Aquesta és la vostra vida!!

Aquesta és la vostra vida!!

En Tariq Benavarri, qui els somnis llongament ans robusta nodriren, ara és mort.

Féu amb les mans cansades un clot superficial. S’hi posà de panxa enlaire i esperà els voltors. Llavors clogué els ulls i, somrient, morí.

Va sentir una doneta d’enraonar feblement devers el seu homenot molt bròfec i sofrós que, pobrissona, oi, no havia poguda tancar del tot la porta, el pany enferritjat, la clau esmussada, i l’home bruscament dient-li, “—Aixanta la mui, collons, tant gemegar. I al capdavall tant se val, ara mateix tornaràs; només vull que vinguis al banc a signar uns documents.” En T. havia pujat al pis d’on la dona ratolinenca i els seu homenot ferotge havien eixit si fa no fa mudats. S’hi introduí només empenyent violentament la porta, i es posà tranquil·lament a escorcollar pels calaixos. Trobà el guaitajorns privat de la doneta ben enfonyat, sota fato rai, al calaix de la tauleta de vora el llit. El forçà i es posà a llegir-hi els bocins més escalfadors. Quan la doneta arribà, i començà a feinejar amunt i avall, encenent els llums, treient-se l’abric, anant a pixar…, en T., assegut a una cadira de braços d’un racó fumós, amb el llibret dels secrets de la doneta a la falda, no digué res. Llavors, quan la doneta se n’adonà, de la seua presència neguitejaire rai, abans l’esglai no l’arranés, en T. s’aixecà ensenyant-li l’insígnia metàl·lica (i totalment ficta) dels pudents, d’una branca o altra (qui sap, potser era una llauneta d’identificar qualque gos o moix), i, ja sostenent-la perquè no s’esfondrés, digué, molt suaument i tanmateix mascla: “—Inspector Toribi Brau, de la Seguretat, senyora. No cal que s’esborroni; sóc ací per causa del vostre home. Una qüestió d’estrafolleries econòmiques… Ja us explicaré. Em respondreu a unes qüestions… Mes, d’antuvi…” I ací es desatansà de la doneta — qui tremolava i se’l guaitava amb uns ulls de plat regalimós — i, amb cara interessant qui-sap-lo, li assenyalà el llibret dels secrets. “Aquest home ennegrit pels oratjosos estiribels i vigorós a tot púguer amb el qual tant voldríeu de cardar salvatgement, aquest home valent dels vostres somnis, heus-lo, estimada…” I s’abalançà a abraçar-la, i la petonejà, i, embadalida i humida pertot, la dugué al llit, on els embats amorosos sacsejaren els objectes. Quan s’aixecà i es vestí i volgué dir siau, la dona se li entortolligava dient-li, força ardent, de totes les delícies que encara emmagatzemava només per a ell… En T. se’n deseixí fermament, dient, tanmateix, amb veu de vellut: “Cal pas capficar-s’hi, ca? Qualsevol jorn o nit tornaré… Escriu-te’m, entretant, enamoradament i tan dolça com saps, al nostre guaitajorns secretívol, i reviu-me i reveu-me com et reviuré i reveuré, estimada. I ara… Fins a més tost que no et penses pas… Au.”

"Tornant dels edifis majestuosos d’on les aigües revoltades no feien cap cas de cap aixeta, i doncs brollaven a glops encadenats, de tal faisó que cada edifici semblava cascadejar, en T. s’atraçà xipollejant pels carrers foscs cap a les muntanyes seques."

L’havien desallotjat d’inici, i, tot i que a ell li féu l’efecte que prou s’ho guanyava a pols, llavors blanament ans amb displicència fou acceptat; tothom li feia la lleu gara-gara — de sobte nogensmenys vingueren de nit, i massius, a expulsar’ls, a ell i als seus, i això que lluità de ferm perquè no hi reeixissin, al capdarrer va haver de vinclar’s a llur voluntat i a llurs tripijoquenques astúcies.

"Tornant encara dels corprenedors paisatges de grasses roques que la posta envermellia, amb escasses capcinades reconeixent les presències dels alts personatges qui amb amable serenor observaven i semblaven encoratjar el seu avenç pel paisatges colossals, en Tariq Benavarri s’endisà al nou edifici. Lluent."

"Part davant, a pleret, s’esbandia la cua de gent…"

I ara a en T. li arribà el torn. Estava pagant tot el que havia anat adquirint durant la vida — tots els béns espirituals, sobretot, mes també els materials, molt més insignificants, gairebé negligibles…

Que fos a la cua volia dir que s’estava morint. Que pagués volia dir que ja s’havia mort.

En Tariq Benavarri és al cel. Les dues infermeretes flonges i somrients li ensenyen la cassolada: “This is your life!” — anuncien amb feble escarafall. “Albíxeres, ca…?” I afegeixen, cul-bellugosetes: “Saps, xiquet, que això ha anat fent xup-xup tot aqueix temps…?”

Fumeja la teca qui cogué tant com en T. va viure. Un sol tec que tanmateix ara durarà ben poc: una dinada, i au. Car ara s’ho ha de menjar — tot ben rostat i escurat — fins a no deixar-hi…

Res.

"Crec que encara es volia pensar voltor, volant de valent, amb giravolts heroics, entre els estels i els estranys objectes interestel·lars, mes ja no li’n romania ni esme. Quan li cloguérem les parpelles, el somni més espectacular i revelador se li estroncà…"

En sec.