteics, em vinguessin subtilment fragmentats, i alhora, instantanis, es poguessin recompondre fàcilment en substància tangible. I en romania cada cop admirat. Miracles, esmolades escenes d’irracionalitat estratègica, eclèctics assortiments d’esclatants naixements esgarrapats a l’èter boirós, estratosfèric, electrificat arlequí, com hi badava! L’ocult se’m llevava últimament el vel, i tanmateix en restava indemne. La meua era la mateixa reacció opaca que quan veia doncs el pare Pere Pedaç, el darrer dels déus, davant les escales del prostíbul bibliotecari.

Nidorós, pudint a carronya, després de tants de dies a la intempèrie, pertot arnat, encorcobit i entecat de tremolors i contraccions de tota mena, m’havia atansat als destacats qui segurament em volien enxampar pels petits furts als pobres beduïns que em veia obligat de fotre si de vegades volia menjar molla. No gaire lluny de la taülalla de garola, prop llurs fusells en pavelló, runflava i rebufava, com si entrava en ranera, només perquè de debò em sentissin.

Al·lucinen els pecs estiracordetes, «Ecs, brutícies! D’on ve la gisca d’irrespirable quisca? Quin fàstic més esgarrifós, esborronador, ai!» Per comptes d’arrestar’m, es foteren a córrer, luctuosos, fent ziga-zagues en la polsegosa boirina.

Quina vergonya. M’hauria estimat més que m’haguessin crivellat. Alternativament, m’hauria d’haver suïcidat. Massa covard. Les xacres em llisquen groguetes i fètides avall, i m’he enterrat higiènic dins la sorra del desert. En sortia, al cap de mesos enfosquits, força emblanquinat. I em sembla (qui sap) que no faig al capdavall tanta de pudor.

Emprant la seua ultratjant tàctica de glopejar els mots abans de gitar’ls (i, pel fet que el xarampió del quequeig és altament contagiós, al cap de poc tothom al voltant seu quequejant rai), em diu, crec, l’heroi davant meu. «En canvi, la meua comuna habitual, el meu ‘Tron del Paó’ particular, on, cada nit abans de no anar a clapar, vaig a cagar, és, firmament amunt, el cràter llunàtic apellat ‘Pixallits’.»

Li dic, quequejant, que prou pot. I que em plauria un colló saber com hi puja, tan amunt. Potser quan, entre metamorfosis, son cos rau qualsque moments deshabitat, sura com potent baló.

Havent massa elucubrat tot d’espetec, tot i assegut, trontoll. Tard o d’hora mon cervell fotrà un pet. Les rodetes i els coixinets dels engranatges cerebrals de vegades se’m foten a rodar tan ferotgement que soc a frec de perdre el coneixement, i m’estimb en vertigen i en gran mareig, i esdevinc antigalla moribunda, vell cony flatulent qui es caga a la sandàlia, feta d’un bocí retallat de gastat pneumàtic i, en foradets adients, passant-hi un descartat cable de la llum.

I ara hi soc, debatent-me com li confessaré que sempre em cagava damunt? Soc un més de tants i tants de superflus meteorits que cauen ignorats tant per a les ments com per als altres elements del món circumdant. Només els denuncia l’estranya lluentor de l’exòtic metall en lloc on no pertanyen ni mai han estats vists, com a mi em denuncia la irrenunciable fetor qui tothom amb mig nas ofega i s’enduu ben lluny i al vòmit.

Coincidències, xiripes, de la vulnerabilitat inherent emmagatzemada a l’existent. Ell qui caga a un cràter de la lluna i jo ara mateix, mentre li estic parlant.

Soc massa feliç que assegudet precàriament a un dels esglaons infinits de les celestials escalinates que duen a la Biblioteca Universal, sigui davant per davant, urta a urta com qui diu, amb l’aparició de la meua aspiració. I què ho fa que hagi tinguda la sort de veure’m, cos a cos, amb el meu ideal particular?

Fàcil d’escatir. Fàcil de respondre. La sort. La sort decreta i l’humà excreta. La sort ha fet que l’hagi tinguda (la sort) per a ésser, ni que sigui un instant tanmateix cabdal (inoblidable súmmum d’una existència), plegat, faç a faç, amb l’aspiració a què aspirava, la mateixa segurament de tots els negats de la vida, és a dir, el do fou meu d’haver pogut no solament veure, parlar-li i tindre’l a tocar de mà, el perfecte. El perfecte qui tot allò que fa ho sap fer impecablement.

Amb resplendent vult de filandre (d’amic dels humans), el pare Pere Pedaç se m’atansa immune a la instantània letal infecció que dec espargir a tort i a dret.

Grinyols de turments de maquinària semblen nogensmenys fer-lo mig sondrollar. Hesita, oscil·la, íntimament sotragat. Què fots! Ull viu! No te’m tombis d’esquena, si et plau. No caiguis de memòria esglaons interminables avall! Goig fotríem tots plegats. La il·lusió a can Pistraus!

O aquest era el seu galdós secret de putxinel·li, el seu secret de l’ametller (tothom sap el que jo sé). Que no és del tot humà? Que és fet de mecanismes i beril·lis i d’altres sobris hostils metalls?

Reconsagrat únic joiell de la creació no em tombis espetegat damunt els abissals llambordins! Mos hereus i ma nissaga, i mos tan ben dotats sequaços i mercenaris, afanyeu-vos, recollons! Trenéssiu encontinent xarxes de salvació!

No, no se sap retindre! S’esbalça desmanegat, rebregat, mal cargolat, escombrada ferralla, amb ferramenta de ferro mossegant l’atmosfera de sobte totalment descordada... S’esbalça, ausades, al taüt que golafre la bústia li bada!

Maleita pèrdua! Çajús, al cul del Tàrtar, el veig niar-s’hi, no gens agre, del tot congru (el farceix perfectament), feculent, ell, i ben portant, i estort de tota rancúnia, sense roentors ni pruïges, al seu car taüt qui l’agombola com sa puta mare.

I romanc de bell nou orfe, i lluny de tota benaurança, que fot el camp de pressa, i s’ajorna doncs de bell nou l’instant suprem, i de bell nou m’envol, solitari, nocturn, com sarcàstic muricec, fins a la teulada de l’edifici, a espiar-hi bocaterrosa per la llucana. Amb dits de medusa, hom s’hi arrapa. I hi ataülla.

Ecs! Tants i tants d’escandalosos abusos que hi destries. Taülalla d’aldarull. Llibres extremadament astuts qui s’apleguen de nits en intercanvis insultants; s’hi barregen els texts, les idees, com ara si, follament promiscus, s’hi bescanviessin, s’hi inoculessin, mutus i recíprocs, i sense miraments de cap classe, secrecions i d’altres sinistres lleterades.

Allò és maremàgnum, voràgine. Maelström, vòrtex, xuclador. Cada nit secretament, en la lúgubre fantasmagòrica llum d’un sofre estrany, el mateix aiguabarreig voraginós. Maremàgnum, maelström. Arreu arponades balenes, i al voltant de les qui es moren, tot hi és tèrbol de llet de mamella nafrada i d’esperma de greix que dels trencaments es vessa.

I perboquen, els més densos volums i embalums, tot de tous (tous ben durs) d'infraestructures i d’instruments de tortura, i els llongs de gambals qui els escrigueren on paren sinó morts i també al cul del Tàrtar, rostant-hi sense senderi quina altra ultramundana porqueria?

Me’n record de la recepta al desert, a cap racó de templet abandonat, de neules d’os corcat sucades en cendra i perfumades amb fumets de cremallots. Tret que no crec pas. Car el meu templet l’heretava dels ardits hitites de les altes tites, els valents qui ultratjaven tota estorta truja qui enxampaven abans de cardar-la a l’ast i a foc viu rostir-la.

En canvi, els antics autors tan intel·ligents i traçuts, i savis, i etcètera, crec que hom els restreny i circumscriu a haver’s de cruspir (com de fet ja no fan) els uns als altres, ells tots plegats muntats, a la geneta, si caic no caic, dalt de tot de llurs tremolenques babels de llibres.

Destí galdós. No gens collonut. Sí ves, no pas menys que el meu. Doblegat en fosca pregona malenconia. O que el del meu heroi dut a estrident naufraig davant mos ulls sempre astorats per tanta de desgràcia pertot, escolta, tu, al capdarrer, ja et dic, tanta de vida mèrdica, hom al capdarrer se n’uja.


dijous

1,2,3,4,5,6,7,8,9. Faulones.




1. (Faulona del trist triomf de l’espectre a la basseta.)

Lleixant enrere les adelitades dàlies i les prístines petúnies que feien d’enganyosa decoració de teatre — per a enjoiar els ulls, diguéssim, i mig dissimular-ne, emmascarant-ne, així les escenes esgarrifoses a l’escenari de darrere, amb, per exemple, les disbauxes dels monstruosos insectes cirurgians qui n’escapçaven d’altres — me’n record que emergia, alleujat, metamorfosat, a l’aparentment més pacífic prat.

Enmig del fresc herbei d’aquell prat ondulat i boterut hi ha una basseta glauca on hi veus emmirallat el cel cendrós. Tot d’una se t’hi reflecteix, vaporosa, una noia qui, vora l’estanyol, passa fugaç com ‘ànima en pena’ (concepte absurd, com es veurà).

És una noieta vestida com a les darreries del segle dinou. No és una noia de carn i ossos. Girientorn, prou veus que no hi ha ningú altre que tu; cap altra presència que la teua. El prat, tot al voltant del bassiot, és nu; una bona extensió on només el verd curt de la gespa no rau. Força lluny hi ha els arbres a un costat, i a l’altre les roques i pedres del tarter al coster més rude del comellar.

Romanc a lloc; no m’hi moc, estupefacte.

Què hi faig, plumbi, com un estaquirot? Què em dec creure que s’hi esdevindrà a continuació?

Tinc un cap tot barrejat d’idees rares. Reflectida a l’aigua calma i cerúlia hi he vista una noieta trista. Això és palès, inqüestionable. Una noieta inexistent. Una noieta feta de núvol fi, d’esponjosa broma, de translúcida boira.

Crec que nogensmenys m’hi estic, inamovible, perquè dec esperar que torni a aparèixer, que en el seu viatge que suput (lògicament?) circular, torni a fer-se guipar. Mes quanta d’estona no caldrà estar-s’hi, palplantat com un espantall? I si el diguem-ne ‘espectre’ fa tombs al voltant de l’esfera mateixa, amb el seu anar fent, el seu xano-xano, no pas gens accelerat? O que dic, l’esfera? La galàxia? L’univers i tot? Puc passar-m’hi, a l’aguait, si exagerem, tota una altra eternitat.

Fins que oidà, ací la tens! Potser no ha anat enlloc, o no gaire lluny, un tomb de tast pels voltants. Potser acana encar el terreny; escoseix, reguardeja, les bondats del territori. I, esbrinant, esbrinant, hi reapareix periòdicament. En tot cas, a tots ops... Oi cavà? Prou crec que l’he tornada a copsar, instantània, amb passa compassada, amb els trets commoguts. No em diguis que no. Surava damunt els brins com un altre bri, amb contorns de cos de bella noia, que el ventijol suaument desplaça.

I després? I després se’m feia llarg. Potser la noieta ha canviada de drecera. Potser també descansa, o dorm.

Car cau la nit. La veuré de nit? M’hi he adormit.

I l’he somiada? Hò, i tant. Cada vegada em sembla conèixer-la millor. I hi tornaràs? Hò, i tant. Hi tornaré, prop la basseta, hi tornaré. Anys i panys. Tants com no calgui.

Per què? Per què, diu! Perquè prou cal resoldre l’enigma, no fotéssim! I... I perquè crec que (ja sé que fa riure), d’alguna manera, me n’enamoriscava.

I la reveig? I tant. Molt de lluny en lluny, de vegades n’hi ha per a desesperar-se’n que reaparegui. El seu cercle ambulatori es deu eixamplar com més anem.

Ja em coneixeu. Prou sabeu que mai no he caigut al condemnat bertrol de creure’m ni una de les supersticions de les religions, ni de les ximpleries que regurgiten els crèduls creients en fenòmens paranormals, o místics, o metafísics, o ‘espirituals’. Re, rucades. I encar ara, malgrat tot. No. No crec ni en espectres, ni en déus; ni miracles, ni manifestacions inexplicables. I tanmateix com explicar aqueixa?

M’he vist doblegat a creure que si més no aqueixa ànima aèria roda perenne i en pena enllà dels cels opalins, bo i trescant indefinidament damunt (o dins) un cercle (per a mi mal definit) que potser és immens i recorr, enjòlit, surant, qui sap per quins verals perduts dels negres firmaments.

Car tot i la meua incapacitat d’acceptar la mentidera realitat, no obsta, vós, que prou la veig. Amb son amble plàcid, sa careta tan preciosa.

És una al·lucinació recurrent? Soc de debò un altre pobre carallot qui pateix d’il·luminacions?

O és allò l’emmirallament de qualque transitori meteor que, com mant d’objecte celestial en òrbita, solca l’espai a períodes, ara regulars, ara irregulars, i, segons la color i la consistència del fons arbitrari, apareix més o menys desdibuixat, esvaït, i de vegades guanyant aparentment substància, de tal manera que reïx a reflectir-se al cresp lletós de la bassa?

Així... En canvi... És que el meu magí no antropomorfitza en etèria noieta de somni el quaix transparent estrany meteor que s’emmiralla al cresp del bassiot cada cop que, tornem-hi, se’m presenta (quan vol) justament a un cert angle?

No l’he vista pas de cap manera mítica ni èpica, ni estranya; ni vestida de deessa, ni muntada damunt cap centaure, ni afligida per la presència del drac, ni escapçant cap tirà, ni en cap d’aqueixes ximpleries, no; venia de noieta humil, amb l’encantador visatge gairebé plorós, diries que angoixada interiorment doncs, per qualque neguit tenaç.

Un instant, si us plau. A què en dius, en aquest cas, ‘meteor’, a manca segurament de millor mot?

A allò que veus, fet d’una substància o altra (car és evident que tot allò que manca de substància manca d’existència), que no té nom encar, com tantes d’altres manifestacions encar no descobertes. No descobertes, mes existents. Contràriament, a tots els invents sense solta ni volta que no existeixen i tanmateix hom els dona nom, i tant d’imbècils se’ls creu, falòrnies escandalosament repugnants, com tot allò que basa les religions i els dogmes societaris en general.

Sigui com sigui, demanem-nos-ho, fóssim valents. Sense compliments, ja ens coneixem. Faig la cort a un espectre? Què és aquest tèrbol tripijoc on m’implic? Ridícul. Prou carrinclonament, m’engany tot sol? Si fos altri en aquesta idiota situació, li diria: «Badoc! Desembadaleix-te’n!»

Però si soc jo mateix l’irrisori il·lús, no seré pas prou ruc de creure’m les pròpies conviccions — paradoxalment, les conviccions d’un il·lús, doncs. Un il·lús qui no es creuria allò que li diuen els ulls!

Els ulls poden decebre, enganyar? I tant. Al·lucinacions, miratges... I la realitat? Què fora la realitat? Façana dels fenòmens; els fenòmens, subdivisibles fins a unitats de moment de totes totes invisibles.

Monòtones conviccions, company, hom s’hi adorm...

Ep! I s’hi fos qualque efluvi de la sospitosa, sempre incòlume, bassa? Qüestió important, hi has prou ponderat?

No. No puc ésser a totes bandes alhora. L’ubic no soc pas jo. I les possibilitats foren incomptables. S’hi hom s’hi aturés gaire estona. Mes la vida és breu. Manquen prou lleures. I hom no pot balafiar-la exhaurint possibilitats, les de més de les quals no duran mai enlloc.

Hom s’ha de cenyir a la inferència lògica; sense mai fer volar fatus coloms de vorera.

O... Pondera que, si fos de debò un(a) espectre, segur que no estaria pas sempre marrideta. No n’estaria mai! El xe de les nits, prou ens ho deia: «Prou poden els morts; llur gran avantatge sobre els vius és que no es poden pas tornar a morir

O, més planeres filòsofes, com deien sempre les dones a la botiga quan s’assabentaven d’un nou mort al veïnatge: «El pobre (o la pobra), se li ha acabat el patir!*» El corol·lari és, òbviament, que si ja no pateix, feliç rai! La felicitat només l’atenys un cop ets mort. Un cop mort, pel fet que ets feliç, per què la tristor? Hi ha gat amagat amb el posat, la continença, de la paieta. (Ho fa perquè em sap de natural depressiu?) (Potser és trista perquè encar no m’he mort? «No et deleixis pas, no et caldrà gruar gaire, estimada. Aviat hi soc!»)

Entelèquia és afany (àdhuc instintiu) d’arribar a la fi, a la perfecció de la fi, a la mort. Només els morts en som (!), feliços. La felicitat és sola prerrogativa dels morts; és una exclusivitat per als no-vius. Au. La veritat més aclaparadora. Els inexistents tot-poderosos ens (!) rabegem en el no res del zero. Zero. Zero dolor de cap mena. Per tot dolor inassolibles, elis, elis! Comprès? Entès? Capit?

—Ai que n’ets, d’insistent, noi!


Àdhuc els vius, si no fos que la societat tribal els omple de continu d’odis i rancúnies, ço és, de necessitats ‘ineludibles’, haurien de viure feliços, car saben que, al capdavall, la felicitat de la mort eterna els espera, és a dir (tira peixet!), cap neguit, cap punxada, cap temor, cap angoixa, cap angúnia, cap agonia més... Au. Respirem a fons. Somriguéssim. Riguéssim. Petonets per a tothom.

Les dones qui, havent-me vist, sovint xafardejaven. «Molt estudiós, el xiquet; retret i retut, ajupit i geperut, furtiu i nocturn; sempre amb llibres amunt i avall; ara, silenciós, calladet; no diu mai re, això també; qui sap què sap; qui sap si sap re!» Tot hi eren crítiques i censures. Les femelles bastes sempre m’han trobat repulsiu. Les finetes, no; les finetes crec que troben de vegades que soc capaç de certs bons cops amagats.

I qui més fineta que no la noieta de l’estanyol? Fineta a betzef. Finíssima. Ja ho he dit, etèria, era. Era impalpable. Evanescent, incorpòria. «Per a mi dona ideal, idònia. Vull viure amb ella!»

Ara crec que allò que sabem no és mai prou. No és pas prou. Caldrà aprofundir-hi. Indret misteriós, l’esfera extraviada per l’idiota univers que ens ha tocat. Món a escatir, i tant, encar, encar.

Me’n cansaré? Mai del tot. Fins el darrer somriure, pencant-hi, ficant-m’hi de bo de bo, i tant, i tant.

Xst. Dubtes molt greus sobre quina realitat compta, vós.

La noia dels meus somnis, dels meus delits, no l’he vista com a figura qui hauria poguda tocar (amb el seu permís, car no soc sacríleg) com qualsevol altra estàtua, No. Només n’he vista (reconeguem-ho) la reflexió. Ara, tota reflexió reflecteix un objecte més o menys sòlid, substancial? O pot reflectir una mena de miratge, d’idea transformada, qui sap per quines vies, en imatge visual?

Era allò doncs encar una metamorfosi de diàfana pel·lúcida papallona passatgera part darrere meu i qui no he sabuda copsar altre que reflectida? Ombra de papallona, en transformació onírica de tall ovidià, per les atzaroses particularitats de l’aigua i de l’aire, esdevinguda visió inexcusable, vull dir, irrefragable.

No soc pas el millor candidat a veure visions. La funàmbula aparició no me la crec de bo de bo fins que no la tocaré. (M’hi enramparé? Hi jaquiré l’ànima?) (Ai, ai, ai, ai, ai.) Potser a l’hora de la veritat em mancarà el coratge i m’acontentaré (per què no?) amb la visió.

Visionari, somiador, caçant truites al vol...

Mes un moment, si no et fa re. Palès que tots fem xup-xup als llimbs de la ignorància. I si no fos cap papallona etèria? Ans (una altra idea ruc) el vel. Quin vel? El vel que un vent de mala mort, un vent de fi del món, ha fet volar. El vel assenyaladament que tapa el visatge tràgic de la tenebrosa deessa del llambrec empedreïdor qui nogensmenys tot ho veu aleshores més clar?

Oh, no em facis cas, bromeres fantàstiques de l’endormiscat. Em referia, així com així, al vel del māyā, o potser al vel que cobreix n’Isis, tant se val, el que enfosqueix la vera realitat (?) amb façanes temptadrius i mentideres.

Quina realitat, dius. Doncs, sense tapalls ni aclucalls, l’altra (l’altra home, l’altra, què vols que et digui!) realitat.

L’ombra del vil vel al vol se’m fabrica o afaiçona al magí com a l’estàtua, l’efígie, l’esfinx... La gorgona qui dic, la qui tot ho veu tal qual, desoladament, sense els adorns, les aparences; un món no pas fingit, fet tot d’horror, sense les dolçaines ni dolçors de cap mena de consol.

El māyā, l’error fatal del que ens imaginem que veiem. Múrria dimoniessa, doncs! Qui sap, potser em somriurà al darrer instant.

Visionari, somiador, caçant truites al vol que tot ho val. Fins que me’n tornaré a casa, ancià viatger qui ningú ja no reconeix. Ni el veuen ni oloren.

Mes ep, tranquil ell rai, morint-se feliç en el més fosquet oblit. Amb les dolces memòries de l’estimada del toll. El macabre ball punitiu del seu treball, ja benauradament inacabat.

Inacabat. Car, per la il·luminació que duu l’absència de vel destarotador, tot i que de sobte sabem com s’acaba... Com fineix cada història ni historieta, tant de formiga com d’univers. És a dir, amb el sòlit anorreament. (I la resta — ca? — ho fem per a distreure’ns.) Encar, alhora, paradoxalment, sabem que tot roman tanmateix irresolt.


(...)


[*Un incís per a vantar el millor filòsof — mon pare, l’home qui morí somrient car entrava finalment a la felicitat sens fi. L’home qui em deia, clares i sense les tergiversacions dels filosops professionals — (el vernacle filosòfic, un batibull de mots buits; vagues especulacions, tantes com vulguis; tria’n a lloure; molt d’escatainar per a pondre una altra obvietat) — les úniques veritats que ningú altre no m’ha dites, sobretot quan compten, quan ets petit. «Cal tindre por dels vius, mai dels morts.» «El món s’acaba quan et mors.» «Abans ve l’obligació que no la devoció.» Aquest coratge ‘moral’ — autènticament moral, no pas la merdegada que passa per moral entre tota mena de cretí — que és l’únic coratge que no és puta falòrnia, li permeté sempre d’estalviar-se l’assistència, altrament manada per la criminal societat on visqué, a aitals llordeses insuportables com els temples, les processons, les manifestacions — totes filles de la buida xerrameca propagandística, i el bord apassionament (ecs!) dels capsdecony eixelebrats qui s’hi adscriuen. La teua obligació, com la de tothom qui valgui, és, mentre ets viu, complir les tasques per a la surada pròpia i la dels qui de tu depenen. D’un pare així, hom, si pot, se’n gaba. És clar.]


(>>>)



2. (Faulona del vailet venut.)

Rodí el món, i torní al born. Raguí enjondre, i en acabat, conspicu per la manca de carn, girí cua cap al vell cau.

Hi era, de lluny, entre la pols, l’esquelètic fòssil qui sembla atansar-se ineluctablement i ominosa a rescabalar-se de les àvols ignomínies adés sofertes.

Cert que el tort que hom li féu, a l’inerme vailet, la matràfola inherent, la pèrfida traïció naturalment incorporada al bescanvi de carn humana per uns quants diners, m’havia d’haver fet mal al cor, un mal, un corferiment, que em rosegaria llargues hores fins que no queia malalt de mort.

Mon païdor, quin frenètic piròman; quin agre i llefardós pontífex qui amb son bàcul et burxa! Extravagant arbitrarietat dels inescandallables budells.

Crec que al capdavall em guarien, al fons de la sentina, insidiosos turments amb ferros rovellats.

«Ten louis d’or is what the minnow’s worth.» Deu lluïsos i prou és tot allò que havia donat per la meua pell el capità del vaixellot que transportava armes a revolucionaris malsans, uns paperines clandestins com tants d’altres, en pretensiosos projectes condemnats a provocar en els maleïts poderosos qui volien destronar molt corrosius genocidis.

Escàpol, saltant per la borda, foties peu damunt l’areny que duu a la jungla, on isnell t’endinses. Assidus esgarips ixen de l’espès fullatge; hi nien sens dubte harpies.

Si fa no fa a continuació, exasperat, vexat, per eixams qui, bo i aviant quiquiriquics totalitaris, albirats en escorç semblen arrengats en formacions triangulars on un molt esmolat vèrtex irromp, irruptiu, i en orrupte, anorreant resistents vegetacions i tenaces teranyines que hauries altrament cregudes impenetrables. Damunt, et trobes tot d’una fiblat per qualque mena d’escurçó, de qui el verí tot de cop t’afebleix i et sumeix en accídia i vertigen.

Com t’arrossegues, moribund, damunt l’agressiva brossa, d’on escarritxos de violí nafrat no sorgeixen, com ara gemecs exhalats per la mateixa superfície, pel teu cos demolit electrocutada.

Antic templet enmig de la selva t’esdevé orgiàstic mendraig, exuberant sopluig. Orgíac, esdevingut priàpic, t’atanses untuós a l’ídola lluminosa.

Al sacrosant templet hom pot morir-s’hi en pau, car, oi, prou a hom, sortós, li ha estat donat de poder, en plena pregona ranera, fregar-hi abundantment i llarga, mà benaurada, el cony delitós de l’emperadriu entronitzada, inexorable deessa eixarrancada.

Sents bategar al dens flairós ambient fetillants corprenedores rapsòdies en gloriosa exactitud, com ara si sortissin de la lluent estàtua mateixa, qui, orgàsmica, a causa d’haver sa cornucòpia prou esperonada per ton experta urpa, cau en abissal colossal deliri i s’escarrassa àdhuc a esdevenir com qui diu càrnia.

Et sedueix bo i embolicant-te com en capoll d’aràcnid de segona mà, mentre alhora teixeix, botànica, tota una selva nova que sense lluita irreversiblement et degluteix silent i ubiqua. No sé pas si mai més et deixondiràs ara d’aqueixa extraordinària feta.

A tot s’avesa hom quan cal, no pas? N’eixires ranquejant. Pel primer inexplorat viarany pedregós, bo i duent a les espatlles l’esdevenidor de la raça, xerrant-xerrant tot sol, com qui repetitiu prega, caigueres crètua avall i mai més no fores vist.

O sí. En les perdudes pregoneses, flàccids reialmes aleshores on eixiverní durant mefítiques dècades.

En càmfora i abstinència, colent d’altres malalties tropicals i infeccions exòtiques. Fulgòrids, tallarols, axolotls benignes, hi espií, volant-hi, nedant-hi, fotent-hi el mec. Faunes estrambòtiques amb grotescs espècimens nogensmenys amb alts conceptes cascú de si mateix. Eloqüents psítacs i simis escuats en sinistres paisatges. Capats impostors, vellutats falaguers, traient llurs nassos envejosos per vèrtexs i arestes de la carena, la qual, a mos ulls entelats, gaudia de la mateixa meravellosa geomètrica coreografia que usaven les astutes serps. I mentrestant, tothora, no hi reconeixia pas re.

Ens arranava llavors el foc de les metralladores niades dalt de tot. «Amunt i damunt!» anàvem cridant. I els casuals sobrevivents prou assolíem els cims de la serralada i, sobre el sobri enemic, ens hi llençàvem encar esgaripant. Com els tolíem! Com els anul·làvem! Amb quina ferotgia, bogeria! Llurs màquines de mort les destruíem llavors damunt llurs cossos totalment xemicats. «Morta la cuca, mort el verí» entonàvem estúpidament.

Tanmateix no pas gens perplex davant el caos, amb tots aquells ultimàtums a cada instant, la vida sempre penjant d’un puta fil, malda per a mantindre’s viu.

I aleshores ja ho veus tu, les neus es desfan. Amb runes a les parpelles, a l’òrbita de l’escabrosa omeda que encar fa escarafalls de l’arcaic batallar dels imbècils de torn, allí rau, subversiu, irrefragable destorb, ran dels munts i munts d’estralls, destrets, espurnes, cendres, d’on, cridaners, els terminalment nafrats i gangrenosos, atribueixen, vindicatius, greus vituperis als qui els volgueren jurats al sacríleg, sempre espuri, sacrifici.

Balbs hi badallàvem els cadàvers, massa son la nostra — no ens lleixaran mai descansar en pau? Escorxats per xanxa, i també per a fer-ne una de bona, ha-hà, no servàvem cap secret, i els bàrbars ens observaven, llur crueltat pintada en llurs esqueixades continences.

I ara els estiracordetes, llençant àvols esgaldinys, ens munyen els pius — ens prenen per vaques?

Espentejat per cap puntada, rodolava per la glera. Esvoranc avall, caigué a l’estanyol del fons. Batejat per l’aigua gèlida, ressuscità. Ara, quan, per a menjar, caça cap (ós) li treu, a part la pell, l’(òs) de la cigala; col·lecciona, carallot, (òssos) de cigales d’(óssos), si us plau; car creu que prou li porten sort.

/.../

Es pliu (es compromet) a fer-ho, a recobrar, si pot, les traces del vailet. El veu, a l’entreson, en diferents ben possibles existències. Pòtol virtuós i ensopit, sense cap solta ni volta a la vida, ni objectiu ni destí, com correspon a tot desarrelat. O, dalt el vaixell pirata encar, esglaiat, glaçat, espantall qui, en trist irrellevant simulacre, amenaça el timoner. O vell com ell (en realitat no tant). Amb un nas que també li raja. Un nas d’escarransida mòmia, un nas en espiral que, per encanteri, diries que representa un pinacle amb les fosques sutjoses cargolades incisions.

I abans? Naturalment, anys de parracs, ocupat, com qualsevol altre estercorari, a recobrar a les cunetes objectes caiguts o llençats d’ençà de bruts i pudents bòlids molt perillosos, i a les sèquies les peces dutes per les pluges.

Darrer cop d’ull a les geriàtriques cròniques grotescament adulterades, moms repulsius en fulls, pamflets, tacats de secrecions infames. Què els romania en pic hospitalitzats? Fastigosa mort. Prou, s’ha acabat; hem tancada ta barraca. Mès en mortalla, au, ara toca espitxar-la — ràpid. I els galàctics paperots, ecs, a les escombraries.

L’erudit reclòs (s’esvaeix del món com un fum, i un cop sebollit qui sap on, es diu totalment independent) ha admès, a si mateix, haver paït el conflicte, pitjor, el col·lapse còsmic, i que no serà pas ell qui es neguitejarà mica a assajar de capgirar-ne els símptomes, és a dir, tots aquells calamitosos espontanis malsons que se’n seguiran.

Amb el telescopi imaginari adreçat vers l’estranya bombolla de les eròtiques erupcions, el seu subtil espletar-hi les inherents lletjors... O pus tost amb el seu pouar-hi, amb galleda traucada, dient-se, inútilment i eterna, «Ompl-lo, ompl-lo; ompl-lo, ompl-lo...» Mes de què?

Mon pletge, mon pliu (ma paraula), ma fermança, com mon fat i ma planeta, és, sense molla d’indulgència ni pietat, d’esguardar, i si cal descriure el món, en tota la seua implícita horror.

Car fou ell, el vell, qui efectivament es vengué el vailet. I avui assegut a taula, aparentment a les últimes, amb cara d’extremunciat («What’s left? hospitalization plus death»)... Avui un insistent borinot a la barretina, un atac de rara curiositat, no pas de recança ni de penediment, de curiositat i prou, l’ha fet fixar els ulls de la ment en quina mena de possible futur el vailet no ha caigut. No pas per a retrobar-lo ni amb cap mena d’afany de restitució, només per a saber-ho, passatgera baterola seua, curiós.

Si li sobrés temps potser llogaria un bòfia fastigós, un inspector retirat, un espia delator i traïdor, i prou àgil en la disfressa, perquè investigués on rau, el vailet, i com s’ho fot, o si se n’ha perdut tot esclau (rastre) i és de llonga data mort anònimament en qualsevol guerra, orfe peó qui, per agrits intrusos engargallat amb el zel lasciu del sàtir, no pas a cardar verges, ans a masclejar per sàhares i carpats, enlloc no tornarà.

No romprà cap pletge erroni. El magnífic paradigma o pletge excel·lent adés promès, l’omplirà, el complirà, si no es mor abans. S’ho ha proposat, i...

Fa un gest estrany. Crec que s’ha mort.

/.../

Tu tornes, sí, a la casa buida. Cremà. No hi ha sinó un parell de bocins de murs fent cantonada. Qui en repleveix re? Ni de genolls cercant part de terra, vatua, cap relíquia.

No gaire lluny hi ha una borda que abans no recordaves pas que hi fos. N’estrebes el nus de corda que penja d’un foradet, i darrere, el baldufell rellisca avall, i la porta s’obr sola.

T’hi veres? M’hi viu, m’hi viu. Esquelètic, malgirbat, com ara escrivint damunt la taula ranca, que a un racó mirant vers la porta badada suporta un petit espill diagonalment esquerdat.

«A què juguem?» Digueren simultanis els dos a l’espill. «A amagar l’ou?»

Alhora, uns al vaixell cridaven, cada cop més lluny, «Home a l’aigua; home a l’aigua!»

(>>>)





3. (Faulona del faulista convençut que qualcú cada nit li aixecava la camisa.)


Ventre horrorosament caòtic on, inconcebiblement dissortat, l’infant nonat viu pregonament infernat.

Singlant turbiditats a les palpentes, d’aquell esfereïdor terrabastall no en sap treure cap mena de sentit. És un laberint indomesticable, que aboleix tot aprenentatge i fa estèril tota demostració d’enginy. No hi ha re més poca-substància que voler en acabat encar néixer. Tret que el teu vehement rebuig és massa de vegades ignorat. I néixer ho fas, malgrat ton desig. Dissenteixes debades. «Fes-te fotre», diu la vida. I au.

Amb gran àvol plaer, es nodreix, la paràsita fal·lera de viure (l’empenta vital, l’instint de supervivència), de la catàstrofe i de la immensa putada.

Boja, incapaç i inestroncable rellotgeria. L’inclement fortuït martelleig d’un cor aliè, mentre xauxines a l’adob virulent, a la merda bullent, dels ominosos budells. Tot atansats llimacs gegantins qui s’eixamenen a rosegar-te els teguments.

I les sobtades enormes sorollades. Flagrants estupres, macabres martiris, sorprenents infanticidis. Viratons que burxen i burxen endins. Itifàl·lics íncubs qui et rebenten reincidentment la precària bombolla. Lladrucs, gronys, rugits. Brofegoses locomotrius que, amb bombes atòmiques dins, foten esventegadament cap. T’esbotzaran pertot arreu i de continu.

Vidres, lents, espills, timpans, tot asclat amb cada esclat. Les urnes blau cel volant en mil bocins. Àdhuc aviat ens petaran les pells dels ulls i la pell del cos, i tot l’aterridor molt repulsiu dedins serà vessat.

Tot plegat, aquesta és la teua inextricable intuïció. En la teua petitesa totalment negligible trobes tanmateix que res no serà mai clar ni definit, que tot serà sempre una trista empastifada. Per què voldries raonablement aventurar-t’hi? Atzucac tenebrós on hi lleixarà la pell rostada i podrida per les il·limitades atzagaiades?

(Per graciosa sort, aqueixa nit, el tendre ambrat mal empeltat faulista qui ens havia potser de succeir en el negoci, ens naixia mort.)

L’endemà matinet no mancava pas a la cita on adés l’adiava el proctòleg. Amb l’anus xemicat en escruix, ha anat a veure’l al consultori.

«Veureu-ho, doctor, dec tindre el recte revoltat, revolucionat, a despit de ma bona, boníssima, conducta. Sabreu. Un mal violent, execrable, com si me l’envaeix de nits una voluda ignara. Quin escàndol, vós, me n’emanciparia molt de grat, no cal dir. I us ho agrairia amb escreix si me n’estorcíeu amb les vostres indubtables arts mèdiques que hom ja percep ullcluc a l’atans, i més quan us n’ataülla l’aura.»

Diu el metge que, tranquil·litat, que ja fotrem el que podrem. I l’examina.

«És càncer, oi? Càncer de recte, d’anus, de quelcom o altre per la regió de l’immens fàstic, de per tot aquell gàstric infame envitricoll! M’ho podeu dir, m’ho podeu contar. Ho comprendré, ho comprenc. Inclòs el fet que em diguéssiu ara mateix que no duraré tres setmanes. Tres dies. Tres hores. Guaiteu, m’ho prenc tot tan garneu, vull dir, xiroi i rialler. Ja era hora, us diré. Bon desembaràs. Merda de món. Circ d’esborronadora crueltat. Merda supèrflua de turmentosa existència. Absoluta inutilitat de la dolor. Més val fotre el camp per la porta falsa i instantània — l’única porta que llavors s’ho val

Li respon el proctòleg que servi l’ase, si us plau. Que no li troba re de greu, però que de certs «vicis» cal capguardar-se’n ferm.

«Vici? Quin vici! L’únic vici que em conec que correspongui als estúpidament embullats òrgans de què tractem és que em calgui, prou sovint, cada matí si més no, com qui diu, anar a cagar. Això, és clar, acompanyat prou tothora pels familiars actes de cagar-la i cagar-me. Això també. Car què hi fotrem si em nasqueren així. Alhora fotent nyaps a betzef, i poruc. Poruc com ningú. Perdent la merda pertot arreu i de continu.»

Li diu el metge, segurament per a treure-se’l de sobre, que, quan li agafi aqueixa dèria («aqueixa neura»), es foti pessics a les natges per a fer-se diguem-ne degudament reminiscent a la circulació adient, i que belleu aviat, amb allò, amb aquell tractament suï-gèneris i in-situ, amb els anys i els panys, la balança se li abalança cap al bon costat, i la dolor se li extingeix tota sola.

«Amb un refús tot rodó us responc, ja em perdonareu, doctor. Els tèrbols, aterridors, esdeveniments nocturns no són per a remeis casolans ni massa palesos, com si allò que m’ataqués foren mers polls, o cabres, o puces. Això meu és collons-lo-greu! No s’hi fotre cagarel·la! És com si em dèieu que el meu mal al cul és com en les femelles un altre adotzenat mal al cony. Tots els conys són iguals, i cal tractar-los a baqueta. Molt diferent d’un anus. Un trau pudent és un trau pudent, i au.»

«Justament no», crec que anava a contradir el metge, però es repensava i se n’estigué. Saps què? Que se n’anés aquell repetitivament resurrecte pacient a la merda, prou li tocava. Millor calia que callés, doncs, car al capdavall què sap un metge?

Com el fabulista amb ses faulones de no re fa el que fot per a distreure’s de l’horror de viure, així mateix (com tothom altri en el seu entreteniment, per molt ridículament ‘apassionada’ que s’ho prengui) el metge amb ses anàlisis i examinacions, i receptes i potinguetes.

Li va obrir la porta i àdhuc discretament l’anà empenyent fora. A l’altre cantó de la porta, al rebedor, la infermera, ullpresa, romangué esguardant-se’l. Quin carallot més gros, crec que pensava, pobra dona.


(>>>)


4. (Faulona del beatnik provincià.)


Engegàvem vituperis, penjaments, superflus vilipendis, amb nostres llavis de dol.

Rere gelosies i estors, hi érem totes les vídues, i conques, i grasses tietes casades i desvagades, sotjant-hi, espiant-hi, pel carrer, els irritats espantalls (llurs grotesques carcasses abillades amb infal·libilitat exuberant) (les dones uns cassigalls, els home uns baldragues), qui sovint, ells mateixos, te n’adones de dalt estant i tot, quecs i taxatius, blasmen tothom, tret d’ells mateixos.

L’Arcàngela, minyona a cals Comtals, qui tot d’un plegat diu que es creu la viva encarnació d’aquella altra pobra noieta salvatgement estuprada per qualque texà, qui els folls datspelcul “republicans” del govern bíblia-emmerdat de Texes, a despit dels seus dotze anyets, fan haver un fill — per ningú desitjat.

És generalment conegut que adés, vers els anys de la pera, així mateix en foteren mare verge d’un pare-déu molt filldeputenc, molt de dretes, feixista d’allò més pudent, totalment repugnant.

Texes i els biliosos, bibliosos, ditirambes a les tenebres sempre de moda; sicofantes, delators, allò pitjor de la humanitat, s’hi congria; atiats per la sistemàtica crueltat de les cleptòcrates jerarquies merdoses, llurs càstigs arbitraris contra les dones abonats per tantes de sectes d’insectes cretins, de puerilitat i cobejança terminalment malalts.

Cert que les dones de memòria curta són les més harmonioses, i doncs aquelles amb qui millor hom no pot entendre’s. Ai llas, no pas amb les malèvoles maleïdes deixebles de na Nèmesi. Cal vigilar. Cal saber triar. Cal no caure pas al bertrol.

A cals Comtals, l’Arcàngela a la cuina, fent abstracció de les xafarderes del davant, rere les gases a la finestra, ha oblidada tota la vida anterior, al poble, amb la violació peer part del capellà, i tot allò altre tan al capdavall, com se’n diu, traumàtic, i ara es veu i creu, per contagi, pobra meuca, amb dret a adoració i tot.

Als anemòfils, el vent ens fa sovint el premi d’anar aixecant faldilles de noies i dones ben fetes, perquè, sobretot quan som estratègicament al replà de baix de les escales que menen als ponts, els guipéssim les escasses, esquifidetes, gairebé invisibles, calcetes, que no els tapen gens el cul i amb prou feines miquetes de cony. Així que què? Que semblava que només jo sabia que l’Arcàngela prenys rai. De bell nou, ep.

Un altre cop ben escaient, ella baixava de la passarel·la i jo feia veure que en pujava. Queien quatre gotes. L’Arcàngela digué que allò no era de debò pluja. Màxim uns quants d’angelets çassús qui amb uns modests rajolins, se’ns pixaven sobre ans d’anar-se’n a volar enjondre.

Havíem establerta taba, potser ella volent atrapar un fuster vellard banyut qui per designi diví li tapés les vergonyes, i jo, el vellard a propòsit, content d’haver cap cony a l’abast, un cony de dona treballadora, qui, tret de ses ínfules bíbliques, és a dir, som-hi, tornem-hi, fent abstracció que la paia boja rai, amb una feina segura a cals Comtals, teca segura.

Li deia, «Heu sentit, noia, els pagesos tirant fuets, vull dir, coets, contra la pedregada? Es queixaven i s’esqueixaven de massa pluja, i ara es planyen de l’eixut, vull dir, el contrari. Potser ignoren que tot allò que ve del cel és bo, i prova que déu-lo-pare aprova o desaprova, vull dir, si comparteix la cosa o no, si els troba prou virtuosos o massa pecaires. No fa? I tant. Segur que no es portaven prou bé (com déu mana!), ni abans ni ara, ni ahir ni avui ni demà. Deveu conèixer com fa un dels immensos poetes de la bíblia (em sembla): “Als fangars de les grans pluges/ S’hi rabejaven les truges./ Si amb prou pregàries no puges/ No pas que ompliràs les tremuges./” O quelcom de molt paregut.»

Em deia, «Que es fotin, vós, els pagesos; sempre renegant, no fa? Massa poc! I déu-lo-pare qui ha fet lo món, pot fer i fa el que collons li plagui, no pas? Com diu la bíblia, oi? “Qui la fa l’apaga”, i si ho vol, vol. Va parir l’esfera, i ara, si li passa pels dallonses, la fon. I au. Fes-te fotre, ca, oi, eh?»

Li responia: «I tant, i tant, mancaria pus; just al clau. I en acabat encar hi haurà criminals ateus dient que és cruel, ell, lo tot-totpoderós, bo i ofegant de cop sobte, per exemple, tants de milions i milions de pobra canalleta, és a dir, la gentada, la gentota, supèrflua, tacada, macada, gens com cal, que ompl a sobreeixir el món. Sense cap dret!»

Això fem: abscondre’ns com uns cabrits per ombrívoles valls i procel·losos cims.

Enmig de cap clariana al bosc, dolçament solaçats, ens transportava la verda potinga que hom anomenava “confitureta del cosí Edmon (Dantès)”, ço és, el nostre haixix quotidià, a l’abnegat paradís dels suaus matisos sensuals, lloc d’allò més amè.

Sense cap mena de temor, inviolables, perfectament defensats per impertèrrites benemèrites invisibles influències, hi espigolàvem, fantàstica clariana convertida en el fabulós jardí dels bons àpats i, més enllà, ben a prop, hi atalaiàvem les acaronadores hurís, pausadament cardades per amorosos bocs, i allò ens feia riure.

Bo i fonent la negra neu, atziacs gegants, foscs ens allarguem, sempre ominosos, com al final de la “Patètica”.

Als qui, massa lúbrics, xonen pels boscs, hi anem part darrere sense fer espetegar cap branquilló, i tot d’una al mascle de dalt, nyac!, guitza als aglans!

I llavors, bucòlics, esbufegats, amb les balladores abillades amb barrets i prou... Ens esperonaven al coit, al coit, coit, coit.

«La meua set d’absolut es resol en no pas gens de set per absolutament re.» Li dic.

Em diu: «Hosanna, o com se’n diu, albíxeres, al·leluia! Has tornat a néixer per una altra gracieta de déu! Saps què? Fes-me un fill; aixeca el penjoll, carallot.»

Faré veure que m’he cregut que, d’aquella, pare he esdevingut. Fotré cara de ruc. No em caldrà patir gaire per a assolir el mestratge del paperet. M’ha calgut fotre’l tota la vida fins ara.

En acabat, li dic: «Acana l’ocana, noia! Guaita l’hora on ja no som! Aviat matinarà. Cal fotre el camp.»

Ens havíem de casar de correcuita. Les noces de mel les despenem endormiscadots al tren. Al sorollós tramvia que ens torna a cals Comtals som marit i muller com qui diu de llonga data; ja ni cardem, per què?; massa cremats, cap interès.

«Senyoretes, el meu marit. Oi que podria ajudar el jardiner fins que no trobi millor?»

El jardiner. Feien angúnia els ganglis tan boteruts i bategants del gànguil; te’ls esmaves, reguardós, tement-te que a qualsevol instant no comencessin un per un de fotre un pet com una gla.

Quant al tracte, això rai, de seguida fet. I au. Teca, teulat i foc de llar assegurats. Prou em tocava. Uf.

(>>>)


5. (Faulona de la beutat adormida al bosc.)


Aquells dies em disfressava d’heroic aventurer. Amb l’astoradora ardidesa del llepafils, hi anava de salvador de captius i de nenes raptades per capsigranys. M’hi veia certament de redemptor, d’estorcedor, d’ínclit emancipador.

Seguint-ne la traça, l’esclau, ensumant-ne part de terra les petges, les químiques lleixades enrere pels cossos dels molt injustament empaitats.

Llavors, havent fet cap, massa tard, a l’indret recòndit on llur bàrbara execució no havia tinguda lloc, escarriant-ne (car és clar que els aberrants esbirros, per a esborrar llur massa cruel crim, els màrtirs per la vera justícia ens me’ls havien tots cremats en ubèrrima foguera), escarriant-ne, dic, les cendres, per a llavors garbellar-ne, de les ans hermètiques cambres secretes de l’ànima, les escarides essencials pedres precioses.

I tot d’una, jotflic! La troballa! La troballa de l’any!

Estrany que ningú altre no se n’adonés que en aquell taüt de vidre hi dormís una beutat tan voluptuosament ben feta, una meravellosa figura de femella qui hauries dit i tot perfecta.

Xiroi i cofoi com qui s’ensopega amb el precís indret del (sortosament mig descolgat!) tresor en cap illa misteriosa, amb peus de plom, m’hi atansava...

Enlluernat, pletòric, enllepolit, retrobant-me factualment present al paradís, i ja no pas aquest cop a un altre episodi d’espuri enyor dels millors somnis, qui en desaprofitava l’avinentesa!

Allò queia del cel; prou calia treure’n esplet, vós; qui no bat pel juliol, no bat quan vol.

Llevava amb tota la cura del món la tapa de vidre de la caixa, em despullava sense fer cap soroll, i, com sargantana nua, subtilment m’instal·lava damunt el cos de l’adormideta...

Me la cardí, com dic, dolçament efusiu. Microscòpic intrús fent breu xup-xup a aquell trau rosa amb tendres aclucalls. Parla’m de follies pastorívoles, manoi! El seu cony vivaç rebregant-se-m’hi, estret i peristàltic com gola d’escurçó.

Fugia en acabat com guilla tipa, amb el regust del bon formatge encar regolfant-se’m part la gola.

Mes és clar que, de bell nou, de puntetes, molt cautelós, no jaquís pas de tornar-hi l’endemà si fa no fot a la mateixa horeta de la migdiada. I la hi retrobava, tan nua i adormida com ahir al seu llitet taütesc. I sant tornem-hi, encar amb més miraments, no fos cas que l’esglaiés, pobra minyona.

I au, així anar fent, costum joiós al qual hom s’hi avesa finament i afinada.

Cada vegada que hi anava i me la cardava, donava gràcies al favorable fat (o sia, als per a mi molt benaurats daus de la natura) que m’havia conferit aquella merdeta de cigaleta, un gairebé invisible pirulinet de puça. Per molt que me la cardés mai no se’m deixondia; amb aquell piu microscòpic, ella rai, com ara insensiblement ho entomava (tot i que engegués instintivament part de cul un bellugueig prou rítmic).

Altrament, tant se valia. La qüestió que quina ganga, vós! Som-hi, som-hi, doncs, ja us ho diré!

Amb l’avantatge addicional, és clar, que el fet que fos la donzella immergida tan màgicament en el seu son pregon, no fora pas ella ara qui, doncs, molt destrempadorament ni esmeperduda, també se me’n fotria, també se’m descargolava de ludibri tan exacerbadament com prou fotien totes les altres dones i noietes del món quan, d’esquitllèbit l’instrument, l’equipament, no me’l guipaven.

Al cap dels dies semblava embrunir-se, la molt xonada beutat. I alhora engreixar-se. Em demanava doncs qui devia ésser que li portava el dinar, i li sucava oli contra el Sol. Qualque cambrereta graciosa? O comare amable? Qualque herculi cavaller servent? Qualque ben untat autòmat o robot força ben ensinistrat? Hauria de parar força compte, i esmolar les orelles; no voldria pas que hom m’enxampés en el pecat i se m’acabés, amb estrèpit i amb un tacó d’escreix, l’afortunada felicitat de la bona immillorable sort.

Així que era musant... Què deu menjar? Qui l’hi deu dur? I llavors hi queia. No era pas allò, és clar. Era que devia estar prenyada, és clar!

Qui ho hauria dit? Jo prenyant ningú! Un íncub ‘impenetrant’; el de la virolleta roma i el del corcoll escapçat! I el qui sempre s’ha cregut (atès que prou ho ha presenciat manta vegada; car no pas que no se l’hagi pelada milions de pics!) que, ell, re; cap mena de nosa ‘ejaculatòria’ per part de sa tita qui tothora periclita! Tan sols una precària goteta, que, sobre, s’esvaeix encontinent dins l’èter advers.

Mes no, vós. Prou devia tindre raó. I ho prova que, al cap de ben poc, què sorprens en arribar-t’hi...?

En un taütet més petit de vidre sa filla (una beutat en flor) hi clapava!

I què? Home, no re! Hom en treu nyapa, no fotem, hom no és pas tan talòs de desaprofitar-ho!

Me la vaig doncs també cardar, i la petitona ni cas. Un cop més oferia gràcies al fat que em conferia un pirulinet tan mesquí, un pirulinet de mosquit.

Sí, sí. Soc el tímid agosaradet rantell de la benaurança i la transitòria glòria. Prou que cada camí que no me les he fiblades, voluptuosetes rossetes colrades, sense badar mai les parpelles, pla que, plenes de goig, m’han somrigut.

I apa, arri, xino-xanet. Hi vaig tornar un bon migdia, a l’indret paradisíac, i ara hi havia la filla de la filla, en un taütet encar més petit de vidre! I, obligatòriament, me la cardí, i re-doní, amb l’afegitó de qualque joiós rodolí i tot, molt graciosament les gràcies al meu fat tan generós pel meu fibló gairebé invisible, no cal dir.

I així anar fent, rodava el rodet dels dies. La filla de la filla la devia així mateix haver prenyada car al cap de no gaire hi havia el taütet de vidre de la neta, i me l’enforquí (me les cardava totes), i la neta com si re, acceptant la imperceptible intrusió.

Al seu torn també esdevingué prenys...

Ni dones ni nenes, cap ni una del reguitzell quasi infinit de beutats adormides al bosc, mercès a mon meravellós bri de no res, no en notaven mai la trivial irrellevant infiltració, la inapreciable instantània inoculació.

No cal dir que em vaig anar boixant sensiblement tota la descendència, rebesnetes i endavant, generacions innombrables, i allò esdevenia una poca-soltada, i com soc un home extremadament raonable (tothom qui em conegués ho reconeixeria), al capdavallet me’n vaig desdir i ho vaig lleixar estar.

I mon pirulí mesquí de mosquit crec que agraït rai i tot. Agraït que li permetés un molt merescut descans. N’estava segur, per molt que ell fes veure que fotés aquell posat de desmenjat.

«—Oh, dius que tu no pas te n’estaries?
—Els mosquits no patim tantes manies!
»

Així que prou, tant se val; massa ujat, ja no m’hi vaig endinsar més, ni per curiositat, a aquell indret misteriós del bosc encantat.

Cal afegir que havia entrat aleshores en un d’aquells cíclics períodes on més que no pas el verriny (o la cardera) interminable, allò que m’atreia força pus era la més obscura filosofia. M’hi dedicava amb la mateixa èmfasi que adés no emprava boquint o bitllant.

I qui es podia imaginar, mesos o anys més tard, que es fotrien de moda les nines Ninona. [Nom molt ben triat, no fa? Crec que, és clar, en honor a l’excelsa na Ninona de l’Enclòs — (i qui sap si aprofitant alhora que la despatxaven enclosa en taüt)].

Hi veia exhibides, i portades pertot arreu, tant per canalleta com per galifardeus, les meues netes, i besnetes, i rebesnetes, i així anar fent, i en romania bocabadat. Què cordons devia voler dir allò?

Renoi, noi, quina ensarronada! Ai sòmines, com et feies haver, pàmfilament i amb el cul enlaire!

Qui es podia mai creure, en aquell lloc tan secret de la més espessa boscúria, que fos el terreny privat d’una factoria de nines! Una factoria silenciosa, on s’és vist! Si allò no era miracle encar més gros que no em pensava!

Les formosíssimes nines les ficaven els experts en taüts o urnes oblongues de vidre perquè «maduressin com cal», adquirissin «una pell més humana», abans de treure-les (també així encapsulades) al mercat.

Fet i fet, però, qui s’ho podia abans haver ficat al meló? Caca, vós. Encar me’n faig creus.


(>>>)


6. (Faula de la fulgurant suscepció.)


Ans no caigué ferit mentre frenèticament s’aplicava amb el raspall el dentifrici, en Magre, filòsof natural, xiulava fluixet en Xumann.

Rere la bardissa, prenent-s’ho amb calma, passant vers el no re al seu molt tranquil pas, en Magre Bellesguard havia escaujat equànime els controls. Endalt, a la closca, cadascuna de les busques oscil·laven mínimament, i a l’indret idoni doncs del bell mig. Tot hi era doncs perfectament equilibrat.

Ben anònim i amagat (es deia), rai. Si ningú no veig ni ningú no em veu, tinc prou de temps per a veure-ho tot i tothom, gens destorbat, omnituent.

De moment no ve ningú a banyar-s’hi. Es distraurà llegint. Els qui escriuen són ‘distractors’ qui distreuen i entretenen amb historietes variades. Hi escosirà alguns fulls, i hi confegirà, ep, sense cap esperança tanmateix d’aprendre-hi re gaire.

Hi esperarà la visita de les nàiades, les nimfes, les dríades, les noies del poblet qui sap que sovint s’hi lleixen caure, a rabejar-s’hi, impúdiques.

Es fa tard, i aviat serà l’estona dels espaordidors espectres.

Abans d’anar-se’n s’hi pixa, i amb els pixats depeny, damunt l’ampla vorera de l’estany tan bucòlic, un paisatge tremend, amb sarcàstics ferotges peixos goluts qui engoleixen contemptibles fosques àvols ànimes de morts grotescament famosos. I se’n riu.

Per l’atapeït rafal de foscants capçades, la rialla retruny ominosament.

I de sobte doncs foscor total. I ferotges trons i llamps. Un huracà inexplicable se li abat damunt espontàniament. Ja es veu degudament castigat, i a les últimes.

La fi és a tocar. I prou ho sap. Ho reconeix. Ho ha sabut tota la tràgica vida. Que tota fi és fallida, fallada, desfeta; follia i afollada; desbost i fracàs; desconfita i crodolada.

Hom plega de viure d’espetec, i au, una despulla instantània. Quelcom d’insignificant, com qualsevol altre bri eixut ni tija pansida, que s’enduu a tremendes batzegades l’hòrrida tronada.

Desorientat entre llunyans, com més anem més esfereïts, lladrucs escanyats, ensopega en tota mena d’obstacle i de gaura. I cau, i torna a caure. Ranqueja terriblement, fugitiu d’enlloc cap enlloc. Renega com un alarb.

La selva és inextricable laberint. Arreu on oblic no va, li demana complicades acrobàcies de gimnàs de boig. Pateix del cor... Sinistres sensacions... Delers mal falcats... Prolapses... Carns atrites... Batecs esbojarrats.

I s’ensulsia tot d’una pou avall.

En Magre Bellesguard, arqueòleg per inexplorats indrets de somni, ran del terratrèmol, havia encar atiranyat estrènuament per remots viaranys oblics i gens fressats.

Sense rumb ni nord, desarrelat, rodolà pel manglar fins que el gorg del bell centre no se l’engolí.

La foscor i el foc se li barrejaren a l’erm xorc terreny cerebral finalment enllumenat per xàldigues roents que al capdavall no reïxen a demarcar cap espectacle ni paisatge ni figura.

Encar aixecava un braç i l’urpa cercava on arrapar-se.

Extemporani se li apareixia un cocodril gros com el món, el qual, en un acte èpic de suscepció fulgurant, d’una mossada sencer se’ns l’empassà.

Immortalitzem-lo?

Amb això...?

(...)

(A l’òmfal del manglar l’ofec de l’arqueòleg.)


La bromera hi és un vòmit flamíger
Flatulent com si eixia de cap màquina.

Per viaranys oblics i gens fressats
Atiranyà de valent i remot
Pel terratrèmol que el desarrelava.

En recorregut idèntic d’exili
Sens fi arrodoneix un rumb que el mena
Fins a l’òmfal del manglar on el gorg rau.

Al pou entre els nenúfars es distorcen els límits
L’espai es redueix a un ambre de parpella
Que esborra els encontorns.

Palpeja vers la crossa que ningú no li estén
L’angoixa l’envaeix fins al bessó de l’os.

El gruix devers el cresp se li engrandeix.

L’ofec de l’arqueòleg a l’òmfal del manglar
Impertèrrites feres enmig de tants d’absents
Ho ullen amb ull clar.


(>>>)


7. (Faulona de la desesperació del doctor Andreu.)


Antic director de cirurgians de l’Hospital General a Hecatòmpil, la vila de cent portes i cruïlles, el doctor Andreu Joanola s’esqueia ésser de tresc, i s’abandonava a una de les seues tirallongues de xerrameca irrellevant, quan, volant, volant, boca endins se l’hi esmunyia una cigala.

Se la halava sencera. La intensitat dels visatges de sos veïns traïa llur l’interès, potser àdhuc llur astorament.

—Me’n record — es veu que els deia un instant abans l’esbojarrada cigala no triés de fotre-se-li al pap — que abans prou lligàvem els gossos amb llonganisses; no pas com ara, ai llas.

Ara som al ventre de l’enemic, per àcids càustics lentament païts. Cucs amb cares d’infant de pit, amb visatges de mamerri, de nyec, de minyó ‘angèlic’ d’anyet o menys, amb ulls espaordits, sabent-nos mig cruspits, escombrats budellam avall de l’opulent butza, el safarós abdomen, on el greix oratjós ens enfosqueix la visió d’un futur que no pot ésser altrament que pitjor que no tot negre: nul.

Cal dir que fou aleshores on, a la carena de ponent, a contrallum, les arcaiques, mítiques, arquetípiques, processons no rutllaren. Són processons de fosques siluetes d’enfredorides, mes prou estoiques, vampiresses, condemnades a anar mig despullades per amor a l’ofici que foten, pobrissones.

D’amagatotis, amb llurs ulls de peix, imploraven al doctor de vestir-les amb una mica més de roba ni d’elegància, de llençar-los potser d’estranquis qualque embolcall que es fongués amb les altres escarides sedes negres que ja no portaven.

De vegades l’ocàs és habitat per furtives, gairebé inconspícues, mes apegaloses i enderiades, concepcions ucròniques.

Els deia: —Això em duu a l’esment l’orfeneta extremadament malèvola qui es casà amb l’àvol gripau. L’orfeneta tothom li vantava l’esperit de sacrifici.

Ella, però, pugnaç, amb nas de quisso camús, esgaripava fent-los entenedor que no, que prou, que ja n’hi havia prou, que callessin, cordons!

—M’enfastideixen els encomis. Al meu reialme, i en acabat als reialmes conquerits, els abrogava de pertot. Els qui l’afalagàvem romanguérem glaçats, de pedra, com carallots esfinxs. Quina manera més rude de refusar’ns! Nosaltres qui, una mica pets, crèiem que amb el nostre tarannà tan virtuós ni falaguer no li fèiem de chor d’àngels molt escaient!

Partírem, descoratjats, vers el centre-vila. Ens asseguérem al cinematògraf per si de cas érem capaços d’aixecar’ns, amb les trempades imatges, de bell nou la moral. És clar que hi havia el perill que, com massa sovint al cinema, patíssim un atac, si doncs no epilèptic si més no de cinetosi, causat sobretot pels obscens pruents passos terpsicorins de les tremolenques ballarines a les massa vibrants escenes de fula platxèria entre aristòcrates i d’altres alts burgesos ianquis que abillar-la rai.

Tanmateix, no. Car el film era de l’“oest”; l’acció s’esdevenia cap als salvatges, interminables, ermots del rerepaís llunyà. A Austràlia. I tot d’una ens hi trobàvem. Hi érem.

Érem al film tots els qui al cinema hi assistíem i, com més anàvem més esbalaïts, no el visuràvem.

Me’n vaig adonar de faisó fefaent quan les potes dels cavalls, i les rodes del carro que els cavalls no arrossegaven, em passaven tot just pel costat sense que, prou miraculosament, em malmetessin més del que ja no era malmès, car cert que, en aixecar’m de la pols del carrer, o millor del nu corriol enmig del desert australià, cavalls i carro alhora ja perdent-se’m part davant, me n’adonava, dic, dels parracs, i com tothom (encar que només hi havia verament canalla pels costats) se me’n reien, i em tractaven de pobret, tot i que em sabia, si de debò si fa no fa pobret de possessions materials, si més no prou ric de coneixements, i doncs d’alguna manera mínimament superior als desvergonyits diminuts escarnidors.

I llavors me n’adonava així mateix que, rere meu, d’altres dels qui havien també assistit a la projecció assolien de sortir, catric-catrac, desmanegadots rai, de la maleïda sala.

N’hi havia un qui em semblava que havia estat gairebé veí meu (tres o quatre seients a l’esquerra) durant la projecció i qui ara duia una pistola i tot, tret que la pistola era molt pitjor que no pas rovellada, era podrida, plena de floridura, i ell mateix, el pistoler, es desfeia tot trontollant en carns podrides.

I ara n’eixien, escarits, alguns més, dels espectadors (ja no havíem estats gaires dins el local a l’hora del film, potser una vintena, i al capdavall no en sortírem més tard, diguem-ne que si fa no fa vius, enllà de set o vuit), els quals, desconfits, semblaven en pitjor estat i tot que no pas el de la pistola podrida.

Eren alguns ja carronyes amb prou feines ambulants; eren com qui diu zombis qui, tot sotsobrant, com l’altre, també s’anaven descomponent, desintegrant, excessivament cacoquímics, lluny de cap possibilitat de guariment per cap mena d’operació urgent ni re.

Han emmalaltits i traspassats els límits de tota apocatàstasi ni anabiosi, prests al traspàs. Lluny de cap via vers l’analèpsia. Són d’aquells qui, cadàvers a la bestreta, massa claupassats, són fet i fet inoperables. Per molt que t’hi escarrassis ni hi monegessis, al capdarrer, com tants de milions qui ens hi han romasos, et roman ineluctablement damunt taula. T’hi fiques si de cas només per a fer-hi manetes.

I ara demostraré a la canalla del film qui soc de debò, si en sé, de fer coses; si en soc, de ric, en coneixements.

I m’he ficat a jugar amb un dels llunyans co-protagonistes del film, i amb una bola de foc per comptes de cap pilota de debò.

Jugàvem a futbol, només emprant la testa, passant-nos l’esclatant esfèrula ardent a cops de cap, fins que, de sobte, la bola de foc no ha esdevinguda el cap de l’altre jugador, i (tot i que jo cal reconèixer que al començament lleugerament esgarrifat i tot) hem continuat nogensmenys jugant, tret que ara el cap d’ell era la pilota de foc que, intrusa, usurpadora, ocupava l’àpex, el mateix lloc que suara no havia ocupat el cap de l’heroi secundari, mentre que, destronat, doncs, com dic, el cap seu, no sé pas si gaire conegut pels cinèfils, substituïa l’esclatant esfèrula d’abans, el petit astre solar, amb el qual jugàvem, com dic, suara, els dos superdotats.

S’han encesos la canalleta en reconèixer (resplendent anagnòrisi la llur, ho veus a llurs cares d’astorament encantat) l’actor amb el qual em debat amb anatrèptics, irrefutables, arguments, amb els meus cops de cap tostemps prou més alats que no pas els seus? I tant, segurament. Tots sabem que la canalleta, així com d’altra genteta de tarannà religiós, és a dir, tristament pueril, s’aferren força ardentment a l’anècdota, i com més fada, millor. Un actoret de segona, bah! Ni que fos cap ídol (ninot, greal, pal·ladi, kaaba, tabernacle) maldestrament ni xaronament, i cridanerament, empastifat, fet amb tuf o amb qualsevol altre mineral fàcil, d’aquells tan colts pels cretins!

Teua, meua! A ramalades de succés i de mancances, ens endinsàvem al bosquet espinós, guerrers nus, tornats ferotges aborígens, de cop sobte entaferrant guitzes enormes que esterrossaven els més temuts i esfereïdors enemics qui s’atansaven massa a prop a l’espectacle.

I tot d’una les clarors assassines. Novament, com tan sovint al cinema, enlluernat i amb terribles rodaments. Roentor del Sol, al·lucinacions i miratges, set i febre. Tòrrids, tòrpids. Dalt de tot l’inclement Uluru. Amb ocres i safrans, i bruns de terra d’ombra. Butllofes a la pell cremada...

D’aquell desert implacable, sepulcral, qui n’ix viu? El llum al cel, el fanal eixorbador, es belluga tot sol; fa ping! ping!, com ara percudit adesiara per pinyols astronòmics.

Vaig rebre un cop de colze. Tombí el cap lleugerament a la dreta. Foscor. Buidor. No era pas cap colze de la vora, doncs. Sí. Havia rebut un garguirot al front, i en acabat una catxamona. Això.

Una dona bruna i de negre (vídua? de dol? insinuant-se’m?) qui davant meu havia tombat la meitat del cos i romania muda. A l’aguait, baiant, immòbil. M’esguardava el sexe com si no n’hagués vist mai cap altre. Com si anés a cruspir-se-me’l, pobre de manguis. Me’l fitava amb atenció de bruixa.

Un forn interior li encenia les galtes. I qui sap què d’altre.

Em fotia el veí d’abans cop de colze (ara de veritat) i em somreia múrriament. I diu:

—Tu rai; si més no prou trempes clapant, com en Foix, tot geperut i rialler, plantant, al jaç de la salvatgina, és a dir, a la font de la masovera, la teua amatent bandera (o si la fas prou prima, la teua agulla saquera), i mort el monstre innominat del desig, et re-adorms com la lluna mateixa qui s’ajeu rere la carena.

I tus, deu ésser per culpa de la pols a l’era. Es trau les pastilles, se’n fica una a la boca, i xuclant reprèn:

—Tos collons a llur closca, i de la closca et treu el nasset, com fa la cloïssa, amb dolça fal·lera, amb el seu ocre (crec, o rosat) i tou (tret que cartilaginós) peuet.

Vulgar personatge. Qui el coneix? Un vague rampeu al contrincant amb qui, reganyats, ambdós onejant urpes de granit, amb ungles ígnies, efervescents, jugàvem al futbol amb el llum rodó dels abruptes singlots d’encegadores flamarades.

Ganyó loquaç qui put com un dimoni. La bromohidrosifòbia se m’alçura. Prenc un impuls de bou boig i, renegant amb la cridòria que fotria un pelegrí qui caigués penya-segat avall com un cometa d’aquells als quals incumbeix d’atènyer, més d’hora que no pas tard, l’ull de l’infern (una cridòria ausades que em motivava la rebel·lió dels otòlits i tot), estergia la meua ombra a cada mur del local a una velocitat de déu-n’hi-doneret.

Compuncions pels exabruptes? Nyiclis, no cap. Prou m’ho conec. La rigiditat dels més règeus ni règees, les reconsagradament esmolades eines de tall quirúrgiques ben tost les tolen, obliteren. Soc (bé que posat al so i to del darrer crit d’enguany) un dels vers gladiadors d’adés, bo amb l’espasa com el millor dels mosqueters.

Vaig veure que érem la mateixa colla, al carrer nocturn, els cinc o sis si fa no fa sans i estalvis. Anàvem plegadets a sopar a ca un amic, també retirat de tota feina, amb lleure doncs per a subhastar i revendre. El trobem, petitet pistoleret, ocupat en la tasca altament embarassant de la seua gimnàstica monàstica. L’arruquem, fraternals, de barrila. Ell, en Pacomi Çontiberí, inembarassable, d’un magí exacerbat, no estronca pas la seua dèria, el seu mabull, la seua curolla, halterofilista de Biterna, ell, amb la imaginació doncs no pas gens eixalada, que s’esma extremadament atlètic, gairebé aviador sense escombra; doncs això, que ell, quan entrem introduïts per son lacai malai, no estronca pas la compulsió seua d’anar aixecant les fantàstiques bombolles que fa veure que són de bales de ferro feixuguíssimes, i d’aixecar-les fins on els urubús perxats no s’ensopeixen ni els muricecs silents no pengen. Quan en acabat de no gaire plega, sense que haguéssim, bons nois, gosat esbotzar-li cap de les bombolles d’aire i bromitja, es refà la trossa de japonès antic, i amb la campaneta comoneix (congrega) el fàmul.

Tot comptat i debatut, tothom se n’anava, feta la feta, somrient i comentant que quin gran tec, vós! El pa, codolenc; la carn, coriàcia; la col, calapetenca; l’api, ple de fils; el peix, d’arestes; la mandarina, de pinyols; la taula mateixa, d’estelles... Ausades, doncs, un gran tec.

Ens nannàvem doncs novament, i ens arribem de casualitat al cementiri. Identifiquem riallers força de les nostres víctimes. Quan els passem part la voreta, sots les malves vellutades (els abútilons), a l’entreson aüquen, els nostres morts a la taula d’operacions, com si ens vituperessin. Els hostilitzem trepitjant-los, caient-los damunt com una llosa. Cal esperonar les facultats de les creatures, per obtuses qui siguin; sovint, el gambit paga. Esdevenen no pas tan pallusses.

Els caiguts a les taules quirúrgiques són uns bugres, capxarbots i atzerus, qui no se saben divertir prou amb llur feina hodierna, són uns pobres desgraciats desagraïts, la culpa és tota llur. No s’han sabuda triar millor feina. S’han lleixats triar per les circumstàncies, com si les circumstàncies no fossin sinó arreus de ruc. Arreus de ruc que hom es posa ell mateix!

Me’n record (fina anamnesi) seguidament que m’he fotut a córrer. Em rostava un dels espectrals antropòfags les arestes de l’espinada.

Pel que fa al doctor Andreu Joanola, cal afegir que la dispesera el despullava i el ficava al llit. Llavors passava el forrellat a la porta, apagava el llum i nua també s’hi gitava. Els dos al mateix llit, ella qui amb tota la seua exorbitant substància se li arronsa, i ell qui no vol estimbar-se a les dures rajoles de la freda espona.

Si fos prou heroi s’armaria de paciència i, com féu en Teseu qui abandonà n’Ariadna mentre dormia i somiava, i bavejava a la coixinera, de puntetes, i impunement s’escapolia. Però els cirurgians, qui podem despatxar malalts amb tota impunitat, som impotents amb certes balenoides dispeseres. Impotents a treure’ns-les del damunt a puntades. Les nits doncs desesperació patent la nostra.

(...)

(Al caliu de sos tentacles vaneges/
Promíscues carns, els papallons enveges
.)

És una dona grassa, de greix força febrós.
Un vast rebost de fètides sentors.

(Proteic cefalòpode guanyàreu les honors
Vençuts peixets ens unirem a vós.)

Som els cirurgians de mena transgressors.

Transgredir-hi serà el nostre triomf:
Flairem-hi: s’hi regolfen les pudors
Tant al trau dentut com a l’agomf.

Ens hi agradem, les ferums de resclum.
Com hi fruïm, al rabeig del l’ensum!

El llit de cap vergonya no pateix:
Una ben feliç ranera de peix.

S’hi raspalla amb raspall insidiós
La figa al dematí de l’èxit clamorós.


(>>>)


8. (Faulona de l’apàtrida als antípodes.)


Al nostre arruïnat reialme dels àvols volcans de la infecció i la ulterior desconfita, constrets a la dedició, al naufraig, a l’ebrietat, a la humiliació, i al cap i a la fi a l’anorreament; a tots els qui ens n’anàrem a mal borràs a tota erra, els rigorosament mortificats per la sanguinyola imperial i mil·lenària qui ens imposa incessant el seu segell sòrdid i aliè a tota la botxinejada pell de la nostra sotragada ànima, no ens hi ha cabuda mai l’harmonia. Se’n degué haver anat en orris d’ençà del bell inici. Mai no coneguérem l’equilibri.

S’aixecava doncs malsonyós ran el més malsònic dels malsons.

Terratrèmols dels armats qui arribaven a pas de guerra, com bestiota monstruosa de mil potes i metzines. Amb quina ultracuidança de taràntula no se m’atansa la mort nua, glabre i descarnada? Tot hi put a putrefacció.

El ritme roent del remordiment va de bracet amb el destructor ritme persistent d’un cor estrepitós. L’eixordador batec no es cansa mai. Fins que no es cansarà del tot, l’hauràs d’entomar, patètic ninot.

Fot un bot i es jura que cal de totes totes netejar tot allò, fins que no es vegi que ningú hi trastejava gens. No fos cas que, clapant, hagi comès qualque altre crim. Put a carronya, com dic. Tret que no sigui que qui put a carronya sigui el meu cos. Un cos que no es regenerarà. No hi ha antídot per a la mort.

I ací, malgrat l’endèmica foscor, encar rai. Fora, al·lucinada cèl·lula qui se suposa que lluu en l’hermètica cel·la, segur que tostemps hi és pitjor. Qui hi comprendria mai llurs empatollaments ni qui n’apamaria els bàrbars costums?

Trau, trau, tant se val! A la feina. De bell nou, com diàriament. Tot al carall, tot a les escombraries, tot al forat del cagar-hi, al canfelip infame. Tot, dic, tot, àdhuc mon cos i mon ombra; si cal, mon cadàver; som-hi, au, apa, ara, tothom, encar un esforç.

Quina mania! (Li retreu la reganyosa consciència.) D’això se’n deu dir la ‘dèria del netejaire’ o el ‘deliri de la immàcula’. Quelcom paregut?

Me’n fot com en dius. No vull cap brutícia part de terra ni enlloc! Tot impol·lut! Tot uix clos, tota eixida condemnada, tota finestra eixorbada! I prou!

Hi ha una pausa en el brusc aleatori diàleg. On l’enteniment se li esvaeix devers òrbites desorbitades. M’hi he perdut bo i rumiant en el fet que la meua amor envers les aranyes prou deu voler dir, mèdicament ni científica, una cosa o altra.

Mes aleshores, tot d’una, ell, l’anònim personatge de qui enraonàvem, rep una terrible vergassada. Una xurriacada de caldeu. Ara hi cau. La sang que hi ha part de terra no deu ésser pas de ningú altre. És segurament la meua.

I sent la veu d’ella, la consciència, puta dominadriu, puta domadora, puta mestressa del seu món. Aspra, ella, vanitosa i maligna com totes les escalfabraguetes, el colpeix sovint, i amb l’espontaneïtat i la sorpresa del llamp.

Ell, envernissat i esmaltat d’esteta, pobre desgraciat, se li agemoleix. De rebel·lar-se-li mica, ho paga sempre immensament car.

—Ol! Ol! (Li mana.)
—Olc, olc. (Respon.)

Crec que li fa oldre el cony. Ara se n’adona que és justament del cony de la consciència d’on la ubiqua pudor de putrefacció no n’ix. Oh i tant. Del cony, del cony. Del cony de la consciència.

—Plau? Plau? (Se li eixarranca.)
—Plac, plac. (Amb la llengua fora; a quatre potes, s’hi atansa encar més.)

—De grat? De grat?
—Molt, molt.

—Et plau! Et plau! (Reitera, furient.)
—M’hi plac... m’hi plac...

—Pots? Pots?
—Puc, puc.

—Fas? Fas?
—Faig... faig... (Potser massa displicent per al gust d’ella, qui l’atupa, hòrrida.)

—Reps? Reps?
—Reb... reb... (Moribund?)

—Mort? Mort?
—Viu... viu... (Amb prou feines.)

—Raus? Raus?
—Rac... rac...

—Vens? Vens?
—Vinc... vinc...

—Vols? Vols? (Crec que com a premi el convida a acomplir un acte extremadament obscè.)
—Vull... vull... (Fictament agraït.)

—Fa mal? Fa mal? (Li deu estrènyer el crani a frec de pet.)
—Mal... mal... ui... mal...

—Com cal? Com cal?
—Com cal... com cal... (Assenteix, quin remei.)

—Plors? Plors?
—Pler... pler... (La complau vivament sanglotant.)

—Hi caps? Hi caps?
—Hi cab... hi cab... (No pas que sigui veritat.)

—Ois? Ois? (Ois i basques i fàstics i nàusees en deu patir, ell, a munts i tanmateix respon, és clar que...)
—Cap! Cap!

—Ous? Ous? (No crec pas que pugui oir gaire res, amb el cap esclafat. Mes de fet ha sentit quelcom, car diu que...)
—En ponc... en ponc... (D’on, car ha mal interpretada la qüestió, que li calgui rebre un doll de garrotades.)

—Dic! Dic! (Cridant molt més fort.)
—Diu? Diu?

—Dic ous? Ous?
—Oh... oig... oig...

—Goig? Goig?
—N’haig... n’haig...

—Rius? Rius?
—Ric... ric... (Forçat.)

—Mou! Mou!
—Moc, moc! (Doble sentit?)

—Te’n dols? Te’n dols? (Pluja de xurriacades.)
—Me’n dolc, Me’n dolc!

—Vius? Vius? (Tornem-hi amb el dubte.)
—Visc... visc... (Amb un filet de veu.)

—Ous? Ous? (Una altra vegada; és allò una endevinalla amb trampa? Probablement.)
—Oic... oic... (Resposta ambigua. Bona?)

—Seu! Seu!
—Sec, sec.

—Jeu! Jeu!
—Jec, jec.

—Treu! Treu!
—Trec, trec. (La llengua? La dallonses?)

—Plou? Plou? (Li plouen xurriacades a la cigaleta.)
—Ploc... ploc... (Ella se’l guaita; dubta — se’n fot de mi?)

—Nou? Nou? (Crec que li demana si li fa prou mal.) —Noc, noc. (Deu ésser que li nou sobretot a les nous i alhora diu que ‘oc’ i ‘oc’.). —Ves! Ves!
—Vaig, vaig... (No sap on. Segur que no ho endevina pas. Les vergassades en conseqüència li cauran amb l’error comès.)

—Veus? Veus?
—Veig, veig.

—Creus? Creus?
—Crec, crec. (Periclitant. Com si es trenqués del tot.)

—Cols? Cols?
—Colc, colc. (És ben clar: ha d’adorar-la; i l’adora, mancaria pus, vós.)

—Rau! Rau!
—Rac, rac! (S’atura en sec, a mig caure i tot; ella se’n fot, li mana que se’n foti doncs de si mateix.)

—Riu! Riu!
—Ric, ric!

—Caus? Caus? (Amb la seua sabata punxeguda li ha fotuda puntadota al cul.)
—Caic... caic... (De terra estant, havent caigut de morros.)

—Cou? Cou?
—Coc, coc. (Crec que fa acte i tot de pondre un ou, amb els collons tot esquerdats.)

(Upa. Fi del primer round d’avui.)

—Ding-dings! Drings! Swings! (Per a assenyalar-ho, feia ella, com una esfinx amb ulls de linx i una larinx amb una molt prominent nou de campió absolut als rings.)

Culs de tothom, som-hi doncs envers el petit forat rodó al racó del cagar-hi.

Li demana: —És ‘cacāverimus te salutant’? O és ‘cacantur te salutant’?

Ah alta melangia! Amb quin ansiós remordiment no li diu ell que ho ignora!

—Tant hi fot! Amb ton apendicle bucal me’n torc els llords opercles. Para! (Ordena ella quan enllesteix.)

Cal dir que normalment (de torcar’ns-e) ho fem amb els dits. És clar que de cops em toca com ara mateix a mi de llepar-lo, vull dir, el cul cagat de l’exigent temptadriu, la consciència.

—Bec, bec. Llep, llep. Torc, torc.

Beu també lleialment del seu cony com a la font de vora el riu.

I què hi diu la ureica font, el corrent fluvial subterrani ara eixit ran terra?

Diu: —Còmica descoberta, tu. Heus ací una boca de degenerat, la magror i pal·lidesa i ronya del qual apunten a carraca i carronya. Per això hem sirgat tant?

Abillat amb hàbit de burell i prou, un hàbit ben simple, inconsútil, glauc i molsós, com si ell fos un rat més gros, ell, l’amic dels ratolins qui, dels caus pregons als murs altrament impenetrables, li porten, arrebossats d’engrut i estalzins, qualsque tastívols badalls, bocins, de formatges i verins, i per a llevants tiges de cards i rels de joncs, ell, l’esvellegat qui sagna i s’arrossega, havent demanat permís a la demònica, vull dir, demoníaca, enigmàtica voluptuosa temptadriu, fa un mos, i demana als ratolins noves novelles de ses amigues les graules i cornelles qui viuen embrancades vora la llera del riu de les desferres. (I així mateix dels bells gripaus entre els còdols, no cal dir.)

Amb el seu joc sempre ben raspallat i net d’escombres de fumeral és llavors netejant el trau del cagar-hi, el pútrid canfelip, quan ses ninetes enlluernades per llampants queixals de tauró sacsen la seua ànima, la qual tanmateix s’aferra a la roent realitat. Una realitat que la vol fosa (son ànima) com el vol fos (ell mateix).

Cau enrere, tot trencat com teulís de trencadís, i el mosaic que el seu posat presenta desficia i frustra prou qui hagués vingut a admirar-ne la vàlua estètica d’aquelles èpoques totalment trasbalsades. En vertigen i fàstic se t’ensulsia el cor. Quina atzagaiada, penses, i demanes treva. Fas un vaitot i instantani ets fora del fètid museu.

Escarràs de la feina, va sempre de bòlit; sovint amb l’atrafegament no hi veu de cap ull, i per dissort, en el seu trastejar, ensopega en cap rajola i col·lideix amb els sòlids murs de la cel·la, s’hi esbotza el crani i enfolleix. Perd els estreps i veu surar per les parets hordes proteiques de caps de mort, d’esquelets irònics, i d’altres miracles obstinats...

Alhora, de l’arca arcana que és el crani fes, se n’escapoleixen, per les fenedures, com d’un calaix sinistre d’exorbitant opacitat, sorolloses taques salaces com caldes erupcions de sémens involuntaris, d’on semblen elevar-se’n diferents grotesques emanacions, evaporacions, totes de l’esperit de la beatificada ressuscitada, ço és, la meua elèctrica, espetegosa, consciència, de qui totes les psicodèliques hordes presents som vassalls, sempre exposats a l’exquisit espectacle de la seua exigua llenceria, i al meravellós perill de l’autoritari, totalitari, immisericorde, ‘diktat’.

Emprèn novament l’èpic viatge de la cèl·lula al·lucinada, la seua intricada imprevisibilitat la durà aquest cop on?

Tot vibrava, tremolava, espantosament. Els murs, el terra, mon cervell. Hom ho percep i és incapaç de reaccionar-hi. Hom esdevé altre. Muricec cremat, ocell eixalat, balena rebentada, bernat pudent trepitjat, humà nat al món, llençat com una altra merda.

Maleïda consciència qui el tortura incessant, i qui tanmateix, fent-se el pitjor dels ploramiques, cal que la tracti amb alta suavitat i d’allò més falaguerament, com si fos una de les grees o les erínies (o pus tost totes tres, o sis, alhora), no fos cas que l’indignés, l’irrités d’escreix, i llavors encar el burxaria amb més esquírria.

Maleeix-la, i tant; maleeix qui et maleeix. Tret que de què et serveix?

Ella rai. Inviolable. Massa poderosa. La teua maledicció és silent i doncs inoïda, inútil. La seua, la maledicció de la pèrfida fementida consciència és la qui de debò existeix i actua i fereix; és la que ens distreu i confon i ens fot veure futurs i passats inexistents, a despesa d’allò que podríem de debò veure-hi, copsar-hi, tastar-hi, ara ara ara...

La irrupció de certs escarabats ultramarins ha causada sensació. Un entreteniment majúscul. Per això només vivim — pel (i per al) present sorprenent.

Car saber’ns anorreats ara i demà, això no ens ho desarrela ningú ni re. Rosec constant. Persistent tragèdia ineludible.

Doncs bé, tant se val. Els escarabats ultramarins. Com adés ja m’havien esclarit els pintorescs paràsits qui, flagrants, a tothora es rabegen xipollant i xarbotant feliçment als estanyols de mes plagues, aquells nous benvinguts invasors, tantost en copsava la vivacitat, queia en rapte davant les sensacions que sé que els animals (ells, els ultramarins, i els altres més casolans, companys ratolins inclosos) perceben i jo vicàriament i imaginativa assaig fútilment de percebre; sensacions, les fondàries polifòniques, dic, molt més variades i intel·ligents que no les meues. Les meues són, ai llas, de desgraciat pobre humà, qui, per haver afavorit les idioteses de la maligna consciència, es veu castrat de tantes i tantes altres, molt més interessants, possibilitats de viure d’acord i en harmonia amb allò que existeix, és a dir, sense les falòrnies visionàries, les ximples apofènies, que li foten creure una inútil monstruositat de merdegades. Les seues perspectives totes entrellaçades al voltant d’un fulcre fals, formant un envitricoll indestriable que li fot la vida una repulsiva mentida on tot és lletjor i basarda.

Una minva evident de facultats li fa recórrer després l’itinerari sorneguer de tantes d’abolides atmosferes funestes, i aquell incident indecent al cirerar on, com un heretget cremant els breus encenalls de la fatxenderia, volgué estuprar-la. Ella, la robustesa dels seus grops musculars, li desmanegà a tesa l’espinada de renoc. Amb un pilotet d’ets i uts, li explicà llavors que prou s’ho mereixia, que de per vida l’engarjolessin.

Havia escrit a la paret, la primera dolorosa nit a la cangrí.

«Com la meua cosina Frida
Qui duu sovint la figa cosida
Soc un
“apatrida”.»

«Com el cosinet Herodes
A qui mai els collonets li podes
Prou visc als
“antipodes”.»


(>>>)


9. (Faulona del darrer viatge enlluernat a Andorra en autocar.)


Com quan érem minyons, parsimoniosament i encaironats tornàvem a pujar vers Andorra, i la flaire subtil de l’enyor se’ns infiltrava a l’ànima com la del conyac del cigaló del matí, quan filagarses de les grandioses delusions hipnopòmpiques encar ens penjaven pels voltants de l’enteniment.

En acabat, a pleret, l’estranyesa i l’exotisme de la meravellosa acció onírica lànguidament s’apagaven, i ens trobàvem de bell nou en l’agror i el cinisme de la realitat.

Érem sobrehumans. Car tanmateix refusàvem d’obsedir’ns gens en l’avolesa i la dolenteria còsmiques. Massa foguejats per a aqueixes ximpleries.

Havent frenat en qualsevol tètrica cinglera, ja a jorn colgat, eixíem a apagar definitivament el foc (l’immens incendi) amb comptagotes, o allò que és el mateix, avui vellards, sacsadament i feblement pixant-hi.

Ens hi havíem arribat força de nit l’endemà i, en acabat, a un dels costeruts atzucacs, érem arrupits part de terra, repenjats als murs, vull dir, tots nosaltres, els lúgubres pàries i els retuts rufians de trets murriets.

Cascú (no pas?) havíem comès, a un període o altre, l’imperdonable mancança d’haver’ns cagat en un déu o altre — o príncep o rei — o general o president — o qualsevol altre d’aqueixos mitjons-ninots qui són, de façana, al capdavant, com a excusa dels titellaires qui els fan bellugar part darrere, és a dir, els abassegadors tifetes, els explotadors immemorials qui a totes les èpoques, obsessivament i molt egoista, només es volen amb dret a prou de drets ells mateixos — el romanent llavòrens no essent sinó peons de llurs relliscosos escaquers de merda.

A totes els mitjans de comunicació pública, diaris i pantalles, i cartells i espectacles, uns altres mitjons-ninots, maleïts condemnats còmplices, s’afegeixen als déus, reis, presidents... Per tal de tindre els molt tanoques peons ben embalbificats, momificats, letàrgics. Letàrgics com fòssils tractant vanament de desllorigar certs enigmes existencials tanmateix totalment enferritjats.

A tomb de cantonada, ballaven (un minutet de minuet) uns esquelets.

La nit s’escolava, pastosa, entre tremolors. Els borreus de totes les èpoques és aleshores que ressuscitaven, i es fotien, malastrucs, a grufar-hi i fotjar-hi, com si ens amanissin el cementiri.

Mentre preteníem clapar, escamots de saigs disfressats de fosc ens intimidaven, fúnebres, bo i prenent’ns-e les mides (per als clots on ens sebollirien).

Llavors, a la més jove matinada, quan el quadrant dels estels suggeria la propinqüitat del matí, presos de pànic, ens desàvem aferrissadament tots els ferris atots — per a més tard.

Dalt les muntanyes, hi érem els austríacs, magnífics grimpadors qui sens manca n’atenyíem els més ardus cims amb força facilitat. Els tifes alemanys qui mai no els assoleixen, i han de romandre, extenuats, a mig camí, ens manen que els portem teca i mam, que es moren de fam i set. I una bona pellissa, ni que fos arnada, car, xais xolls, es glacen de fred.

Els austríacs els en fotem un cas com un cabàs. Els diem, sense ni esguardar’ns-els, ni reconèixer les fètides presències de les dones primetes i brunes amb les quals els rossos i forts sempre es fan acompanyar, que s’hauran d’esperar que acabéssim de catalogar tot l’aviram d’aquella zona, la riquesa dels parells d’ocells diferents d’enlloc altre al món, mai no vists fins avui per ulls humans (per primera i qui sap si darrera vegada), raríssims exemplars, d’ambdós sexes pel cap baix, d’espècies qui no feia gaire vivien pels tròpics i ara, extints allà, s’han metamorfosat ràpidament per a viure ací, entre les neus perennes. Exemplars d’espècies, doncs, extraordinàriament superiors a totes les altres en llur endurança contra les agressions que els fot patir un món massa podrit.

I llavors, com a rúbrica, el formidable esclat, de bell nou, d’una altra sobtada impetuosa estrepitosa tempesta qui ens forneix l’orquestra més cacofònica i terroritzant per al romanent del nostre episodi muntanyenc.

Ens espitxem tots plegats, els austríacs campions, i els alemanys, i les pudents comparses, vers el mendraig, i no caldria pas ni dir qui hi fa cap primer. A una fenomenal distància.

Som sols els austríacs unes dues o tres hores on ens ensopim i tot. Qui sap si els alemanys i les cassigalls sobreviuran als llamps. Ja faran cap si en són capaços.

Potser hem begut una mica massa. Ens pessigollegen els vits. Una enveja de pixar. Ens hem enfilats a l’enorme taula de fusta doble, i hi hem pixat. Les estovalles, totes blanques impol·lutes, tret de qualsque brodadures de petites flors multicolors, s’han vistes totes en un toll groc. I ara doncs l’obscur neguit. Un neguit conegut. Feta la malesa, treu el nas la recança. Descobriran els alemanys que ens hem pixats a les estovalles? La color i l’olor són totes dues inconfusibles. Urea, vós. Bo i assajant d’esborrar el pecat, ens hem anat tacant, hem tacades les motxilles, les camises, els pantalons, els mocadors — estranyament tot allò que portàvem de blanc, impol·lut com la neu de dalt de tot. On l’estalzí del món de baix, amb tot cremat, no hi ha petjat (encar).

Pel fet que no sabem en acabat on amagar tota la llorda grogor dels objectes maculats, el refugi essent massa menut, no ens passa pel cap millor idea que fotre-ho tot estufa endins. Les flames famolenques. El fum que en deu sortir deu ésser groc. Allò ens denunciarà, a part la pudor. De moment, els trons havent plegat, fotérem el camp, ens esmunyírem rient.

Escàpols, sots la cordial esponera dels majestàtics arbres, la impressió n’havíem tanmateix que qualcú ocult, una presència enigmàtica, als clarobscurs de part de terra, ens trepitjava les ombres.

Com dels cels llunyans les avials vibracions que denotaven segurament violents detonacions per a naltres tanmateix sordes, perplexos, ens demanàvem d’on carall...? I per les clarianes sotjàvem el cel sempre ominós.

Era la sorda sorollada potser ressò de petjades del mateix fulgurant habitant d’un altre univers qui, quan tocàvem, com ens era llegut i solgut, solemnement, el piano a ca nostra, de sobte el seu camaleònic visatge ens destarotava la magra harmonia?

Al cap d’estoneta, asseguts ara vora la clamor, a l’ombra dels verns, desespardenyats, ens hi rabejàvem els peus agraïts.

Esperant-hi, sí ves, pobrissons, sempre el darrer impacte. De trast en trast, amb llambrecs timorats, esguardant endalt si s’esdevenien massa a prop, les sovintejades carrinclones col·lisions entre carallots cargolades galàxies que, destinades ràpidament a espetegar en tot-esclatants impactes, no semblen saber pas nogensmenys mai ni on collons van fotent-se. Sapastres entitats que en llurs folles espirals vers el mutu anorreament, també se’ns han d’endur a fer punyetes de faisó gairebé massa inconcebiblement bestial.

Passava la guàrdia de la nit, i silents ens amagàvem fins que desapareguessin. Els bòfies nocturns, encar més semblants als ressuscitats borreus d’adés que no pas als enterramorts ulteriors.

La sorpresa. Un dels alemanys havia sobreviscut. L’havíem davant, urta a urta. L’havíem reconegut. Amb un nom d’allò més heroic: Hi era el ben plantat Capaneus Llamplocceix.

En sabíem moderadament la història. Poc que es cansava d’explicar-la sovint, pobre gamarús. Es veu que, exuberant hedonista, es presentava, en vida pretèrita, a les casades pansides i fredoliques (fictes frígides), conferint-se el títol de metge naturalista, de qui les panacees eren urbe et orbi proverbials.

Si les dones li deien que ensenyés el tal títol, es treia la titola.

«—Osta! Osta!» — ostaven, doncs, i espantaven, esfereïdes, les més impressionables de les dones, llavors, creient-se que sa tita fos molt exuberant mala serp.

Fins que no se n’adonaven que era de debò tita i no pas monstruosa serp, i aleshores, vós, que agraïdes per la miraculosa visió! Les qui seguidament acceptaven el tractament es veu que el declaraven prou reeixit, car prou el recomanaven a certes veïnes de confiança. Diuen que amb el nom, adés heroic, ara paga prou heroicament.

«—Capa (o castra de llurs mals atributs) les neus de les frigiditats i amb el seu llamp, un llamp pel cap baix com el d’en Jou mateix, encén les passions que múrriament s’amagaven al glaç roent

S’escaigué tanmateix que, com ara màgicament, aquella nit, una falena de la mort se li ficava a ensumar-li el sexe. Un sexe, com tothom sabia i veia, hiperdesenvolupament.

La qüestió era ara... «—Quin nexe del sexe doncs amb els mals averanys de la falena de les pitjors previsions?»

La resposta hauria d’haver estat... «—Cap.» Pel fet que no era gens supersticiós, es veia que en fruïa i tot amb les pessigolletes. Car trempava com un elefant.

Aleshores fou on els austríacs romanguérem apardaladots. Car sa monstruosa tita, en el seu son, es captenia com cap probòscide d’elefant, més fascinant meravella de la natura. Amb un bastó la gegantesca probòscide remenava el foc i tot, i ho fotia amb una destresa, àdhuc tendresa, úniques.

El món s’acabava avui amb aquell toc semicòmic. D’alguna manera s’havia d’acabar, no fotem.

Crec que entre la postrema bromegada tornàrem a entrellucar passar la tenebrosa catèrvola dels fastigosos vestits de dol.

Escamot de pouataires d’avior
Perquè als pous ens hi sebollissin drets
Els qui a l’hora de la imminent resurrecció
Sense més aberrants contorsions
Ja poguéssim envolar’ns directament al cel
.


(>>>)


hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós