(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

dijous

Mefistòfil de vult trifront













Never again will I complain








Ni em planyc amb tu ni sol.



Ni commiser ni compateixc (aquest és un ofici

Foll, per al qual no serveixc - hauríeu de robar’m

L’amor propi i la dignitat amb què em basteixc),

Ni em planyc aitampoc com gèl·lera brètol,

Tòtil mitjamerda, de la pega damnada

Que em condemna tostemps per dins a dur dol

(Això fóra massa ridícul, a part, és clar, que

Només ensarrona el ximplet cosó, carrincló, xaronet,

Qui, gallina eixalada, sapastrívol a pler,

Fa que fuig, il·lús, d’elleix).



Plànyer’s, doncs, però no pas en el sentit erroni

De sant Benet, ço és, que fóra molt mal fet

De criticar el déu qui ens ha encolomades totes

Les merdegades de l’ofec. No.



No plànyer’s pas, sinó per virtut pròpia, pel seny

O esme o consciència qui em vol sencer, gens contagiat,

En fortalesa, perquè sabem que no hi ha déu que doni

Re i que tot allò que ens esdevé hem de tomar-ho

I per dins bastir-nos-en i damunt bastir-nos-hi.



Per això.



Diu: For five centuries the Turks

Had ruled Bulgaria
. I ara penseu: després

De cinc centúries se’n desempallegaren i reesdevingueren

Lliures comcal.



Almogàvers bútxares, ferrenys, comencéssim

De desvetllar, ca, el ferro novament,

Car mai no és prou tard per a tornar-hi.



Tornem, tornem-hi, tornem.

Tornem, tornem-hi, tornem.



A la claror enlluernadora d’aquest concepte,

La tria esdevé palesa.

La lluita per la llibertat cal mantindre-la tothora

I en totes les condicions i menes de facetes.



A l’embat del mascaret, a l’oreig dels ximecs

O les gotes de sang quan el cos social esclata.

Sota la ficta beatitud d’en Serapi quan s’estanca,

Oprimit, l’oneig, i ens rodola damunt la falda

Qualque cap escapçat, i de la llicorella d’escola,

I simpàticament a totes les teulades, pengen,

Per tota instrucció, xarons ex-vots molt sanguinolents.



Si entre els ullals de l’alà bavallós

Mudament s’escarrassen els infants, dos per boca,

Vult trifront, triple Mefistòfil qui només

Repeteix allò que li ordena de repetir el televisor.



Corpuscles al brou, brunz el torn. Remenem, remenem.

Amb quin moment de torsió contrària més gloriós

No somiem que es girarà al capdavallet la truita!

Sortiran de sobte els estilets dissimulats

I amb cap punt no adobareu mai més els esvorancs

Als polsos de les ídoles: Que mori cada

Déu; ullals de pedra escalabornats i els fal·lus

Itifàl·lics totalment esmicolats
- algú en recull

Les relíquies amb un mitjó o amb unes mitges,

Dementre, tant acotar’s rere les engrunes, se’ls

Veu els grassos tabolls: dones conilles qui els esparvers

Adustament ullem d’ençà dels aixoplucs. Guaitem

El pedaç celestí clariana amunt. Prou tost

Se’ns esbaldregarà damunt el gruat capvespre

I llavors atacarem. Preguem perquè mentrestant

No se n’estiguin. Li havia demanat que no se

N’estigués. No se n’estigo pas, senyora; qui sap

Quant valdran aqueixes pedretes durant el temps

De les catacumbes i, en acabat, en esdevinença del

Restabliment, compteu, les ben poques homologades que

Encara hauran sobreviscudes, compteu, déu-n’hi-doneret,

Qui-sap-lo, prou podreu, pistrincs i anomenada rai
.

D’on haig de bravejar un darrer apedrec.



N’ixc somrient, gairebé un colós jo mateix.



En la llibertat, tot t’ho permet, adu que pugos

Coldre un déu, i un déu adés suara descolgat

I encara, ecs, gens flairós, pudent de podrit,

Un déu assenyaladament enemic i tot: spanish.

Car allò que ara només m’estreba els folres,

Les pellaixeries de l’ànima, és el teu taboll-

Ah, el teu taboll glatidor i grassonet, el

Qual, esparver juganer, vull estovar’t ans nocar’t

A cops picarolejaires de bec. Com amb escarpells

Curosets les pellucalles o llepolies arqueològiques-

Car tot està votat tard o d’hora a renèixer,

Sobretot en el grotesc espectral on es degeneren

Les ombres d’un foc morent, d’un foc morent.



Mefistòfil de vult trifront, tot esperit,

I tanmateix amb els fronts plens de bonys,

Fins a la propera (oi?) em fonc, fonc, nc.



Heus-ens: esdevenim el parell de nadons qui

Nosaltres sols, ventre-escanyats, amb pler de feinades,

Alhora que els arbres mil·lenaris

No ens acaben de devorar, encara mig assolim

De perbocar.



Vull que sàpigos, venus avinent, asalta, adreta,

De gençor curulla, eixerida, gentil i benagaia,

Qui amb amorosiment i de bon fel vols tractar

Els fills, que, si pareixes, és sols d’en tit, de manguis,

Doncs, que has parit.



S’estava la mare dolorosa

Dejús la creu, tota llagrimosa,

D’on penjaven els seus fills.

Mes encara, mig colgat per l’arbre, li dic: Fuig!

No pots fer’m plànyer amb tu,

No em planyc amb dingú
.



“Amb dingú, amb dingú”, sonen a buit,

En rebotre a terra,

Els meus fruits.










dimecres

Per òrbites






Desengavanya-te’n






Si res d’inútil no t’engavanya l’enteniment

Tornaràs a l’inici

Albiraràs de bell nou l’inremembrada llum


Qui esclata lentament i acoloreix

Els paisatges resplendents de cada gènesi.



















Addendum, vull dir, afegitó






Com voler munyir la lluna o com

Treure-li a en Jou el condó malficat

Per tal de llavors pelar-li-la,

Capoll en joli de cigala lila,

Lila, lila, li la volem pelar,

De d’altres vies làcties vol-ne hom per sopar.




Aparell ideal, mànec hipnòtic,

Si me li trec la cobra flonja,

Estrany malefici, se’m fica a somiar

Fantasies, un pic marejada com ara

Per cervesa en dejú: un porc-espí

És son coixí; d’escuradents fa anar

La cua de l’escorpí; una llúpia

Encesa de mena li ix gegantina

Del melic — com se’n rescabalarà?



Les pampallugues dels maragdes

Dels ulls: gèrmens en microscopi,

Cavalls de serp, espiadimonis, a

Escosir-la, sotjar-la — els envia plegats,

Ei, al bordell: Moqueu’s-e, voldreu?

I no em torneu pas sinó ben mocadets
.



Car altrament ja ho digué, sense

Camàndules, mon patronet sant Benet:

Plànyer’s, tu, és el pitjor pecat; i prou.








dimarts

Amb una certa calma (segon lliurament)


Tothom

Tothom va morint-se’m part la vora
Atacs de cor, feridures, càncers, accidents…
Això em referma en l’impressió que sóc immortal.

Fins que qualsevol dia em moriré
D’un atac de cor, de càncer, de feridura, d’accident
I segur que fortificaré amb això
Qualque altre il·lús, ninot favot
(Com adés jo) en la seua pàmfila immortalitat.








Un darrer cop d’ull

Un darrer cop d’ull al paisatge
Una darrer bleix d’alleujament
Una darrera capcinada.

Una darrera copeta
Una darrera ensumada.

Una darrera guerxina
Un darrer badall.

Un darrer esternut
Una darrera mocada
Un darrer rotet
Un darrer petet.

Una darrera gratada del meliquet
Una darrera sacsada al pipinet.

Un darrer escoltar d’espeteguet
Una darrera baleta
Al cervell…






Càncer de virot

Què fer’n, d’aqueix trompitxol espuntegat,
Milotxa, bombitxol esventregat?
Esbufegat gonfanó esfilagarsat
Pit manxoll? Mostatx desmanegat
Moixó empantanegat, trepitjat ans afetgegat
Monstre ajagut, desdentegat…
Cranc verdós amb malignes ulls d’un vermell brut...

Som una besti
Cavall gegantí, esbaldregat, esvellegat, esventegat

No tenim ni llar, ni mendraig ni barrastral.

Escosim arreu, a la percaça de l’indret —
Cap cova on per randes i serrells
De l’oceà sens fi els ximecs i els escatxics.

Exigim, majestàtics... Part en vull!

A les portes, capdemorts febrits
La ful harmonia de l’abominament esfèric dalt
Un grumoll més qui es fon al brou.

Som una besti
Morós, tristot llangardaix subreptici
Amb dèria desesperada de mal.

Pel vessant esquerre, a l’altre cantó més secret
Davallem d’esbiaix, com un cranc
Amb el raor punxent com als temps
De les cosmonaus, quan els horitzons
Havien esdevinguts irrecuperablement verticals.

A baix, silenci de la nit trencat
A les quadres pels malsons dels cavalls.

Lletanies — retrunys i tornaveus quallats
Dels heroics suïcides al port d’Alacant.

Som una besti
Neguitós, esgavellat, empedreït
Cos de suïcida ahontat per tothom
Impalat a la cruïlla, pudor de podrit
Entre el noc de l’adobapells
I les flaires de mirres, i les ferums de xerris
De l’esllavís relliscós.

Drecera a l’atzucac.

Aixarop de bastó de duler malmirrós
Fastiguejat del propi cos quan els festejadors
Se n’emparen, com qui davall la creu
Ve a cardar-hi o, més furtiu, a hi pelar-se-la.

Arqueòlegs qui escandallessin
I llavors escorcollessin entre el trasbals
Descolgat no trobaven tampoc
Cap vaccí contra l’absurd.

Relíquia irrisòria, estella eixumflada
En carrincló bofec.




dijous

Pintoret de merda



Pintoret de merda


Vestíbuls d’hotels de rajoles lluents — hom hi exposa mos quadres, que ara, més madur, més primmirat, de més èxit coronat, pint, circumspecte, amb merda ficta. Adés, anys de jovenesa, els pintava amb merda autèntica. En venia menys, mes a gent més ultrancera i doncs més propagandística. Amb el nom fet, pas a la ficta.

Anava a veure ma mare, a ajudar-la a netejar una mica la botiga, que darrerement la té molt abandonada — és clar que no hi ven gaire, ni vetes ni fils, com aquell qui diu, quan la gent es motoritza i s’eixama cap a les grans superfícies que en diuen — els monstruosos magatzems de foravila. Quan hi arrib no hi ha ningú al taulell tot i que sent remor a la rebotiga — ma mare hi deu feinejar — de fet, per la vidriera en guip adés-i-ara la silueta. De moment, doncs, agaf una bossa i vaig recollint paperots i brutícies i polsegueres del terra, als raconets. Ara fa cap ma mare amb cara de boja, de rere la vidriera de la rebotiga. Duu penjant-li d’un braç el cap escapçat del darrer amant de la meua dona. Un home encantador era, amb cara fosca de gità molt elegant, amb bigotet retallat i llarga cabellera negra.

—Què has fet!

—Si tu no tenies prous collons… — em respon, ni cal dir, fort escarnidorament.

—Pobre home!

—L’he convidat a enraonar, ha vingut tot amatent, li he dit de roplegar’m unes capsetes de per terra, al darrere, i quan s’ha ajupit, engrapava la destral repenjada rere els saquets i li tallava el cap en rodó. Sangota rai.

—Però i el seu cotxe groc d’esports…?

—L’aparcava darrere. Li he dit que no el deixés davant, que no atragués clientes d’aquelles molt festejadores (atretes pel seu físic tan enllepolidor) i qui al capdavall no et compren ni un botó.

—I el cos…?

—Allà n’hi ha un bocí… —digué brandant el cap cap a la rerebotiga i alhora rient com una orada.

—Porta — li diguí, prenent-li el cap del drut escapçat i ficant-lo ràpidament entre les altres brutícies de la bossa que era omplint quan aitan teatralment ella ha fet aparició —. I ara prepara’m un sac ben capaç i un carretó.

—Tu sí que ets un carretó, caguetes!

—Doncs ja l’arrossegaré… No et belluguis. Portaré el cotxe groc fins a l’entrada. Conduiré amb el cap ben cot com ara si qui conduís fos un hom sense cap. O millor: em posaré el seu cap per barret i qui guaiti veurà el seu cap. Això! I en acabat, subtilment, carregarem el cos. I me’ls enduré a estimbar’ls — cotxe, cap, vergonya, cos. Ja tornaré amb patinets: oi que encara en tinc un parell part d’allí darrere…?

No havíem comptat amb els caramellaires. S’atansaren a la porta al moment que arrossegàvem el cos amb un sac de plàstic negre cap a l’entrada i cap al bagul del cotxe groc. Llur cançó et feia vindre tremolins a l’espinada: tant d’un altre món, tant de pel·lícula de por, o de missa de falorniaires…

Vaig pensar acceleradament. Sense el sac, vaig traspassar el cancell…

—Què voleu…? — Em vaig treure tot de vals de la butxaca —. Ací hi teniu invitacions per a l’hotel Cambiasses. Al vestíbul cap a l’esquerra hi tinc una exposició de quadres meravellosos. En podreu triar un que podreu vendre per milers. Llavors, ca?, us ho repartiu. Mes ara aneu-vos-en que al pis de dalt hi tenim malalts.

Amb cares funeràries els sinistres caramellaires al capdarrer foteren el camp.

Conduint cap als balços, com presumeixc amb el cap del mort per comptes del meu! No hi vaig gens de pressa. Si cap dona em veu de fora estant, amb un cotxe d’esports groc, i sobre és clar amb aquell cap tant de mascle, ben mastegat, amb bigotet eixarmador, ja la veig bavejar de carranxes — desitjant que fos al meu costat, remenant de culet. Mai m’he sentit tan admirat.

Una prenyadeta fent autostop. No puc fer-hi re; la salud amb la mà, confii que somrient. Car ca que has mort somrient, com n’Holofernes, com, com es deia aquell, el Joan…?

Dalt a muntanya, solitari m’atur. Guait cap avall. Tenebres d’intricades cingleres ascendeixen com bafs de dracs. Ben a fons hi estavellaré el vehicle, que s’hi encengui com sumptuós infernet de joia sobtada.

Fic el cap (no el meu, el seu) dins el sac. Entre les brutícies, reunió de cos i cap — quines efusives festetes, me n’imagín les xàldigues i els ohs dels focs artificials.

Enlluernat per massa de llum al Sol — opac migdia, doncs, on la sal s’ha fosa a la pell i la sang no té prou força per a dur’m l’energia al cervell.

No les enfurisméssim, forces de la natura. El xaloc durà l’incendi fins a les portes de la merceria. Cada manifestació de l’oratge, figuretes primitives fetes totes de conys. Donetes de molts de conys. Ma mare, la dona, les dones dels veïns, les dones de les finestres, les de les portes, les de les voreres… Preguéssim perquè cap dels conys no vingui gaire infectat, no tregui dimonis qui comencin d’arranar caps a tort i a dret amb esmolades simitarres.

Rere la crina no volem endevinar la dona. Llencem ja aquell cos massa enigmàtic. A les palpentes, estimbéssim el cotxe (despesega joguina) amb els dos bocins de mort a dins.

El Sol és lluna. Culet.

Culets, culets pertot. No desenfosqueixis l’eclipsi de la lunar beutat de la deessa aparent; dejús l’amagatall dels cabells, no en desencrueleixis l’enderiat deler.

El reocupant em vol fer fora. Fora del raconet de la bona vista.

Lluit per veure encara el cul de la dona del veí. Culet rodonet, llunàtic, llepoliós.

Bombolles de pluja als tolls. Bombolles d’estricnines als trulls. Sóc n’Èdip Orb, tornant del crim. A l’aigua encrocada se m
hi eslleneguen les lleganyes.

Amb què altre ho pintaràs, padellàs amb molsa, amb artells encetats, sinó amb pampallugosa merda…?

Pintoret de merda



Pintoret de merda


Vestíbuls d’hotels de rajoles lluents — hom hi exposa mos quadres, que ara, més madur, més primmirat, de més èxit coronat, pint, circumspecte, amb merda ficta. Adés, anys de jovenesa, els pintava amb merda autèntica. En venia menys, mes a gent més ultrancera i doncs més propagandística. Amb el nom fet, pas a la ficta.

Anava a veure ma mare, a ajudar-la a netejar una mica la botiga, que darrerement la té molt abandonada — és clar que no hi ven gaire, ni vetes ni fils, com aquell qui diu, quan la gent es motoritza i s’eixama cap a les grans superfícies que en diuen — els monstruosos magatzems de foravila. Quan hi arrib no hi ha ningú al taulell tot i que sent remor a la rebotiga — ma mare hi deu feinejar — de fet, per la vidriera en guip adés-i-ara la silueta. De moment, doncs, agaf una bossa i vaig recollint paperots i brutícies i polsegueres del terra, als raconets. Ara fa cap ma mare amb cara de boja, de rere la vidriera de la rebotiga. Duu penjant-li d’un braç el cap escapçat del darrer amant de la meua dona. Un home encantador era, amb cara fosca de gità molt elegant, amb bigotet retallat i llarga cabellera negra.

—Què has fet!

—Si tu no tenies prous collons… — em respon, ni cal dir, fort escarnidorament.

—Pobre home!

—L’he convidat a enraonar, ha vingut tot amatent, li he dit de roplegar’m unes capsetes de per terra, al darrere, i quan s’ha ajupit, engrapava la destral repenjada rere els saquets i li tallava el cap en rodó. Sangota rai.

—Però i el seu cotxe groc d’esports…?

—L’aparcava darrere. Li he dit que no el deixés davant, que no atragués clientes d’aquelles molt festejadores (atretes pel seu físic tan enllepolidor) i qui al capdavall no et compren ni un botó.

—I el cos…?

—Allà n’hi ha un bocí… —digué brandant el cap cap a la rerebotiga i alhora rient com una orada.

—Porta — li diguí, prenent-li el cap del drut escapçat i ficant-lo ràpidament entre les altres brutícies de la bossa que era omplint quan aitan teatralment ella ha fet aparició —. I ara prepara’m un sac ben capaç i un carretó.

—Tu sí que ets un carretó, caguetes!

—Doncs ja l’arrossegaré… No et belluguis. Portaré el cotxe groc fins a l’entrada. Conduiré amb el cap ben cot com ara si qui conduís fos un hom sense cap. O millor: em posaré el seu cap per barret i qui guaiti veurà el seu cap. Això! I en acabat, subtilment, carregarem el cos. I me’ls enduré a estimbar’ls — cotxe, cap, vergonya, cos. Ja tornaré amb patinets: oi que encara en tinc un parell part d’allí darrere…?

No havíem comptat amb els caramellaires. S’atansaren a la porta al moment que arrossegàvem el cos amb un sac de plàstic negre cap a l’entrada i cap al bagul del cotxe groc. Llur cançó et feia vindre tremolins a l’espinada: tant d’un altre món, tant de pel·lícula de por, o de missa de falorniaires…

Vaig pensar acceleradament. Sense el sac, vaig traspassar el cancell…

—Què voleu…? — Em vaig treure tot de vals de la butxaca —. Ací hi teniu invitacions per a l’hotel Cambiasses. Al vestíbul cap a l’esquerra hi tinc una exposició de quadres meravellosos. En podreu triar un que podreu vendre per milers. Llavors, ca?, us ho repartiu. Mes ara aneu-vos-en que al pis de dalt hi tenim malalts.

Amb cares funeràries els sinistres caramellaires al capdarrer foteren el camp.

Conduint cap als balços, com presumeixc amb el cap del mort per comptes del meu! No hi vaig gens de pressa. Si cap dona em veu de fora estant, amb un cotxe d’esports groc, i sobre és clar amb aquell cap tant de mascle, ben mastegat, amb bigotet eixarmador, ja la veig bavejar de carranxes — desitjant que fos al meu costat, remenant de culet. Mai m’he sentit tan admirat.

Una prenyadeta fent autostop. No puc fer-hi re; la salud amb la mà, confii que somrient. Car ca que has mort somrient, com n’Holofernes, com, com es deia aquell, el Joan…?

Dalt a muntanya, solitari m’atur. Guait cap avall. Tenebres d’intricades cingleres ascendeixen com bafs de dracs. Ben a fons hi estavellaré el vehicle, que s’hi encengui com sumptuós infernet de joia sobtada.

Fic el cap (no el meu, el seu) dins el sac. Entre les brutícies, reunió de cos i cap — quines efusives festetes, me n’imagín les xàldigues i els ohs dels focs artificials.

Enlluernat per massa de llum al Sol — opac migdia, doncs, on la sal s’ha fosa a la pell i la sang no té prou força per a dur’m l’energia al cervell.

No les enfurisméssim, forces de la natura. El xaloc durà l’incendi fins a les portes de la merceria. Cada manifestació de l’oratge, figuretes primitives fetes totes de conys. Donetes de molts de conys. Ma mare, la dona, les dones dels veïns, les dones de les finestres, les de les portes, les de les voreres… Preguéssim perquè cap dels conys no vingui gaire infectat, no tregui dimonis qui comencin d’arranar caps a tort i a dret amb esmolades simitarres.

Rere la crina no volem endevinar la dona. Llencem ja aquell cos massa enigmàtic. A les palpentes, estimbéssim el cotxe (despesega joguina) amb els dos bocins de mort a dins.

El Sol és lluna. Culet.

Culets, culets pertot. No desenfosqueixis l’eclipsi de la lunar beutat de la deessa aparent; dejús l’amagatall dels cabells, no en desencrueleixis l’enderiat deler.

El reocupant em vol fer fora. Fora del raconet de la bona vista.

Lluit per veure encara el cul de la dona del veí. Culet rodonet, llunàtic, llepoliós.

Bombolles de pluja als tolls. Bombolles d’estricnines als trulls. Sóc n’Èdip Orb, tornant del crim. A l’aigua encrocada se m
hi eslleneguen les lleganyes.

Amb què altre ho pintaràs, padellàs amb molsa, amb artells encetats, sinó amb pampallugosa merda…?

hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós