(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

dissabte

Reialme de la pols-1-




Llur nom esdevingué llúpia a les orelles. (Els fofialittah xarrupacagallons.)










Part ençà de la pus borda extremitat a la perifèria, puja, embolcallada en una bromeguera de llimacs apilotats en troca envitricollada, l’horda infeliç dels fofialittah.



Bo i enllestides algunes barroeres evolucions, envides investides amb cap significat ni un (amb prou feines, hò, gens necessàries); en acabat, oimés, d’espolsar-se perfuntòriament de bigarrades polsegueres (de què fuges per ço de no infectar-te’n), cada camí que els distingeixes, has de brufar, viltenir-los i confessar-te que, per poc que durin, duraran massa.



Viure’n colgat, no és pas re que a ningú alti. Alguns i tot estossegueu proverbialment, com ara envescats de pertinaç brutícia: —Amb tovallola aitan xopa com la d’abans (i amb la mateixa sangassa), no hi ha perill que tampoc puguis eixugar-te-n’hi gaire.



Aquell jorn, grofolludament sorollosos, es reunien a la plaça mestra. Llavors, amb insegura solemnitat, tombaven símbols caducs — i encontinent incontinentment en replantaven, anacrònicament, de si fa no fot. (Tots els descreguts a les foscors brandàvem lleument les testes pruents i deiem que amb allò prou fotríem goig, i que, com sempre, desencant era l’únic saïm que ens amania les escardalenques carns.)



Ziggurat avall, s’estimbava lentament, gitat daltabaix de la terrassa més enlairada, esvorant-ne amb terrabastall totes les inferiors, un bell cavall lluent i atroç — gairebé la imatge d’un déu just i despietat.



Insalvable cavall atramentari, qui, plorant i suant sang de petroli, rodes a tomballons, ultratjosament ensobinat, cama ací cama allà, adornat penya-segat avall, enfremunant-te a petris plors davant els ulls astoradament alzinats de tothom; feixugament ens espeteguen part les vores i ens n’amaguem a plecs de sines per ço de fotre’n en acabat relíquies llegendàries. Altrament, com t’adoràvem…? Força pigrament, sovint ni sense veure’t. I ara…? Glaçats en la fascinació de la sensacional deixesa (ascensió cap per avall, demostració divinal aitan vàlida com l’altra, com hi ha Re).



Ni l’agilitat llegendària dels millors atletes, ni l’envejable impuls esbojarrat dels més agosarats, tampoc no són capaces de servar-te, amb tendons tesos i llaços hàbils, amb cordes fetes sobtades xarxes enjòlites, quan, de trànsit, ni ens reconeixes, rebujant-nos encara els indecisos tentacles d’una altra desencertada amor.



Per terra s’estavellava en escruix (sac esvinçat) l’ídol altiu. Ossos d’estàtua, pedruscall de carall, s’esbarriaven pertot. Durant aquell instant de màxima tristor, llurs capatassos feien tifament cap. De poc que la desenbadocada purrialla no els apedregàvem a mort allí mateix. Al cap d’una altra nerviosa amenaça de part dels eriçats guardacossos, un fàstic malencònic ens féu desistir-hi; els jaquíem anar amb ressentida dejecció.



“Pse. A ops de què?” Escopinàvem: “—Banda d’arroplegats!”




(...)




Es veu que la guàrdia pretoriana del faraó els havia llogats: mercenaris a bon mercat per a les faenes més brutes.



No els veieu? Es passegen per la vila d’On (que encara d’altres forasters apellen Heliòpolis) com ara si els en pertangués tot el dret. S’hi troben com els íncoles: “Aquest es l’indret que somiàrem. Ja assaonat per la sang dels qui aritjolem. Antiguerades colgades, ni pensar-hi cal. Debades ens hi capficàvem. Món enfonsat el llur — quan el que compta és el dels hegemònics qui ens paguen.



“—Ah, i n’heu guipades les dones que pintadotes, i els xanxosos habitants — llur desvagament general? Paradís buròcrata, únic tangible, a l’abast, ja us dic! Sobretot (no fa?) descogotcitzem-nos. Descogotcitzem-nos a pas isnell, amb tres esgarrapades: fet!”



Ex-esguerrats bares, venuts! Venuts, repetirem! Redhibim-los, per defectuosos, mancats, bords, lloques per dins!



Ara adquirien una fe orba, ves per on. Convertits de cop i de volta. Ah, ensumen, i se’n maregen, les honors, les llausangeries, les mandrositats... S’arrepapen al centre tan calmós; ja s’aesmen tranquil·lament baldant-s’hi, si més no parant-se, perpetus, hamaques perfumades, envides gronxades pels embogits sotracs que, de les ressonants convulsions dels marges llunyedans, pessigollegen les indiferents pestanyes d’aquest ull d’huracà d’imperi.



S’hi entusiasmen tant, amb l’agoludam que els desvetlla aitantes de possibilitats a la vora, sufoquen totalment la poca capacitat de discriminació que encara desaven, sí que, com és patent, immediatament, entre hegemònics, què fan? Ens esdevenen ultra-hegemònics incomparablement més irrisoris.



(...)



Com en gemegava cabalment el malpenedit Neferru Carnest, re-traït pels seus companys de traïments, abans de perir al capdavall creuclavat cap per avall: “Pel cap baix, llur captinença general evoca les forces més mòrbides de la reacció. El desfici, tornem-hi: l’agoludam amb què empaiten un passat mític d’edèn d’allò més ximplet (on tothora és Sol-ixent, ço és, Re-ixent. Capiu?... Incessant Insobrable Reeixida, per on per aventura xicarrons arcaïtzants viuen en avial harmonia, cadascú encasellat per sempre pus dins el seu sempitern crestall d’inamovible jerarquia, amb les obedients entelèquies de bísties, i les modèliques projeccions d’espècies heteròclites de matèria — com ara roques, abres, fumegueres, astres, caixots d’aromàtica mesquita fins i tot, i especialment meteors — totes privades de cap mena d’albir, i nogensmenys expressives d’allò més, àdhuc enraonadores, investides de poders màgics coadjuvadors i sovint decisius...), aqueixa dèria intractable els pinta, per força, força lletjament, del tot tocats del carbassó. Fumbrem..., fumbrem goig. Reaccionaris, oi? I tant.



“—Guaiteu-vos quin fàstic. Immersa en els efluvis mefítics de la superstició sempre perniciosa, aqueixa vostra és la típica reacció, la qual, encara avui, com tostemps, fa l’abat de les èpoques més desumflades, de les edats, ja dic, orfes d’herois o si més no de gent invomitada, ah, llasses, o com també digué l’escald: Ah, terra de brivalls i volpells, si els prudents, ambtant, badar rai!



Neferru Carnest, les flames de la creu encesa l’acabaven de rostir. Eixexpirava amb un buf de descans. Llavors, és clar, un altre prim extremunciat qui tenia part devora també assenteix, amb els peus aplaudeix: “Ens prens les llums, àdhuc les dels projectors, lladre excel·lent.”



(...)



Piràmide blanca avall, el gran apostoli, ben tou i esturmassat per allò que encara penja de reial família (ecs!), beneeix la turba d’apòstols de la ignorància i de la dedició, ara justament que es vessaven cap a tractar d’engalipar les altres tribus lliurepensants dels més llunyans cantons.



“Però molts hi romanem, i a tots ops hi hem de criar església!” Llagoteja papissotament un gran orellut.



Llur bava ofèn, ja us ho diré, els caigueren totes les dentetes, llur alè put al Xaró. Així i tot, llavors com ara, fal·leres com les llurs mantenen i entretenen cínics espietes i furtius entretrencadors, ep, menes de cagallons restrenyuts ací i allà on fan la viu-viu tota llei d’infiltrats, sense oblidar (més fètidament esponerosos), els venuts qui compraren, enormement banaus, monçònegues de conqueridor... Ara, aqueixos (i això a bescanvi únicament del servei, també degudament esbombat, d’algunes feinetes immundes), per a començar, els poderosos els atorgaven permís públic per a allotjar-se a cataus emfemtats de temples, per ço que hi prediquessin, i, per poc que en sabessin, repetissin, sense atipar-se’n, variacions de certes confessions enregistrades d’esquitllèbit no pas part d’ontocom, ans part de certs confessionaris, racons de columna, escamnadors de capella i fins i tot sitja de turment... Així feren carrera. Després, una mica més tard, envist llur proficència, hom ja els triava perquè poblessin, densament rai, tots els tribunals de la inquisició.



“Què és ara aqueixa fressa espaordidora que davalla dels turons part deçà el dormitori dels morts? Ens enterrarà tots al nostre solc merdós!” S’esfereïa algun pardal amb pepida, esparracat fidel.



“Re.” Contestaven, amb un filet de veu enverinadorament melós. “—És que avui allà dalt hi pelen carnestoltes. Sabeu?…” I esbiaxadorament els esperonaven a, ben vilment, apostatar.



“Mor, cavà? Hò, que mori! Abuixim-lo’n: mor, podrit, mor! Tots t’havíem jurada tírria vitalícia. Mesquinot sense seny, bah. A les ufanoses pastures de la teua veterana pàtria, on fins llavors anares fent si fa no fa insubornat i forro, de sobte t’estimaves més, per pega vanitat, les enfebrides fades emocions de la pseudocelebritat fugaç.



“—I emigraves cap on tot és sec, impropi, cric i mensypreable. T’hi lleixaven (escarnint-se-te’n part darrere) obrir oficina. Número cent. Tots t’hi coneixem l’adreça repugnant — no ens hi atansaríem pas.



“—En acabat, d’ençà d’aquest primer rebuf, il·lús, iniciaves de girar cap a determinades direccions la cara teua de fava corcada — i ens n’arribava el baf tan impaïblement pudent mentre tractaves de regular, és a dir, legislar (!), damunt els qui encara apellaves (insult mortífer, imperdonable entre tots) germans.



“—Dolç com ensabatador acollonit, et sentíem, Caïm Anupipota. Ens enunciaves, massa sibil·lí: Antelm, ai, fill, això d’ésser del munt, ai, del túmul central... Si et dóna de debonet opcions. Ui, vulguis saber! I quines vistes, tu!



“—I ara, guaiteu-vos voltats. Galdosos resultats. Molt exacerbadora opressió. Tombes, sepulcres, fosses de genocidi... Pertot.



“—No li’n ploreu pas l’execució, tan merescuda. Abuixiu-lo’n: fuig! Paga ara amb un cap esberlat orcament per una clava (oh que fos amb esmolades esberles de les costelles nostres que durant el teu temps abassegares!) la teua glòria tan efímera. Et vèiem la trampeta, les patotes. Els teus mateixos protectors, comprovant-te ja inútil, onerós i tot — un altre consumidor gorrista i prou — t’engeguen. Enmig d’una riota, novament sentenciaven: Així et corrompos ràpid! Sina endins, t’han catapultades les gerretes cafides de serps virulents. Magnífica metàfora, si doncs no comentari. I ara què fan?... Divertits, t’escurcen o t’estireganyen la ranera. I doncs: aré, apa!”



(...)



Cal consignar que abans d’eixa revolucioneta de bot-i-fora, juliol proppassat mateix, entre els clients més regulars de la cantina, hi trobàveu igualment qualque xarrupacagallons malaconsellat.



Molt més a prop, entre coma i coma suau de jardinet, frígids, lleugerament eruginosos, aristòcrates s’esgambiaven flascament, bo i jugant a la pilota vironera (de carn).



“Llença, llença! / Ai, no l’hi llencis pas! / Guardessis-te-la! / Ca, meueta, meueta! / Atura’t, energúmena, estrebes, es veu, amb la barroeria, la vulgaritat, d’un gúmena, ha-ha-hà! / Tu ho deus saber!”



Llurs corquims, estampats si fa no fa pregonament per robes carrinclones i per pells escarransides, senescents, ja a mig momificar, mostren, si a l’atzar de qualque airet se’ls aixeca una faldilla, floridures esgarrifoses que els prosperen part damunt fenelles tortes de llavis tots botits amb pus.



Allà, entre la classe dels feiners, quan els fabres discutien d’afers del treball, podies copsar-ne sempre una parella que romanien a l’anhelós aguait. Llavors, vingués molla a tomb (sovint ni això; sense venir-ne gens), de sobte: “Ací érem, ací som; ací us volíem, manels!”



I, zelosament i envanida, començaven de col·locar en la conversa tot d’apartats foscs i banals del codi militar, especialment aquells dels quals les més greus implicacions podien deduir-se’n. Bon pic establert l’ambient d’enverinament general, procedien aleshores a tractar de fer acòlits per a llur moviment suposadament herètic, i tanmateix tan espoliador i centralitzat com el dels corrents opressors al pòndol.



Cap ençà, al pradet d’esbarjo de can cernut i recolat, si caic no caic, fan continent de rabejar-s’hi els primparats manadors, proveïts providencialment, gairebé pertot arreu, de (cada jorn més) llavis suculents, que demanen, orfes, ja ho he dit, besos. Abans (vull dir, molt més ça enrere, òlim) també els fofialittah xarrupacagallons (quòndam Xerrameques, quòndam Mafiones, quòndam Sotamanes...), òlim prou que se n’haguessin encarregat, car ningú al món conegut com ells, d’extraordinaris llepacrestes i raspalladors. Ara, però, part d’aquest cantó de societat (ah, llassos, i tot i per aitan vius com es tenien), de viu no en roman cap.



De primer, hom se’ls guaità arribar amb un enuig comprensible, una inquietud justificada, com qui s’esguarda molt desagradables intrusos travessar, impúdicament i cogotça, els termes exactes de qualque nostre predi immemorial que ha sentits els trepigs, encaixades les petjades, marcades les peuades, i doncs, perpetuats els (petro-, jero-) glifs, críptics i casuals, i ara, al capdavall, perfectament escaients, ideals, de tots els nostres avantpassats, llegendaris i colts, sempre, això sí, comcalerets, si doncs no àdhuc paradigmàtics.



Així, part de taverna insalubre, les pus de les vegades, entre les serradures xopes i pudents d’esperits-de-vins, de sangs, de pixats, de sospitoses secrecions..., els aprenents, amb manyocs de bruc eixut, escombraven, devers boques també desdentegadotes, escalabornades i llefiscoses d’embornals sedecs, tot un malendreç de menats (ço és, collarets amb grans de vidre bo i duts múrriament tirats cap a l’esquena, els quals es veu que, a part de protegir-lo, palesaven la virior del portador, i supòs que en provocaven de continu el dubte i l’arramiment, l’ultracuidat enreveixinament davant qui hom percep com a la vençó votat...), de menats esbarriats, doncs, i encara (ves, tu, la collita d’un altre vespre), tot un pilot desdenyable d’altres amulets carallots que havien pertanguts al parell d’avorrits filòsofs de dos rals. Hi havien per allí bocins de plomes d’estruç de pedreria (es veu que significatives de justícia, de veritat, i de ximpleries balmades com aqueixes), plomes contra les quals els cors dels morts seran pesades, naturalment (oh, la gran pensada, bah!)... I tiges de papir amb el seu capollet encara, de vidre igualment o d’un altre mineral lluentet — volent dir em fa que, és clar: gerdor, jovenesa, vigoria, vitalitat... Solets ixents, d’or del de llauna, traient la tarota entre dues carenes, o natges, o mamelles de marfanta — és a dir (ai, divina!), la meravellosa representació que distingeix els crèduls creguts (els de l’ep, adés suara ha de tocar-nos!) dels qui no ressuscitaran, i llur cos de mòmia a mig podrir, mireu si sou desgraciats, tampoc no tornarà a fer el ruc per un món encara més ben llepat que no aquest... I, llavors, forques bastes de segador manxell amb què fins ara es pentinaven el cervellam... I, enaixí, xiquets, anar fent: noves pilotes d’eixarreïdes concrecions, bo i despenjades d’una bromarra de menyspreables supersticions totes malbarrejades amb les vanitats típiques de l’home sense fonaments — rucadetes fet i fet mirades, bàrbarament, com a heretges, ja ho he dit, de part de l’església establerta, la qual, naturalment, per comptes d’això, proclama i obliga a obeir les rucades més enigmàtiques, i sobretot ortodoxes, que ella mateixa es barganya sense cap vergonya a anar segregant...



Els fabres ens hi arronsàvem d’espatlles: “Aqueixos llagotejant part d’allà dalt ja s’ho faran, que tampoc no hi arribem... Ara, aquests, qui els tenim a l’abast, i els altaria únicament de fer-nos bescanviar el mastegot a l’ull dret pel mastegot a l’ull esquerre..., garrotada!”



“—Enxampa-me’ls, tu! / Bufa’ls-hi, fort! / A la virulam! / I els hemicranis: Catacrac!”



De pilota a pilota. Part de cofoisme allerat i ben desat, als crestalls encatifats amb hortalisses, entre la classe de lleurívols o desvagats, ja us contava com els emprenya i els toca el voraviu encetat només d’ensumar púrria qui no perprovingui de llur propi cercle reduït... I com, llavors, aquella societat tan benuntada jeràrquicament es veia empudegada (temps de flagell, es veu, pitjor que el de llagosts), a cada costureta ultra-sensible, per basts nyic-i-nyacs.



“Oh, ja ens abelleix, ja, cobricelar les nostres comeses (no pas ni escarrassos ni saigs, eh? Car no ens semblen els noms prou finets). Ja ens està bé de procurar-hi — si són prou lluny, rai… — ara, quan s’atansen, uix!”



(Ací les tòfones saballoneres de llurs nassos i collonims, amb aitants d’escarafalls, s’escrostonaven força malament.) “—Home, vós, guaiteu-los ficar-se’ns barement pertot arreu. Ens envaeixen gairebé, que no?”



La catòlica catàstrofe delineada pels pròdroms insidiosos d’un horitzó malganós. Més tard (bo i preses per esca de més apegaloses cerimònies algunes admirables col·lisions de dates celebrívoles), els fou nogensmenys permesa una assistència silenciosa i nominal, bé prou, és clar, que enfonyats al cul d’un racó part defora de les tanques, ben lluny dels pal·lis. “—Que no ens calgués d’ensumar-los pas!”



Això no contrastant, a poc a poc, com hagués estat assenyat de maliciar-se, bo i arrossegant-se i serpentejant sempre devers la llum del sacrifici espectacular, atenyeren les primeres cantonades del clos místic, i llavors sí que... Bon pic tombaren, carotes endins, les arestes, no hi havia déu que els anés a aturar. L’agoludam quan van veure les meravelles del tresor eclesiàstic!...



Llur captinença tot de sobte esdevingué aleshores aitan fastigosament canina... (Allò que tenien, p. ex., de ficar-se a passar la llenguassa per les trajectòries dibuixades, les rutes ridícules dels principals, que cap brossa ni caguerada d’hipopòtam no anés llavors, al bell mig de la missa, a travar-los gens.) Ben tost ja els deien d’acostar-se a la taula i tot. Sense por, tu. I pot-se-fer en acabat que, jorns de gresca relativa i bona jeia a lloure, els convidessin igualment d’asseure’s darrere els primers bancs, a arramassar-hi per aventura xerris i goteigs de vàlua — caramelloses esllavissades de reials posteriors...



“I quan els deixarem xarrupar rígids arrets?... / Aviat, aviat, ves que me’n vingui cap ni un, hi-hi-hí!” Comentaven displicentment, i fleumament platxeriosos, alguns dels insignes juganers...



Caquistòcrates tot d’una xenòmans; sotsrients com satanassets de secà, eixexistencialitzaven: “—Pudenda origo, novament, fillets, fillets: Torneu-tornem a l’origen, secret de tot progrés en política (per a millor saltar cal recular, ha-hà) — sempre al joc estratègic de culs, conys i collonades; oidà, nois, que bé que us ho mastegueu, açò!”



Part de solc proletari, parlàvem de fonaments (manca de). Amb quins, si doncs no, no ens volien engiponar la parella infeliç de maldisfressats xarrupacagallons?... Tot era, ben mirat, el mateix suquet repugnant amb què els altres ens tenen ben fregits — l’únic que n’estrafeien era el nom; i a tot arreu hi afegien desvergonyidament l’apel·latiu avençat. Voleu re que faci més pudor de parany?... Sí, tu, posa-hi: totalitarisme avençat, centralisme avençat, opressió, explotació, avençades, oi? A qui volen enbrellar amb aquells curiosos canemassos llurs, tots apedaçats a jova, tat?...



Conjuminacions precàries de bruixot embriac o tocat del bolet, grollers encanteris a betzef, t’hi adorms. Tret que, de trast en trast, t’espeteguen ans t’ixen de trascantó amb dogmes de dinosaure esclero-encarcarussat... I, per enllestir, cavà? El caramull, tu: aquella fidemon de les discordances esgargamellenques que fan xauxinar abominablement alhora, amb aquell cuinat safarós on emboteixen les porqueries de la pàtria, el destí, la raça, la salvació, el capital, la (agafeu-vos!) solidaritat, l’egoisme d’alguns i llur regionalisme, aitan diferent del molt sa nacionalisme, que ells us avencen fins al paroxisme del gustet!



Me’n record que els dèiem caníbals, alguns gisclant i tot, car, farts, el màxim que volíem llavors, en aquella avinentesa si fa no fa propícia, era, amb el merescut descans, menjar, beure, ficar, treure, pendre faceciosament els encanteris amb què ens apedregaven de normal i desmuntar-ne el cantó divertit, cançó popular, com ara allò de: Pangi lingüini gloriosus (menja llengüeta de la na Glòria), miserere ora pro nobis (tret, és clar, que hi ragi fòbia), pàter superni lúminis (al wàter presa: la Síndromis!)...



Bo — i, en canvi, ells (de qui n’haguérem signada, sense tornar-hi a pensar, l’eterna nul·libicitat), ubics i poixèvols com ells sols. Enaixí que els engegàvem, ja ho he dit: “Vés xerrant, tu, desumfla’t pels descosits entrò que siguis mort. / Ara ens faries tocar taüts etiòpics i tot. Maniobres secretívoles, rai, oi? Ajuts del futur enemic sotmès — ai, punyetera, si en saps! / Només perquè poguessis fer-te amb el tronet, eh, tronat Smerdis Cambisses?”



“—O tu, Mnesimec Narthithot, et penses que no et coneixem? Microbi d’aspirant a ministre de la guerra; amb quina baioneta ens donaràs pel sés, infecció? Amb una de força avençada, ens jugaríem!”



“—Au, bah, nois, prou romanços, claveguera avall!”



“—Fuig, torna-te’n a casa teua amb la cua entre els palters. O millor, emprenya’ns gaire més i et fem la pell!”



“—Agafeu-me’l, agafeu-me’l!”



(...)



Ara era evident que la dictadura faraònica tot just si feia la viu-viu. En l’enteniment amalgamat del poble xarópropulsat, allò ja valia — encara prou podem, oi, tu?. Què més voldrien. Com a perfectament representatiu d’un d’aquells (em fa que inexistents) períodes sense història, somorts, beneits de pau i de prosperitat, l’actual també ens tenia gairebé tothom ben endormiscadets.



“—I més en caiguessin, vós.”



“Quant a la prosperitat, la veritat és que, mancats de noves fiables, no teníem cap punt de comparació o de referència envers l’abans o àdhuc els contemporanis veïns. Ara, aquella aitan refilada pseudopau, també, certament, poc hauria durada si doncs no l’haguessin estintolada amb monçònegues a doll.



Fins llavors havia depesa d’aquests dos factors si fa no fa encreuats:



a) És clar, l’eficiència de la repressió — és a dir, la crueltat sense contemplacions dels cans cerbers de l’estat (per definició estadístic, i doncs propietari de totes les dades) contra els mil·lenaristes d’influència hititoide, i llavors contra els agermanats nubis per baix o circassians per dalt, infiltrats aitant l’un com l’altre entre els esclaus, els armats, els paletes i, en fi, la resta dels pallassos, partidaris en general d’un federalisme ample...,



i b) El seny demostrat, ja en aquella reculada saó — i això des del bell començament de llur catalogament o capbrevamenta com a assumits eixexistents (de fet, més aviat inventats; i llavors, a sobre, declarats d’estranquis, com a premi a llur percebuda innocuïtat, l’única oposició civilitzada, possible, tot i que remota rai, és clar) — el seny demostrat, doncs, pels molt llepaculencs fofialittah, els quals col·laboraren tothora amb aquell règim esclafador, fins al punt d’anar a confondre’s, de mica en mica (llurs elements més de part de cap als serrells esvellegats de l’organització, i àdhuc, celadament, qualque nucleic si fa no fot prou bogal i malcollat), amb els escamots més fanàtics i tot d’eliminació de resistències — aitant les autèntiques com les empescades, com les somiades una nit de malpair... I això, naturalment, amb l’ull golut ficat a desfer-se definitivament (ni que fos a l’orba, fosca bestreta) dels competidors pensadament factibles, no fos cas que, bon pic arribat l’espontani alliberament del terròs, encara no suquessin en exclusiva, si doncs no en concubinatge polític de salvació imperial amb els usurpaires d’ara. Ara, això sí, sense l’anarquia i els desmembraments portats pels qui ni a oposició no els és llegut d’enfilar-se.



Un alliberament, també, que (enraonem-ne!)..., que mai no podrà ésser de debò aital sinó al capdavall d’una certa aferrissada i desgastadora lluita, car, com és prou sabut, allò altre repugnant que obtens per degenerescència natural, vejam: val la pena fet i fet d’enllordar-s’hi, ja no dic la voluntat, però les mans…? I, ep, amb el perill segur de virulentment envescar-t’hi i d’acabar corcant-t’hi també mercès a l’íntim, obscè, contacte!



Amb açò, ja ho sabeu (com abans ho sapiguérem, i ens aparellàrem a ficar-hi remei, mes no pas així tost ni així prou cuitosament, ah, llas, com al capdavall fos hagut ops).



Per esters, ells, què?... Desgraciats, rai. El que s’esdevingué aleshores fou que ni a aquell braç tan precari, asclat pertot arreu, del monument eqüestre al robot Talòs Me-Met, no foren capaços de romandre-hi aferrats prou de temps que encara tot plegat no se’ls esbaldregava de per ell mateix, solet-solet.



Tot fou que, ja a mitjans de març, en esdevinença de la turbulent celebració del darrer triomf hipotètic (la fórmula consuetudinària per a aquelles desconfites era, ja ho he dit: victòria moral)..., en acabat que, en provada cerimònia, amb èfods de vint-i-un botons, els fecials i d’altres èfors fecals haguessin recollits els gran condons de les despulles de les serps sagrades entre les espinavesses i vidalbes, i llavors les duguessin per barret, entre cantúries virginals (allí hi comptàrem la ben comuna barjaula Solveig, la multi-vídua Khagarre i la pluri-màrtir Putifarre), pertot arreu, en ofrena esotèrica a llur parinyoli En Re, per tal que es dignés aleshores a no renegar pas dels de baix, i sobretot del lluït Encarnat..., justament quan, escorrençadament, el bategós pinyol d’aquella grandiosa processó s’aturava (ponderativament rai), prop, davant una piràmide a mig perbastir..., els desorientats esclaus de la qual eren, ras i impromptu, obligats d’aplaudir amb mans mortereres, compactes, i, ensems, de victorejar part de per allí, a carcabòs desllorigat..., s’esqueia que un altre majoral, també amb boja set de fama, tingués allavòrens la crucial pensada (alhora que, rioleret i efectiu, saludava, braç trempat, tot arrogant) d’estimbar, bo i burxant d’amagatotis, amb la virolla d’un virató del seu buirac ornamental de reglament, un culàs darrere l’altre entre el rengle d’esborneiats oferts..., oi que m’enteneu? D’aviar-ne daltabaix, així, doncs, obrer per obrer, reng rere reng, per ço que per aventura l’emperador, distret, mes atret pel curiós enderroc serialitzat, es plagués d’aixecar el feble, escarit, caparró, feixugament pskhentat, i al capdavall hi fixés les ulleres de ruc — ara, les fixés on…? Damunt el capatàs heroic i bempensant, és clar.



Per a això també, a ops que fos ell especialment l’objecte cobejat del pelut llambrec, amb cada cos que tombava, etzibava, a crits, gammes mèliques, i llavors encara mel·líflues, enfitadores, variants...



(En un reguitzell esfilagarsat, oi, estellós i escardalenc, afuat, tret d’on de per bolla es trencava i es tornava ronc, ca…? Afuat, us n’adoneu? Afuat, doncs. Per a més contracop destarotador: esprimatxadament esbavissat justament tot al llarg de la davallada de l’esglaiat de torn — la qual ensobinada, doncs, tot i que es descabdellava força ivarçosament, la cançoneta era vijares que reeixia d’estireganyar un si és no és quelcom.)



variants, dèiem, dels mots, fet i fet, que ací es persegueixen: “Ei! Cap custodi no m’és més íntim ni cap conjugi més junyidor que la lleial cobejança que em duu a reüllpendre’m del meu rei Sol aitan bell!... Mon flatós esperit corr a embessonar-se-li, a ésser u amb l’aura, que, pletòrica i atmosfèrica, el xucla i xucla amunt: orbe i esfera perspicus, totperceptors, del cel!... Esvalotem-nos, ungits, a esdevindre de seguida, bo i estavellats damunt d’aqueixa precisa terra, glifs providencialment adients, mistagògics, desllorigadors... I àdhuc, petrificats, d’empertostemps ja erectes, cascú una estela proferta a la seua glòria i al seu secret, ací baix, ei, part d’aqueix tocom desèrtic, desavinent, sota l’ull totsotjador del Solell, Solell, Solell!…”



Ací, si fa no fa part de ras, ell que sí aclofadet dalt d’una altra carrossa, immediatament darrere, ben escaientment, d’aquella que hom emprava ara i adés (i sobretot, ves, quan na Natura en grunyia amb un cert excés) per a comuna reial (entès latament, ca?), el president de la secta dels fofialittah (amb, i entre, les corresponents cambres alta, mitjana, baixa i eixexcusada) s’esqueia, naturalment, d’acompanyar, tot just a tir de ceptre al meló, doncs, aquell altre alt monarca catorzè — sobirà de nom, mes pigmeu de gràcia, d’allò pus deturpat d’aspecte, i totalment esquarteradot de seny.



Es veu que, per aventura ressentit, l’organitzador de la comitiva havia disposat: “Aquests esmenafineses amb què ens vèiem abassegadorament visitats, sabeu què? Fiqueu-me’ls el domicili ben a tocar de mà de canfelip, no fos cas que, ficats a necessitar, tots plegats no anéssim a necessitar-ne un cop... de mà (i no cal dir llur llengua, mare de Re, tornem-hi: de quina gracieta, quina verba, maredéu, no són doncs posseïdors!).



“—Hò, car, fet i fet, cal reconèixer que són uns adobavessades de qualitat arxidemostrada; roplegaven xerri i cagarrines de la germana bellugona, tòtila, del faraó (ambdós vitalicis en l’eternitat!) amb pincetes i estoigs i tot... Ara (mireu si és gros, ells també, bons altres, probrissons), allò que (encara que això sí, eh?, en pròpia representació i prou!), doncs, allò que, bo i proferint-les com a joies d’allò més rar i vetes consagrades de propietats teopnèustiques, en acabat volguessin anar a encolomar la... solemne producció de la germana al mercat internacional, i, és clar, la gent gens polida d’ultrafrontera, ultra tip de riure-se’ls-en al nas, que això ja els convé, ja fotien continent d’abandonar-se a una perillosa pèrdua de respecte, la qual ens afectava directament per incauta propesa, proximitat (i aqueixa és una que aqueixos ximples bec-grocs de xarrupacagallons encara ens deuen, eh?, així que aneu apuntant...), allò, allò també (parleu d’aprofitar el règim anterior!), allò ja era començar a passar una miqueta de mida, àdhuc per a aquella gent, jotdic, no fa…?’’



Tant se val. En veure, doncs, d’ençà de la seua molt privilegiada carrossa, Smerdis Cambisses (el president i alhora aprenent de faraó), aquella pluja de cossos, lleu desintegrats, xemicadament duts als catorze mil punts cardinals, penjava per un moment la fúria venàtica (car era aparent que caçava de continu esfereïdors fosfès i mosquejava com un mico), i es ficava a consultar tot un tou qui-sap-lo distingit d’herois del seu partit tribal, amb noms de títols fictes, d’allò més llargueruts, sonats, lleigs i tabolls, ara..., i, al capdavall, decidien, si fa no fa a una, que l’instant era arribat, envist l’ocasió, de plevir-se’n a lloure, i d’aviar, doncs, alguna bona campanada..., que calia (sempre esquerdes endintre, ells, com escarbats, ja ho he dit), calia, de totes totes, donar la pròpia endreça a la transitòria descordada del canemàs situàtic, establert, per tal d’encabir-s’hi millor ans d’endur-se el pernil, ves per poc que pogués fer-se, de la redistribució de figures, de figurants i encara de papers subsidiaris, la qual (ran d’aquesta situació-límit) per força havia de prendre lloc encontinent...



Instruïa: “El nostre mot confabulat de repulsiva demagògia?... Ei, que sigui aquesta vegada: el canvi!... Ves, que és com dir, però en més bonic: la perversió. Ens mullarem el cul a tot nil i hi emprarem la nova fórmula enigmàtica del bateig: Pel riu Material / tota matèria hi raja. Giqueu-me fer. Tost, veureu... Haurà estada una maniobra mestrívola. Quan (massa tard!) ens retrauran: aitant com l’esbombàveu, on collons és…? Quin canvi heu aportat…? Respondrem, amples com Re: mani, com, i quin canvi! No us en recordeu pas que abans tot riu es deia nil i ara fins el Nil es diu Material? Doncs acaneu canvi de nom, manels! Després direu!...



“—Fóra idoni seguidament que fóssim capaços d’atacar aquesta altra font d’injustícia. Quatre ucassos, i que tot invertit esdevingui dret; tot dret, invertit. Eu, no pas que pensem plantar les piràmides pinacle amunt, amb el cul de la base enlaire, feina tídriem, tret que... És clar! De tot suport en diem vèrtex sobirà; de tot àpex, pla jussà. Magnífic, magnífic... Quina altra ens n’empescaríem? Sense eixexagerar, tat? Uns quants de conceptes-clau ben acuradament escollits. Ara, gran canvi, això sí, a fe de Re!”



No se’ls podia pas esprovar que no haguessin estudiada mica de ciència política de la de debò. Nits-Xe Foucalderru, el tèrbol teòric, havia deixat jeroglificat, pel traç gros, que: Les lleis, això rai. Menes de tupins neutres i mal·leables — tot rai t’hi cap. La història pertany als qui se’n saben emparar i traure-se’n de sobre els propietaris, bo i disfressant-se’n. Llavors, agafant-los, eixevessant-los com mitjons, ço és, evaginant-los, hom hi cuina eixexactament el mateix que hi cuinaven els primers opressors — el mateix..., tret que tot és el contrari, car ara tot va a l’inrevés, ca?... Meravellós.



Bé. Vall dels reis envant, s’ha atansada cap als sospitosos caiguts l’ambaixada d’en Smerdis i companyia. Han esguardat meticulosament girientorn i tornaven, gràcies a Re, sense ni un esgarrany. Recontaven allò que pus els cridava l’atenció: l’estrany forat que cadascun dels bolcats duia, inevitablement ben col·locat, a la guinea de cada cul de calçotets. Han observat, bons tècnics en sangs com són, de més a més, que la sang que hi rajava (per aquell estrip cuidable), era primerenca — efectivament, el seu grau d’eixarreïment en traïa l’avantatge (oh, dubtós avantatge, sens dubte, president, això rai, concedit, tampoc no ens hem de barallar per aitan poc!), i ve-t’ho aquí, aquests són els fets nus. Ara a treure’n l’entrellat.



“Fora, i ja us recomanarem qualsevol dia de punxa-sàrries, d’armat, de mestre o de capellà…!”



Eixexpulsats els missatgers, la plana major fofialittah s’hi trencava el cap. “—Ens ho hem d’estudiar, serens maquinadors, fins que en sapiguéssim escatir l’aplicació idònia, ja ho he dit.” La xolla els començava de treure fum. Hom escandia, incansable: “—Ahà, ahà…”, fins que espetegava un clatellot, i callava. Llavors…: “—Hum, hum…”



Al cap d’hores, deduïen, rabits, que: “—Ja hi som! El majoral burxava ramadet! Només ell, entre els armats part d’allà dalt, en té la prerrogativa. Altrament, si l’atiador era una altre, ell se’n doldria!”



Ja ho havien resolt, doncs. Vius que eren, no fa? I ara: els jocs estratègics, aquests rai — hi tenien la mà trencada.... Surten al carrer. Dissimulen. Treuen el nas una mica pertot. Es fan tat ací i allà. “—Tat, noi! Què? Com anem?”... Fan veure que encara no s’hi han empescat re. Cal distreure els recercadors de les tribus polítiques rivals. Ací a baix, tothom se n’admira, d’aquella calamarsa si fa no fa humana. Totes les capelletes preparen el mateix informe: allò era una altre miracle espontàniament perfet a honor del déu-Sol encarnat, és clar.



Ells, ambtant, tot és fer temps perquè a l’estimbaire d’allà amunt se li buidi l’aljava... Engeguen tabola. Com el qui no se n’adona, llur tartana fa via cap a la del faraó. “—Estem una mica pets, no ens en feu gaire cas. cavà…?”



“—I tu moixoni, minyó; amb els capellans que avies emmetzines les begudes dels qui, amb aquesta xafogor, merescudament sesten.”



“—Home, ja ens perdonareu, és que som de mena panxacontents, petafaldilletes, festejadorets.”



Quina exímia idea volien dur a la pràctica?... Cap que es cossoli en cap visió verament inspirada (ah, llas, hi travessava de ferm), no tingueu por. Re com ara plantar un roure a cada cul de mort per tal de tornar a portar el bosc al desert, per exemple. Mai no ens desempallegarem d’aquest paradís implevible, sorrut, insultant, bo per a ningú — llevat que fossis tísic o turista masoquista, ep...



Idò, re que valgui la pena, és clar. Només emprenyar, aritjolar, això procuren. Altrament (escolteu-vos-em, xenologista qui ja ha dit, ací i enjondre, la part més gran del que calia), re.



(...)



Al capdavall, lloat fos Re, el perill de llau es llevava. S’eixextingia el doll betzol i violent de treballadors brevipennes, voladors sapastres d’allò més. Tothom respiràvem. El capatàs del buirac buit, que s’esperés, que ens era vijares que lleu sabria el que és rebre.



De mantinent, els dallonses (ara seriosos a, qui pus el fóra, campió) davallaven una altra vegada del carro i, destacats en delta irrevocable, s’enfilaven de jonollons devers el molt més bonic del rei-Sol.



(...)



Veure’ls fer el rèptil novament (literalment, vull dir)..., açò em duu a l’esment d’altres orígens... Eixexposaré que... Ben guanyat que s’ho tenien, ei. Cròniques fiables ho certifiquen: xarrupacagallons a xarrupacagallons, com bitlles ignares, agramàtiques, jatsia que ben ensinistrades, és clar, això prou — i doncs, esquera feta, en derg, pugnaços com cassigallosos, jafuts titelles — regimentadets rai — ai, els cagarrines — com babaus siurells, o ninots de firetes qui hom, ullfí, enderroca amb cairells atraçats d’allò pus reeixidament — esdevenien, fet i fet, una estesa de fanocs tanoques, d’estaquirots tombats...



El magí d’aqueixos minyons! Es projectaven ulls clucs en els mites més coents. S’havien cregudes fil per randa totes les falòrnies perifaraòniques... En conseqüència, què s’encaparraren a fer? S’enfilen, nocturns, al bell capdamunt de pagodes, i, ah, llas, s’hi avesen: els fan el pes, hò i tant. Bifis, desdentegats, pudents, aüquen: “Serem el nou hegemonisme i ningú restarà amb prou veu qui anc pugués residenciar-nos!”



Escaiguts els cinc sòlits embolismes: els cinc jorns epactals, durant els quals cal fer dissabte, corrien a llavar novament la raça. Gosaven esgargamellar-se a la llum del jorn. Fins que els en treien a sarcasmes, a cops de roc, amb espuntons i atzagaies...



“Desgraciats! Orgull, demència, impudència, falsedat i buit desdeny, on us han duts! / Donàreu la història per apresa. I tanmateix, ací som, ah, llassos! La història repetint-se, com és de llei.”



“Qui se’n cura!” Musclejaven, bo i caient, foradats, a frec de mort.



“I vós qui sou?” Els demanen, simitarra a punt.



“Un aliat!” Responien, confiats, ai, envides amb prou estoneta abans del tall sec al coll.



Rialles i greix: “Un aliatge, més aviat. Hoc, mills hauries fer de dir-te’n mestalla, barreja, immunda d’allò més. Sempre fotent tard — destí d’albardà.”



Lliçó malaprofitada: “—Prínceps, ministres, almiralls, sacerdots, àdhuc constructors i eunucs de serrall..., tothom qui pintés mica gaire, tots heu passats a saludar-los — amb tant d’agemoliment fastigós. (Sabeu cantar de peus, d’alè... Açò és quelcom que ens és palès...)



“—Per darrere llurs ulleres reixades, us han esguardats bo i somrient (mitja rialleta irònica, de molt displicent preeminència). De fet, us veuen, com aquell qui diu, també rere les brèndoles de la gàbia. En canvi, vosaltres, hi heu cregut llegir, encara un camí més, l’admiració, sisvol tàcita (com si també ells us pensessin: ai, que graciosos!), devers aquesta típica pompositat puixant vostra, aquest continu fotre-us, poixèvols, on ningú no us vol. Aquell llambrec despreocupat no us en suputava cor les carns. Car, ja de bon principi, sapiguéssiu re-vera que estàveu votats a l’escudella dels mossens tan instal·lats, per Re deseixarrelables.



“—Crèduls creguts, ja ho he dit. Ni balafiar esturments de tortura no fotrem. Per totes les columnes del Xaró, no valeu la pena ni per a punicions exemplars. Fòbics bufons calamitosos, calapetencs, feu cap bords com borbons, ai, mormons, cascú embolicat amb el papir d’embolicar del seu ridícul llibre d’Ibrahim, com una gallina plomada i quasi exsangüe (qui-sap-la passió, la rauxa, adesiara, però només per a capdeconyades inútils, sense gens d’interès). Caldrà soflamar-vos una micoia el lanugen, i a córrer. Pudor de socarrim — vet ací tot l’infern al qual tindreu dret. Per comptes del xim-xim romanent a què, il·lusos, us vèieu ja plevits, una efímera eternitat de xup-xup. A trotxar s’ha dit, car... Pilota!



“—Pilota fóreu, sou, sereu. I els vostres ossos... per als brous de l’el·lidible pobrissalla autòctona, per a les goles bromegoses d’encara més mereixents canilles i cocodrilams. Au.”



(...)



Curial neguitós, insomne; per la xafogor, mig marejat: “Ara, però, tornem-hi, i consideréssim un pic aqueix encantador quadre camperol: coderc amb mates flairoses i moixons insectivorets.



“—Oi, re-vera, hom hi respira la calma, el repòs, la tèbia migdiadeta, hom s’hi aesma jagudet sense cabòries, amb cap ni un anticor aumon. Guatin, àdhuc un lleuger bellugueig s’hi lleva, un airecel que amoixa, gronxa i agombola quelcom d’indefinible: aquella beneitona, despreocupadeta, pau interna que anuncia el terme bendut de la feinarra quotidiana.



“—Ah, que som previsors! (Ens les sabem totes; no pas per re, ça enrere, ens untàrem de clergues diplomats. A cor-què-vols fruïm de sopes.) Suara reïficàvem la vostra ànima de càntir esquerdat en gallinota gairebé a punt d’olla, no fa? Doncs ara, ves per on, us transportem al lloc més escaient per a l’aviram — el camp idíl·lic, pastorívol, pagesívol, agrari, heliconi, bucòlic, ramader. Hauríeu fet malfet d’endenyar-vos per la nova condició que us proferíem tot de franc. El vostre silenci no ens hauria fet aitan culpables com, a tornajornals, el nostre us hauria comdemnat al silenci culpable (ai, quina angúnia!) de la ignorància mundial — mai esmentats en cap història, capiu?... Ara sembla que tot hagi estat perdonat, oi? Força fressa i gens d’endreça. Moltes de llufes i no gaires trons, cavà? La bufa del bou: airet rai.



“—I, enraonant de bous, tornem a la natura morta. Companya aranya, company escarbat, company viró... Per terra tot en viu, t’hi perpul·lulen ascles enfora i endins de tota cosa — escorça, roca, cuir, terròs... Fan com si t’hi esperaven, boques benllevents pertot, ganudament amatents. Com si ja t’haguessin tastat d’altres vegades — recorda-te’m: carn de la teua carn. Et coneixen tan íntimament — han estat part de tu, germà morent; ara seràs part d’ells, els coneixes ara? Sí: germans, germans tots — germana aranya, germà escarbat, germanet viró…”



(...)



Així són les migdiades de la cort, ves. Al petarrell del Sol, sota els tenderols de les tartanes, els millors coixinets de la màquina de l’estat (malaguanyada necessitat de respirar que tot ho engalaverna, engrunyoneix), tenim un son d’allò més tèrbol, torbat. Faraó i favorits — inclosos escribes i, és clar, clergues (car aquests, oi?, és conegut: no són àls sinó funcionaris com els altres, torrions i maniguets ben fins de l’engranatge hegemònic. L’oli despès i pesat que secreten, els qui menys se l’empassen són ells; llur missió: acollonir i intoxicar la gent perquè treballin i callin, obedients, productius, sense empudegar la resta dels mossens) — faraó i rodes complementàries, doncs, ja ho he dit, sovint la xafogor ens aparia, apariona, malsons entre flats i rots agres... Ve-t’ho aquí: l’agre, i el bou petaner, i... (per cirereta carregosa d’íncube panteixant), part de pel mig, els maleïts xarrupacagallons... Ara tot s’entén.



(...)



“En la cuid que quasi quietud divina, enadoncs.



“—La natura pareix que s’abandona a la molla llangor que empaita dolçament les ardors sufocades del feixuc matí agrest. Jornal ben suat, no digueu.



“—Car, tot i que, a l’hort, prop del pou, justament, pugui ésser deliciosa de llum suaueta i de vida bonhomiosa, és evident nogensmenys que aqueixa malagraïda planura avui també un Solell ens l’abrusava, flagrant, sense pietat, amb raigs dardats de pica-pica.



“—Allò era una torradora inhospitalària, barroera, on re cor els esquerps llauradors gosava tenir esme de ficar-s’hi, que no fos, és clar, per força (ah, llassos pencadors, paciència; prou sabem que tampoc no tot és tothora cardar i riure!).



“—Fluixet; fluixet, amics; els acerbs majorals també són estirats enjús qualque ombra tamariua — travessaria que xerricant de valent de botella, força embotornats, per aventura escurant-se entredents amb virolles d’estralles i puntes de ganivets. Altrament, tot es tranquil·litzava, oi? Això és quelcom que cal afegir al plus de l’inventari. Sents, ca?... Benaurat silenci. Llevat de les cigales, cert; belleu, afuant-t’hi més, grills i llagosts, i, bon tros pus poixèvolament, tàvecs, rantells i, ai, virulents escamots de puces escabioses, matapolls de gran gruix, arreludes cuques garfiüdes de forat somàtic i tot. Ves, què hi farem. Tant se val, prou s’ho duu la vida al camp.



“—Consolacions, rai. Aitantost fareu horanona i, enallavors, en acabat de vencillar, amb càrritxs encetosos, un pilot de garbes més..., albíxeres, homenets, que us tocarà de tornar a jóc.



“—Llavòrens, som-hi. Aquí dalt, damunt nostre, en aqueix cel esclet que envides il·luminaran les darreres lluors del llostre moribund, a pleret han de balancejar-s’hi els núvols espellofats: ah, blanques voluptuoses pinzellades, panys distrets dels vestidets engalanadors dels deuets nocturns més primerencs!



“—Cap oreig menut, sotil, no ve a empipar els fullams dels figuerots centenaris on clapen també alguns dels xantres alats (ibis i voltors) qui cavalcaren vents diürns, molt més mascles, alhora que, un pèl més lluny, rere la calitja que s’espesseeix, amb llurs dents punxegudes escalabornades ràpidament amb quatre llepades de vori fosforescent, adips, xibeques, muricecs i vampirs comencen d’abuixir devers la lluna morta... Allèn encara, belleu llera envant, de puntetes, secretívoles, sanguinàries, creacions quimèriques (de les quals també en voldríem saber el nom), podem sentir-les malfiadament esmolar-se’ns-en, amb prou terrabastall: pinces, becs, membranes, crocs, tovors, ungles, esperons, botris, fiblons, xerracs, escàtils, assots, per arreu fiçances i panòplies més insòlites, tot de maleïts assortiments d’ofensiva, doncs — i cabalment, és clar, retractibilitats bares, verinoses, vulnerants, de què semblen posseir-ne, ai, un bé dracònic, del diable, pler.



“—Ni per a un remei (ni per a una set d’aigua, oi?), tampoc ni una rugueta no encetarà la pols d’aquest uadi buit que ací mateix ens pessigolleja els peus. A riba i riba, com rivals d’una batalla (ai, desmanegadament presents fins i tot enmig del llit!), adoneu-vos-en, si us plau, de l’estesa de cabres dels ramats que, entre ahir i avui, que hi degueren transmigrar (ah, cruel intuïció, esgarriada en un escorç salvatge de retops!), s’hi eixasfixiaven de set. Carronyaires, detrívors, estercoraires, sapròfits, encara hi són, bo i esmerçant-s’hi de valent, a treure’n força estella, upa, a tot estrop, i sense plànyer-nos la sorollada — cada farnat ha esdevingut un tiberi espectacular amb tot un malconjuminament de comensals bútxeres, ferests, nyèbits, destralers.



“—Les ombres s’estireganyussaran irrevocablement per les sorres intactes. Enlloc cap bri suculent no reïxia a prendre-hi peu. Espines i punxàries relluents, però, rai. Només (romball obscè que, llisquent, fa periclitar tot el paisatge), veiem retrúnyer-hi d’esbiaix (amb quina por que no ens esclatés tot de sobte i ens fes ploure damunt, clàstiques, les anatomies infeccioses de mant carnús saballoner!) l’ocasional feculència flatulent d’algun animalot fart, sangfòs: colpidores siluetes de debò impressionants. Boniquet, ca?



“—Ratlla del desert ençà, les blavors llunyedanes de les muntanyes ja es confondran, a hores de llavors, amb les fúnebres tenebrors d’alguns eriçats fullatges amics únicament de la nit. Pertot, enjòlites, micotoxines campen a llur alt. Fongs metzinosos a pler. I doncs, sentiu-nos eixavurir catastròficament. Ai, recony, cal convenir que prou deuen poder: és palès que la feracitat de les ossades els complau, se’ls adiu d’allò més, com un trabuquet. Ja ho he dit (atxum!), tot en formigueja, floridament. Els veig àdhuc pampalluguejar en el rabeig de llur punt culminant (una mica més, ai, i de saturació).



“—Fuig, les aspres saludables sentors de la nit benèfica, prou s’hauran de ben fotre, per avui. (Doneu-me aqueixa capa i un altre mocador de nas. Lliureu-me algun bon flascó d’olor...) Els fètids suquets de la delació remintolen i eixamoren, ara, ascles a través dels receptacles que varen traginar-los durant aitant de temps, dementre que encara eren d’aquest món; ara es coneix que les romanalles s’hi feien del tot malbé...



“—Home, és que tots aqueixos amuntegaments de fofialittah puden a matar, ja em perdonareu! L’atmosfera s’empedreeix amb els efluvis irrespirables de llur podridor... Ai, carall, fumbríem goig, no em direu pas ara que encara són pitjors (més poixèvols, emprenyadors, nyic-i-nyacs) morts que vius, tu, fóra final galdós, vessada, pa d’hòsties, caramull!



“—Xst! Brogits suspectes, lívides lluïssors d’ossos inquiets, entrevinguts, perhabitats. Ulls! — pertot se n’estén, àvids, cobejosos, sedecs... Amb veuarres d’ennuec hem vists aitants de reus passar fragmentàriament per ull, gargamelles avall de feristeles..., ep, com és que allò no sembli ara fer-nos pas aitanta de gràcia com ens feia? Us en recordeu? Abandonàvem amb menyspreus i escarnufs els pusil·lànimes colgafocs i eixíem tots espatotxins, enrenouaires, pintats a l’engròs, hò i tant, com estàtues! Aqueixa (no pas les agafatoses cerimònies, més estireganyades que la serp qui lliga els estels a la paella de la seua sinuosa esquena), aqueixa era la festa, l’hora del circ!



“—I ara? Brrr... Nois! Més valdria, potser, que m’amaníssiu la quadriga i ja que li acopéssim, fa…? Prou romanços, tu. L’ona poètica ja em refreda els turmells. Que no m’arribi al cor. Som-hi. Cap a palau hi manca gent (cabalment, naltres, germans; au, au, si ens hi espixem, afanyeu-vos).



“—Arri, doncs, vià! I encén-me el pebet, manoi, carrega’l fort. No fem malbé més estona. Guardem-ne la llavor. Això, rai; en sentdemà, si som vius, ai, si Re ho vol, ja en farem créixer de nou. Què dic? Calleu! Glaça-te’m, no te’m belluguis, para’m l’orella de ruc... Ahà, ja ho crec: aqueix mormol al rerefons, aquest rum-rum esgarrifós que ens inaugura tremolins orelles de gos avall, on ens remenen (ja ho veus tu facècia) ronyonades, bufetes i paltruus, traeix de totes totes el moviment característic de l’estrena de la nit-nit — inconfusible, ja ho deia jo. No em fiqueu nerviós. Prou monejar; ja som al marro, de ple; encara beurem oli. Enllestiu. Plega l’estrep, marrec. Avall!



“—Què te m’arronses, enze! Mou-t’hi, fressa avant, nap-buf; trepitja-hi fort! Cop de deixuplines als quatre esclaus del tir, i que el taüt (ai!), que la llitera es tingui i no es capgiri, que llavors sí que també hi haurien costellades al cru, vull dir, que no acabéssim ben rostats. No val a contradir-s’hi... Traceu-vos part d’esme el cós ben recte i ara, sirgosos, que ningú ja no perdi quest ni sest. Aviat hi serem, no fa?... Porteu bon ritme, així m’agrada... Això convida prou irresistiblement al sunyeret, cavà? Abaixa el vel i... Ecs, quin fàstic; em fa l’efecte que aquestes mortalles (tornem-hi!), llençols, ben nets que devien ésser al bell inici del viatge, la humitat del capaltardot, i més cabalment la pols miasmàtica d’aqueixes endreçúries, me’ls han ben entecats; bons per a no re, tampoc. Saps què? Acotxa’m amb aqueixa flassada importada, flamant, que vam comprar abans-d’ahir (que érem nundines), de pèl de bigots de manatí, em juraven... Et ben dic... Si em cerques, Moisès, ben tost em trobaràs a can Amant (l’infern), ben estacat rere els sobrecongelats de peix, no et fot! En sortiria guanyant amb una xalma pollosa d’ase... Ves si m’han aixecades les faldilles un altre camí... Palpa, palpa: el traste no escalfa gens. En fent cap a caseta (cavà?), m’és vijares que escancellaré un tou de privilegis, si aitan cosserament monegeu amb l’emocionant voraviu meu (naquis, decadent, ben part dessota la par, això no us ho negaré pas; ara, delicat encara, sensible i enclí a fotre’m, com aquell qui diu, sorrut, si, com dic, hom me’l rofrega gaire de gairell, a repèl). Uf, mentrestant. Ei, ja farem prou si entre tots arribem si fa no fa sencers... Bah, arruix, nen, collons, què bades!”



(...)



Mastollava, farfallós, doncs, el feliç faraó: “—Catric-catroc, catric-catroc…”, quan un: “Bons dies (bons dies?!), senyories!”, li enverinava sense remei el somni.



Ens desperten abruptament i encara planyent-se’ns, maleïts malapresos entremesos! De pèssima jeia: “I ara? Quin sés us pruu?”



Smerdis Cambisses, de portantveu natural, s’avençava, jup fins als peus (mes encara tan despectivament pudent!), i declamava: “Fútils badanes, si enaixí us vagués de veure-ho, oi, mossen?... Hem establert, després d’una ampla consideració conjunta, que... Poc foren gens ni molla mereixedors de tombar-vos no pas tan lluny de la balsàmica, curativa, irradiació dels vostres penellons situacionalment inferiors (que a l’instant em donc per beneït de púguer ensumar i percebre)…”



“De qui cony s’empatolla? Et ben dic que n’hi ha més a fora que no a dins. Li he demanat què li picava, i em surt fent que foll pels descosits, etzibant-me-la pel mal canó, repelencament d’allò pus, amb qualque callós discurs epistemològic, com se’n diu, ara, podomàntic, ortopèdic, pedicúric, pota-pollós?…” — molt ronc, s’engegava d’aquest mou i manera cap a un dels seus consellers de cos, en Faraó.



“Pel poc que se li entén, diria que enraona de la pluja suara — feixuga, estavellívola. La sòlita neteja de treballadors vagarros, remolejaires, empentissos, malfeiners?…”



“Ah! Encara! No havíem dit que, amb la migdiadeta, ja no hi pensaríem més? Quina pera ens masegues ara, Smerdis!”



“És que... Mossen diví... Nosaltres ens hem passat els dies (els dies?) bo i cavil·lant-hi. I, amb emotius sanglots, hem establert, conclòs, assentat, mantingut, redactat i ara admès que... Que... Ei! Prou fóra despendre debades! Despendre briu, passió, sentiment... Per poc que hom es decidís de compadir-se’n ni un àtom... Ni que fos per la vostra magnífica gràcia, magníficament graciós!... Aqueixa... Aqueixa gentota, d’esmenar-se mica, a tard, no hi ha pas perill. Voldríeu aguar-los, rembre’ls, i imagineu-vos ara com us ho pagarien — més perduts que no el Marroc; mes què us vinc a contar, carallotet del tit! Prou que ho sabeu, cavà? Bons únicament per al treball i el garrot! Només som ací, humilment, a certificar-vos-ho... Ells, ni pensar-hi més no hauríeu de fer... Nosaltres, en bescanvi…”



Ficà-hi cullerada, somrient sorneguerament, amb superioritat, aquell conseller tot fet malbé pels vicis i masses misses: “Vosaltres? Rai, cavà? Tan esconilladissos, desllepissosos, que a hores d’ara ja hauríeu botut i rebotut fins al bell capdamunt, i heus-vos aitan amples, en lloc de l’espentejador i tot, fa?”



On, enaixí entretocada, al bec del signe d’un altre dignitari solidari, una flairosa esclava circassiana, amb pler de confiança, pessigollejava, de sotamà i en bon indret, llur valetudinari faraonet preferit, perquè semblés, amb l’animació sobtada, que també ell pescava la ironia, o la rifada, o la gracieta (és encomanadissa!), o l’escarnuf, que bombejava el seu cognat sequaç, vull dir, el seu parent al govern... Tots ens en rèiem de valent. Fins i tot els prostrats arrucats. Patuleia sana tots plegats, no digueu.



Rebregant-se per dins, piulà llavors l’hipòcrita Cambisses, amb tota la denyesa (no gaire) de què reeixia a esprémer-se: “Doncs en efecte, mossen... En bescanvi, nosaltres, hò i tant. Mireu que us diem que us proposem (amb el vostre destrempador permís, oh, Gran Representant) de botre per vós, i... I, espereu-vos... De botre com ells han botuts, però nosaltres d’eixir-ne, com aquell qui diu, il·lès cascun, il·lesos tots plegats. Au, ja ho he dit.”



El mot féu forrolla. Les rialles s’eixamplaven. A galtes desfermades, una gernació (gairebé el camp plegat), s’esclafia. “Com ara plouen figues! Sempre han tingut bec, les oques. / Atura, que m’hi tiro de quatre potes. / Rodes de carro! Fica-me-les totes per aquest foradet tan faitís! / Que se’m lloï el ruc, que a vendre el duc. / Dites de porta falsa, camina-hi amb xanques i anc descalça. / Què ens vénen a raure? Si som barbamecs! / Prou es deuen creure que amb orbs mengen sopes! / Sabatetes, sabatetes! Amples per dins i per fora estretes…!”



Tant part de baix, tot al llarg del caminal de la pedrera, amb els alts i els escollits (àdhuc llurs portadors i flabellaires)..., com part de dalt, enormes esglaons de pedra amunt, amb els petits i els baixets (àdhuc llurs deixuplinaires i endogaladors, per un cop que no fos dit), tothom anàvem de mancomú en la riota... Tothom ja ens vèieu de conjugi contranatural, en aquell vòmit-barreig malsà de rebentada general, sense precedents, potser única en la història de l’hegemonisme — única, sí, més ens valgués, irrepetible, si pogués fer-se, per amor a les maneres, les bones habituds, el respecte, i la vera sacrosanta perseverança en la tripijoguesca cuinada perpètua, puix que, si açò doncs no, ai!



La conya s’estireganyava aitant..., el faraó ja el teníem novament mig adormit. Al cap de no-re, tot allò ja li semblava tan irrellevant...



“Sia”, altrejà. “—Tira, feu el que vulgueu; concedit.”



Allavòrens (ah, punyeteret!) s’inclinà una mica cap a n’Assau, el seu bacó savi, i, a cau d’orella flonja, el nostre simpàtic Fill de Re li encomanava, burleta i bonhomiós com en els seus millors temps: “—I que alguns serfs s’afanyin a eixarcolar el cercle on, com suaus paracaigudistes, ja veig que aterrareu. Vejam si feu de debò fitó o pel cap baix coster acceptable, i us podem donar la nota més alta…”



On, a les cavitats lletoses dels seus ulls morts, una llumeneta, ballant d’amagatotis, apareixia fugaçment (ah, fenòmen mòrbid mai aitan virulent!) a proferir-los vida nova. I, més fluixet, sense tanmateix (oh, mestria de les seues faccions quan ironitza, fi d’allò pus!) que li calgués arrufar gaire el seu nasset tan còmic, seguit afegí: “—...la nota més alta, hò; la nota més escardalenca també, per amor a la patacada ultratjosament xarona que no us em fotreu, hi-hi-hí…”



“—O que no fos pas cas que (com meravelles paregudes que hom ha vistes d’altres vegades durant els temps heroics), tanta d’histèria i d’esbojarrament, no us feia créixer ales als panxells... I aleshores sí que de debò pendolejàveu de dura tanoca, com ara eterns diapasons tocats: tocats! Tocats, ha-ha-ha-ha-hà!…”



Així, mot per mot, i bo i inventant la boxa, el vostre escriba adjunt (fidel torsimany, ell, qui també prou sap com guanyar-se’ls, oi, amb el seu excel·lent domini de la manipulació estilística) traduïa, en apotegma mig citable, un altre dels badalls menfotistes del Supern, ja enfeinat, s’esqueia, a occir, una mica més encara, el seu araig particularment odiós.



(...)



Mes que hom continuï la història sense perperdre’n la tenor. Gaires més virades xerricoses, i l’oient (de fresc frenèticament xenòfob) se n’anava més aviat cap a ca l’oto-rino-laringòleg.



No. Promesos a medalles o condecoracions desumfladores, els dallonses hi anaven a tot drap.



“Som-hi!” Amb aquestes el president Cambisses ordenava els seus triats que pugessin fins al trencat o truncat de la piràmide. Tripa-trapa. Se us hi enfilaven els vint-i-tants físicament més ferms del seu cercle. Vans, ampul·losos, sota la influència infame del sentiment tràgic de la presumpció (aitan típic, idiosincràtic, d’ells), bo i parant més de compte amb el fimbreig de llur culet que no on trepitjaven..., aitantost, ja al primer esglaó, que tots plegats no se us estrompaven, bo i a la renglera, bo i empatant-se mútuament la gran basa. Ja us ben dic, per ells ni un centimet no hi apostàvem — re.



En acabat, quan ja els teníem més lluny, i no podíem veure’ls bé ni les sinuositats naturals ni els barnussos de marca, s’ho pensaven molt més, pler.



Així que, al cap i a la fi, si fa no fa hi feren cap. Des de baix, ja ho he dit, havien tifejat qui-sap-lo. Ara, de dalt estant, tantes d’ínfules bigarrades es desfeien en vetes esblaimades de corrípia. Tots hi passàvem, en major o menor grau: en pic al saltador, el coratge una de dues, o s’acompleix ferm i sòlid com un ferro, o s’esfuma en una maror de suor angoixada. Home, que la visió, la perspectiva i el mateix fat del món canvien amb l’alçada atesa, això ningú qui no fos aitan barralbuit, boltereny, socoltre, baladrer i tanmateix tan estrany a les autèntiques proporcions de la realitat, tampoc no ho hauria doncs ignorat mai. Però ells, ja ho vèiem, horroritzats. Sapastrada, rai.



Tan fàcil que tot semblava bo i fredament percebut des de baix, i ara, pets-bufats sense alè, les cames els feien figa, el cor se’ls esvaïa; a poc a poc, orelles d’ase, nas de bacó, celles d’escinc, barbes de maimó, ulls d’adip, boca de babuí, cada trau porós del vult astorat els guanyava mides grotesques.



Ça enjús, les quatre ulleres allargavistes corrien de mà a mà amb esvalotament i rialles. Per un cop, grans i petits gaudíem, ínfims, com camells. Copsàvem, allà dalt al capdamunt, el terrorífic majoral tocat de l’ala ficar la situació sota la seua fèrula bel·luïna. Insultava a cops, i segurament que escridassava espaordidorament (tan lluny poc el sentíem gens; gesticulava, però!) els cagats tremolencament arraïmats a caire de precipici, els quals ni enaixí, burxats part de cada vora, no s’abocaven. Tant d’acolloniment repulsiu, enfurismava el capatàs, el qual (amb tota la raó, és clar, i, a més a més, qui gosava tornar-se’n?) allò només servia per a enagar-lo i endenyar-lo més i més.



La cosa, d’aitan ridícula, feia plorar. Fastiguejat fins al bessó dels ossos, Mnesimec Narthitho, alhora potser ensumant-se una oportunitat de desbancar el president mateix, donà un cop de cap i féu un vaitot. Agafava revolada i, sense ni dir-nos passi-ho bé, ja pujava bo i tronant, vermell i botit com un bou a mig rostir. Hò, durant una estona que ja es feia el gran ofès (personalment, car tampoc no era quaix ministre de la guerra per no-re), i ara, de cop-descuit, ja era a frec d’esclat penjat part de mitja piràmide.



No sé pas com (la ràbia, supòs, i llavors, ço que no li rosegava gens d’energia, la seguretat que tenia de no haver de saltar ell, sinó els altres), el cas és que fet i fet també assolia d’arribar-s’hi.



Fillets, quan es trobà amb el seu estol selecte, si hi fórem! Pitjor cinquanta vegades que el capatàs estimbaire! A empentes, i a puntades, i a mandrets d’eixorat sense fre, només es declarava desconfit quan l’únic qui romania dalt de tot, encara si fa no fa doncs viu, era ell (l’encarregat assassí es veu que tampoc no era tan boig, qui, just quan s’adonava com anaven de maldades, es fonia per un badall lateral).



Crestacaigut, sense que li restés cap quiquiriric pel pit, bo i atalaiant-se’n, al capdavall: en quina situació desesperada no s’havia cardat tot per cabal, gràcies a la seua rabida, elada, devoció, ultracuidança, fent-ne un gra de massa per tal de sobrepujar àdhuc el fanatisme entre els pus guerrers prop d’en Cambisses..., amb sanglotets i cloc-clocs, s’anava auto-reduint, commiserant-se. Sort que, del que devia bavejar, no en pescàvem futil·la, que, si doncs no, imagineu-vos el paperet — encara pitjor.



Mentrestant, ça i lla, pels esglaons ciclopis, esbarriats part de baix, o més aviat penjats esbalandradament — els vint-i-tants llençats. Arrauxadament, àvids, fartanes, tot d’insectes safarosos ja els colonitzaven, hegemònics, esvorancs i treps.



“I ara també tu!” Els de més entre el públic ens posàrem, lògicament, a escandir, unànimes, cridaners. “—I ara també tu! / Acaba la comèdia, pallasset, barjaula, tifa, pudent! / En doina, pitjallida! / Què sinergies esperes? Etziba-t’hi, carallet! / Daltabaix, meló!”



Enllà d’una estona, ja li havíem dit de tot. D’aitant tenir-les enlaire, les llengües ens patien piulots, pròdroms de penellons. En volguéssiu, de xiulets, petarrufes, arrambatges i eixabucs. Lleu, passàvem, esforçats, a tirar-li xavalla, pedres, bocins de carro, viratons. Arreu (sense cap part en vull! que els pengés com a butlla o titllet) s’estavellaven els objectes — sempre massa curts, ah, llas.



Anodines sizígies casolanes, just una altra arbitrària alineació d’obstacles: un cadàver a mig buidar, un detrívor atroç, un roc rodó, una roda cantelluda, la lluentor insegura d’una moneda d’or, un ull de vidre, el nas i uns dits que apunten d’un badallet ençà — tot massa immòbil, glaçat sota la xafogor feixuga, la faraó. Ens n’ujàvem al cap de l’estonada, ja us ho diré. Llavors... Quina vengonya aliena, vós. Aquell moixó eixut, ningú qui no pugés també no ens el pertombava. Encastat a la pedra, gairebé. Caldria esperar un mal jorn de ventegada. Pler d’ulls despectius, sense goig, l’han fitat una darrera vegada. Amb els lents minuts, ni açò, xe. Tothom sens manca trobava al capdavall ocupació pus peremptòria. El rei s’ha deixondit i tot (ah, llassos, sense ganeta). Però allò es bellugava, gent. Qui més qui menys, cascú depèn de l’ànim monitori, flingós, de tot un amàs d’altres. Tibava pertot l’engranatge. En moviment, de grinyolenca, ranca, tornada.



Ací precisament estatuïa, nimi, atipador, l’ensús-anomenant teòric (molt escaientment boig) en Nits-Xe Foucalderru: “Els apocalíptics, és prou conegut: llur dèficit de seny històric, llur desenraonada esquírria devers la idea mateixa de l’esdevenir-se (ço és, del fer-se altri, en essència, al llarg del mateix espaitemps), els duu al capdavall a momificar d’empertostemps qualsevol subjecte que no estudiïn. Puix que llur ciència política la fonamenten en pseudoveritats eternes i intocables (com ara la immortalitat de l’ànima, la natura perennial de cada consciència, la immarcescibilitat dels límits hegemònics), se la giquen, doncs, parasitar per la metafísica, la qual els la pot manipular a son lloure i fins al punt lògic que (bo i sotsmetent-los-la part defora als imperatius d’una ciència objectiva) els li imposa fet i fet el seu Egipcianisme.



“—Aplicar-ne els principis és, llavors, no pas de politicarres més o menys adrets, ans només de vils capellanums…”



Xam-xam. So d’aram.



(...)



Més tard, re. Tot s’anava desplegant d’aqueix mateix mou. Cascú enfonyat sota el seu tenderol de tartana, més aviat maleixamús, bo i llepant-se ben a fons qualque inefable enyorança.



Tret que... A la saga silent d’una comitiva fada, espargits ça i lla, com més anava més despenjats, uns quants xarrupacagallons ja anaven fent, encara més desmenjats, massa carregats d’humiliacions — la dosi del jorn curullada en excès de feia ja qui sabia quan.



Part d’amunt, el Solell, un cop més, s’havia aturat — burxeta, inclement, poixèvol, orxegós d’enveja (ves si era gamarús!), i poc feia cara que anés a fer-se’ns agradós gaire d’hora.



Cap enrere, damunt la piràmide, amb renovada fervor i més cruel traça, un gargot rudement actiu devia fotre espetegar tralles i llinyetes a cor-què-em-vols — cap estorcinam aumon no devia haver rebut com rebia avui aquell mesell empastellament d’esclaus. Ah, majoral inic — l’odi devia enlletgir-nos-el pler. No pas prou rescabalat, ve-t’ho aquí. Hom n’hauria d’haver dit belleu alguna brívia o patum llupiosa qui l’afany de revenja remengés per dintre. Ves, tant se valia. Re tampoc que ens hagués de treure el son.



A l’altra vessant, oculta, calia aesmar-s’hi (imatge repel·lent, a fe de Re; prou xiroia, eixorividora, per això) en Mnesimec, bo i arrossegant un culet tot d’una escarransit d’allò pus, i cuidem que a les palpentes i tot (car, amb la por de suara resolent-se-li en qualque enlluernament esfereït i la vergonya enderrocadora en raigs de llàgrimes, havia de creure’s, tot en tot, embolicat amb alguna doble mena d’arnat sudari opac), qui-sap-lo prudentment, doncs, tot desdint-se assíduament, obsessionada, de cada discurs que anc hagués ensafatat, emfàtic, o tingués a mig estrinxolar per tal de servir-lo al primer toc com qui llossés samfaina ben picant, calia aesmar-se’l, efectivament, fent cul a terra al capdarrer... Oh, i que li fos permès, déus del Xaró!..., i llavors a terra no, molt més avall, hauria deixès sense pensar-s’ho dos camins.



Què no perprometria ara mateix pel dret de tornar-se safranòria, nap, o trumfa, nyàmera, ceballot! O àdhuc saballó, i, anant-hi novament de vaitot, ja mòmia sebollida i vironera! Ah, sí! Felicitat del renéixer! Felicitat de la segona oportunitat, del penediment eixoït...



Qui sap si ara no fóra de debonet la bona... “N’estic ben segur que…”



(...)



(Mes vull rembre’m un instant d’aqueixos xarrupaaixarops massa ganuts. Ja me’n feia prou l’entès. Me’n faré ara l’ignot. Cert que mai n’he compresa la motivació: què els impel·lia tant a voler manar…? Fóra afanys de sobreviure’s…? És sempre il·lusionant (en el mal seny) de veure espetegar carn de canó al teu voltant i tu romandre indemne, cal suposar. O potser tens més metges a la vora, i millor pagats…? O és cas que vols el teu nom ficat a les esteles historiades. Mes què és un nom…? Un amunteguet de lletres: qualsevol pot omplir-les en acabat amb el seu propi jo. Qualsevol cantant de sabates i peus i aixelles i alè pot ficar-se de nom el teu a l’hora de pujar als escenaris on el pollós l’aplaudeix o fins i tot li llença fems.



No els comprenc, reconec, ninots per a les meues fantasies de cronicaire crònic.



O fan i es desficien per adoració…? A què…?



Hipopotàmica i somrient, de benaurança sobreixent, l’ídola de fusta, l’única qui privadament i de per riure colc, serà cremada amb la meua despulla i ambdós serem un instant barreig de fum. En això crec. I si creus en això, per què t’emmalalties a voler manar ningú altre…? Som sempre fum. No sé d’on collons poden vindre’ls els fums de creure’s altre — que fum. No els comprendré mai. Per això el que escric és crònica sense lliçó.
)



(…)



Per exemple. Ja més cap ací, ai, Re meu, bon altre. Entre els penitents reressagats, Neferru Carnest, ex-postulant per a sots-secretari, bo i industriós encara, ara caic-ara m’aixec, enmig de la sorra hostil, tot sol a la intempèrie, i tanmateix sense gosar del tot adreçar-se, molt flèbilment, al capdavall es parrupava a cau de pròpia orella (se l’estrebava devers el musell amb totes les forces): “I ara, faquí, què hi fots, aquí?... Ben guarnit estàs, fumbràs goig; car oi que te n’adones? Badant-badant, gremolejant com escotiflat, malmirrós, cocodril, t’has ben perdut, no fotis; ara si que esdevenies sens retop en No-ningú d’Enlloc personificat; jaqueix-ho córrer, ja no et cal recacejar com qualsevol dessobeït mai més — totes les teues aspiracions, prou deus púguer, al capdarrer es realitzaven…”



Bleixava de sentiment, per a trencar-se el cor, i llavors rogallosejava encara: “—Ai, llas! El que costa, nogensmenys, de tostemps cagar-la; sense excepció, vull dir! Quina feinada eixextenuant, això d’anc no heure’n cap respit, per petit que fos, ca? De no endeveninar-la mai ni per un remei!…”



S’empaitava ell mateix una micoia pel voltant, i llavors se’ns asseia de fresc a un ponedor nou que es manegava, amb quatre urpades, amb un altre garbuix de sorra. I grallava i catasquejava encara: “—Quina plasenteria, déu meu, aqueixa vida meua (aqueixa, hò, car ja la veig tota escapant-se’m)... A qui (ep, no vull pas culpar cap déu; només em mancaria aquesta ara, que n’emprenyés cap de debò), però a qui, si no a la bolla doncs, a l’astrugança més funesta, se li hagués anc ocorreguda aital concatenació de pífies i patafis que, com a un altre Prometeu de secà, em lliga a la fusta infernal d’aquest enfiter eixarreït?... Ah, fuig-me... Saps què, fart de merdes de gall, em repenjaré un minutet en aquest barrastral, hò, aquesta forca o creu de galliner absurdament plantada enmig d’on ni cap boig aumon mai tampoc no hauria cregut gens convenient (cavà, em faig entendre?, el mot estratègic d’operacions és: ni-cap-aumon-mai-tampoc-no-gens, acte negatiu a caramull; però què hi farem, hi ha gent tocada per a tot). Som-hi. Gica’m recuperar el bleix, que bé em caldrà: o fer l’ànec, o trobar el nord neuràlgic (vull dir, amunt o avall, el recorregut migratori, oi?). Palès.”



D’aquesta manera, esbaldregat damunt aquella estranya excrescència tortament erecta, lleixava escolar-se una estonadeta, cafida d’esbufecs pregons, i pets i rots, i tot un tou d’allò més ridícul de laments..., fins que, com dic, al pic d’un esfilagarsat espai, quan es veu que ja cogitava d’enfeinar-se a esventar-se devers on fos, enjondre, ontocom (devers nul·la part, més segurament), abans d’escometre aquell segon tacó d’estricada, d’anàbasi ferotge que l’esperava..., s’arregussava la gramalla i s’engrapava el piuet en fatxa d’anar a inaugurar un riuet, quan tot de sobte, amb quin ensurt, de part de dalt de tot de la perxa li deixén, a esclafassar-lo, un crit tot felló, però ennassat: “Tol-te’m, malparit! No gosessis pas, que et ploc amb una calamarsada de carbassots!”



“Ai, l’esglai, senyoret!”



“Aquí, has de vindre a buidar la guinea sollada dels teus irrisoris calçotets? Que no és prou gros, per a tu, el desert?”



“Home!’’



“Imitació criminal de la pluja, portadora de fongs cor-secadors i anihiladors en escruix d’abres (i àdhuc de tot el que creix); ambaixadora insidiosa, ah!, de les putes inundacions — re de més mortífer, esquena-rompedor. Quan veig un gota de re... Anatema! Cinquanta-quatre anys que no bec líquid, cinquanta-quatre anys que no faig aigües. Car re no podreix ni destrueix com l’aigua — corrupció ineluctable, total!... Amb els dits de peus i mans cargolats pel fred inclement de la nit, poc m’ujaré de pregar: doneu-me!... Doneu-me únicament Sol i Sorra i Més Re!”



“És que jo…”, reeixia a eixexhalar, només i gràcies. Alhora que, bo i compixant-se de valent i pitjor, pobre Carnest, abocava a tort i a dret (a sinistrors i de gairell, de rodes a pilans, i en etern retorn) tota una sèrie entortolligada d’obediències de bus o tato qui poc hi ha d’ésser tot.



L’estilita zulú havia plegat d’escarotar, tornava a covar, santament, leri-leri ran d’exigu pollegó i, ala-malganós, amb veu fastiguejada, el rebutjava, no en volia saber re més…: “Maleïts cortesans! El súmmum inundador de la repugnància. Ja ho veus tu: vessen pertot. Aviat no sé pas on m’hauré d’acabar d’enfilar. Fic un palafit monoplaça emmig d’aumon i ja ho veus tu que encara…”



“Ah, sou vós!” Finalment en Carnest havia situat l’origen gens solar, diví, del repte que l’esterrossava.



On, justament, balbucejava allavòrens l’erudit ascètic, d’ençà d’aquella precària alçada enlluernadora ans, ca, pampalluguejant i tot: “M’heus? Doncs ja era hora. Pathquera LoMnemon (el meu nom, la darrera part del qual, és clar, en neguitejosa honor a la immensa memòria que tragín, ni caldria apuntar-ho). Et tinc a l’ull. Au, ara fot-me el camp.”



“Jo, per esters, em dic…”



“Tu te l’ha fots al cul, jotflic, que prou et cal!”



I, doncs, presentacions fetes (coses formoses), escolat un moment neuràlgic durant el qual en Carnest havia confiat que potser la inèrcia generada pel cop de malgènit del ganyós estilita hauria acabat duent-lo de cresta a terra, es gratava humilment la brianosa clepsa i, en acabat d’acomparar collons per tal d’endolcir-lo (tractant els propis, cruament, de picarolets o esquellerincs esbatallats i, càlidament llausanger, els d’en Pathquera de fanals paquidèrmics, dels quals bensé qualque jorn, prou aviadet, n’havien de descloure les llums o els focs que, amb catastròfic terrabastall, guiarien el món lluny dels boscs obscurs, podrits sense remissió pels anticors infecciosos, les buanyes que remintolen lues i glànoles, els bàjols, abscessos i calderes de les fires permanents i constants — tothora obert! No tanquem mai! — dels barroers, esbalaïdors, desconceptes i dels molt ineixextricables embulls teo-onto-lògics), ja gens avergonyit, cuid que descansat i tot d’haver enllestit si fa no fa adequadament aquella inspirada tirallonga seua, demanava aleshores: “I, per mercè, la Seua Altitud, que no em podria revelar igualment on par, pobrissonet de mi?”



“Que per on pares, banau?... Qui et penses qui sóc, que goses interpel·lar-me sense arronsar-te fins a la invisibilitat més tronada? Mira’m a pler i escolta’m bé. Ara que m’has interromput, t’ho diré, però no pas dues vegades... Això que migveus, bo i cremant-te les ninetes, és únicament la meua glòria corrent més quotidiana. Savi del tot, per a espinyar-me sens respit el ceballot, m’emperxava al capdamunt d’aquesta eixexclusiva cadireta gestatòria (de fama proverbial al món sencer i per les constel·lacions selectes on resideixen els déus), portada a èpic sopols, naturalment, clàssicament, pels més exemplars dels camàlics que aumon siguin (eu, no confonguem, ara, tol-te del magí la imatge esgarrifosa de cap mena de bòfia suïssa, ni tampoc vulguis veure’m dut per cap altra llei d’escarabatam curial, parençós i ultracoent, jotflic, no, mes pels epítoms mateixos de les multituds aqueferades i obtusament tossudes de l’univers), cabalment: els corcs de la fusta!




I, encara aureolat per aquell zènit inacabable, per aventura continuava bo i adobant, aquell tros de maldecap bategós i sangfòs d’allà dalt: “—Com ells, com els cucs qui, en la meua cadireta immòbil, em coll-esquitllen i -bastaixen a través dels claus ànima-esgarrinxosos del firmament clau; com ells, qui en llur sínoc garleig només esmenten i anomenen (i sovint repeteixen fins que la fusta niellada dels integuments d’aquella banda del meu esperit és tota queram i corquim) mots comptats de molt escollides analectes de clàssics, si doncs no tostemps abstrusos, almenys del tot abstrets, irrecuperablement sebollits al sisè o setè llivell esborrat d’algun palimpsest negat i enfangat per a l’eternitat — i em ressonen pels parracs del cervell els dies que m’agafa la desesperació dolorosa i els eixos rebregats que ixen de la boixa eixorbadora del Sol em patinen i se m’encallen, esberlosos, pel fràgil glaç dels ulls, i ja no sé pas on fugir, de trasllat insistent i abaltit de pollegó a pollegó, ambdós simètricament exigus... Com ells, doncs, els cussorrins qui em menen cap al paradís de la Ciència Seca i Sense Distraccions, de concert amb el cor bare dels nyítols de mes orelles i els festucaris de mos budells (encara enyorosos dels nostres temps de pipioli, que eu treballí al convent, d’on, l’any mateix de l’anorreadora inundació que em féu vessar el cóm esquerdat i filtrallós de la paciència, ens tolíem, repugnats fins a les ganyes, fastigosos com renocs botits, ja saps tu també: massa de sorolls, i abadesses mogudes, i pelegrins infectats, i espies feixistes, i xarrupacagallons infiltrats, i funcionaris, censuraires a balquena — en tens un bardoll, una bordissalla, rere cada cantonada, només a l’aguait de tu, per a indicar-te, fluix o a cops, què cal que publiquis o que et mengis de per vida, i paeixis i caguis ben ràpid, i deixis oblidat i mort comuna avall —no pas, ep, abandonat per les golfes interdides del clatell, d’on qui sap si a l’esdevenidor, bo i atonyant-hi amb qualque tàctica subreptícia, hom fóra encara capaç de sollevar-te’n i deduir-te’n uns quants dels topants cabdals, de les idees neuràlgiques…), com ells, els afanyosos corcs qui malden i s’espixen (ah, llas, canta-cançons rai, però!) a dur-me a Casa, ja et dic, com els meus assidus collaters, doncs, únics companys (i me’n sobren, a fe!), t’afusellaré jo també el florilegi, de què aitan ple n’estic que, sents?... Si em bellug, en xipolleig.



“—Som-hi, aré, doncs. Bo i pouant com ells, per a tu, per a atraçar-te justament on ja raus, i assenyalar-te doncs definitivament on ets, vaig de bon principi i faig esment de la dita mil·lenària que heus per on com es repela, diu: Qui cau en sentina...



“—…com qui es frega a rei...



“—…dir son nom d’empertostemps serà com tastar merda! Hi copses…? Bona. En conseqüència, cloent-cloent, afegíssim tots alhora que sí!: l’indret on raus, enaixí com ara aquell on has ragut durant hores i hores, i aquell on encara has de raure per llegües i llegües de camí inexistent, car eu en sóc plantat al bell centre, és... I prou! Llatzeret d’entecat!



“—Aquí t’has fotut, llebrós, i mai no en sortiràs viu! Com nosaltres, malvingut! Car... Bo i estrafent ací les dones espartanes (i per què no?, ací ens podem disfressar de tot, car tots som el mateix, i, re-vera, tu!, no ens pertany cor el món ideal), estrafent-ne el clam: Traïdoria canta!.”



Pobre Carnest, anava aitan esfereït i, damunt, se li havia aixecada aitanta de pols d’erosió, poc sabia pas en quin altre buc fotre’s.



“—Hi ets, mesell?…” L’abuixia ambtant des de dalt l’altre. “—Doncs au! Més val que també et plantis ton pleixell. Estintola-t’hi fins que Re no vulgui assecar-t’hi..., però lluny de mi, osta, arruix, que així com t’encomanava humors letals, qui sap tu i la teua humitat podridora a quines horrors de noves plagues regalimoses no em fèieu recular! Ton nom tinc escrit…”



Estrenu, contra la sorra que l’apedregava, repetí: “—Ton nom... tinc... escrit! I el vent... el duu... per vessants impensables de centúries, per sínies vertiginoses d’eternitats. Ai, galdós, fotràs goig! Guaita!... El paper!”



I, efectivament, untat també amb una riallada enaiguada, estossegosa, el feia voleiar servant-lo només amb les supuracions de les dues pelleringues que eren els seus dos dits escarransits i arronyacats. Llavors, tot d’una, a càrrec, s’escaigué, d’un dels bufaruts d’un simun enllepolit a aixecar dunes colossals, el gicava anar volant, caòticament.



(...)



Llevat d’algun mot escadusser de precaució: “Sobretot, minyons (pareu compte amb els pics!), no els rebentéssiu els sucs gàstrics molt virulents i us n’emcomanéssiu la passa qui-sap-lo esgarrifosa.”



Quan els desenterren, tothom se’n riu. Perquè la mort irònica els havia engreixats fins a proporcions cilíndriques. Com truges antigues, a desseny cafides de matràfola, jeien aclucades i romanceres, afectant l’aire malreeixit de les immaculades.



Damnats, amb la cara hidrocefàlica pagaven... Només ací i allà, on capllevava de la umflaó algun pany de crani o qualque altre os descollat de l’esquelet, esdevenia conspícua la floridura endèmica que els atenallava — quines sinistres sinapsis errònies hi embussaven i encallaven encara els vells vibrions residents…? Tot en tot, n’hi havia de debò per a llogar-hi escons. Escruixit bocabadament pràcticament general, inclosos els esclaus de les pales...



A despit de la catipèn, estic convençut que hauria estada una bona, profitosa idea, llavors, de passar amb el plateret.



Ja em temia que l’atuïment no inspirés cap peix gros a bastir-hi un altre temple tòrrid (fins on calgués totany també espinyar-se’n fins a fer-s’hi; cascú amb un pam o dos de llenguassa; sant tornem-hi, tips de sorra càustica encara una nova tongada de jorns marcats), quelcom perdut per les endreçúries desavinents de tres quarts de quinze o més tard encara, aitan lluny d’osques com la majoria, inabastable, re faitís ni arredoladís on fos cap festa ni deport d’arribar-s’hi — la platja, per exemple, o una fonteta d’oasi amanoset — quan, gràcies a Re, un sobtat esbart de voltors, sense gens de respecte, és clar, es posava, amb aldarull i desdò rai, damunt les mòrbides fleumes malencòniques i hi bequejava i espicassava amb deler incontingut, que ja era hora, violant-les de valent, a tesa, consumadament — ah, i ens convenia!



Lleu, els de més aplaudíem i tot; la resta, nerviosos, pus atansats a la ferotgia dels predadors, la por els tolia el riure... Fins que, bo i obeint una ordre eixuta de l’Arqueòleg Màxim, un pèl picat per aquell simulacre de dessacralització, el falconer, amb dits de mel, aviava, atiant-los sibil·linament, els falcons, els quals sallaven per feina, i de mantinent esborneiaven, eixalaven, eixaixellaven, acabaven de xollar a la xinxola i, a l’engròs, amb quatre esgarrapades, feien fugir, mortalment espantats, els esperits-sants si fa no fa vulturins qui suara (amb llur acció, tan bolterenya i roïna com vullgueu; sanament malfamant, desmitificadora rai, per això) ens havien perestalviat una llúpia fresca, una altra dermatosi de grans purulents, al nostre ja prou (ah, llas!) berbolós calendari.



Ambtant, l’estesa d’hidròpics dessebollits cada camí esdevenia més còmica... Fins i tot alguns dels superiors presents començàveu de veure’ls canviar-se beques i barretines; se’n triaven de més eixorivides, car, per a ops de llurs companys de dogma secretívol i àdhuc per al d’ells mateixos (on de vegades els sobtàveu ullant-se d’esquitllèbit, a frec d’epicant, una cueta de la cinteta o el filacteri, que, fets exprès, del mateix matís, els irritava els botornons de rere les nanses auriculars), existia, entre sacerdots, i acòlits d’altres escoles si fa no fa místiques, la creença que la valença cromàtica de llurs lligadures determinava al capdavall l’humor que aquell jorn o hora gastaven o els posseïa...



Els més vells, fet i fet, sense eixexagerar, és clar. Re de massa virolat. Re-vera, no en tenien ni el recapte, per a això — anys i panys que els capells de coloraines més extremades els havien gitats al foc. Fos com fos, doncs, tampoc no podien riure gaire: empaitant la moda, amb llurs mig-cossos enlaire, sovint podíeu veure’ls pontificant (simultaneïtat de dubtosa versemblança, ja ho sé), garlant, pels sengles quatre o cinc escotomes postoperatoris, que, qui més qui menys, els traucaven el pap — menes de forats de sés o meats de cony, per on profetitzaven alhora en chor i en solista, ai, ensems per cabal i per cominal, i enaixí, quan et sermonejaven, t’ho etzibaven en home-orquestra; tot aitan ben conjuminat, acordat, ve-t’ho aquí per què totjorn se’ls preparaven tan acuradament — els texts evangèlics que havien d’interpretar (escoltin, quin encant, tot plegat, oi?)... És a dir, eh? No solament sentien veus, les produïen; ni tampoc no només enraonaven en llengües, en cantaven i tot misses.



Sí que... S’havien de guardar de cap enfelloniment sobtat o passió o morrotortamenta rampelluda, no fos cas que... O imagineu-vos-els amb cap nota massa alta, com ara una riallada, i que se’ns vessessin a quatre o cinc brocs esventats davant per davant de tots els parroquians! No dic pas que no hagués estat boniquet d’allò més. Ara, no hi havia pas perill. Molta sort hauria calguda, la veritat; truites somiades, com aquell qui diu.



Es veu que, per a un jorn, ja n’haviem tinguts prou, de desconsagraments. La qüestió era que els de bon costou, ai, els de bon regent, els robustets, serenys i descansats de les graderies —més xirois i eixextasiats, i és clar més vius (no calia córrer-hi gaire), que no els asmàtics, capficats, mestres de cerimònies, els quals les feines prou eren llurs per aital de contenir els propis entollats que se’ls encastaven pels dedins, on un motí dels estancats (bé per via de tragitada, bé per via de rebentada) era una esdevinença que tampoc no podien descartar que no els toqués de patir a qualsevol instant llavors i allí mateix, miralls gairebé dels exhumats — ens hi ben esclafíem un bon fart.



Cada camí que en descolgaven un de nou, no ens en podíem pas estar, ja ho he dit — els obrers ens els anaven exposant, i sobretot alguns, filla, quines files! Unes carotes de només caldria — pomposes i fades, i tan desenganades al darrer moment... Pets bufats amb què eixensulfataven la vida, però on ells eren els primers qui queien occits (i, per comptes, els verms molt aritjoladors, tan cor-introduïts, indesarrelables, jamai).



Aleshores, no sé pas com (coses de la canalla), el jovent jogasser part dessota els palanquins tot d’una s’empescava d’esperonar-los amb xiulets burletament afalagadors, amb parauletes d’enamorats moguts i calents, amb gestúries procaces, amb d’altres rucadetes més aviat feridores, per tal, es coneix, d’engrescar-los finalment a reviscolar-se (com ara si només haguessin soferta qualque mena de consuetudinària quarantena i en acabat poguessin tornar-se’n, si doncs no com si no re, si més no si fa no fa estalvis), perquè es llevessin, llavors, i (ai, quina poreta!) encontinent correguessin, matusserament, a encalçar-los — i oh, qui sap si a menjar-se’ls ulteriorment o àdhuc a donar-los pel sac de viu en viu (infants, quines imaginacions!).



I tanmateix, aquells monstres, és clar, part defora ni es bellugaven; cap cas; ni bèsties què hi pintàvem, per allí. Ço que al capdavall també era d’agrair, ja us ho diré. A l’hora dels conjurs si fa no fa profans, adés-adés algun tremolinet de basarda, algun ombratge d’enrònia, no te’ls trau ningú — només ens hagués mancat encara que...



Benauradament, de cop-descuit, totes aquelles cabòries malsanes es veien esvaïdes amb un bon buf perfumat i unes revolades agraïdes de sedes i pelets... Dansarines, nues de pitram i de culera, dibuixaven, amb escassos i heroics oripells, dins l’aire, bells arabescs i, amb peus lleugers, damunt el terra ultra-àrid, sanefes delicades — exorcismes tot plegat de molt més bon fer-ne cas: amb profertes natjoses, cuixoses, mamelludes, panxudes, bocoses i àdhuc vaginals, que haguessin oberts, en dolls de llets i mels i lleterades, els forrellats més eixorcs del desert, disparaven quiscuna alhora les sengles llengüetes sobiranes, jussanes i mitgeres, bo i fent-los adorable continent de perllepar-los-els, perpelar-los-les, peramoixar-los-els, perxarrupar-los-les..., ben llepats, pelades, amoixats, xarrupades..., només, ca, que els els i els les poguessin abastar, i per a això els posaven les ungles quilomètriques a un mil·límetre de collonadeta morta i remorta — “encara un esforcet, fofialittah!” — però re.



(En canvi, eu i mon viuet creixíem pel cap baix un eixem.)



La següent onada provocadora (totes inútils, fet i fet, car cap no n’extreia, dels eixexcavats, cap resultat ni un) ja no ens feia allargassar aitant el coll — sòrdids presumptes assassins eixexageren pler en l’acte d’anar-los a acoltellar sobtadament. Traçudes seduccions a la ganyota involuntària, oi? Ara, que no mosseguessin pas, ca? Per a això els únics qui les traeixen són els homeiers frustrats. Estrany mou d’anar a voler enartar la gent, no foteu. Un romanent de lleigs s’hi arribava amb un parell d’elefants (els orifanys; si això no els arronsa! És la forma més horrorosa de totes les catalogades a la televisió). Barrum-barrum.



Barrum-barrum, rai. I nogensmenys, és clar, cap paper part de jaients malconservats. (Poques-vergonyes, espereu-vos que vinc! Ai, els creguts; ai, els estarrufats; ai, els tibats; ai, els umflats; ai, els quasicrebats!) No; només els llefiscosos, llampurnejants, reguerons de les humiliants cagades dels voltors mostraven cap senyal si fa no fa frisós, trefugitiu, de vida.



Llavors, per al capdarrer, el plat fort.



“Som els millors, infal·libles; amb l’ajut de Re, obtindrem definitivament una resposta o altra part de llur part. Són faves, i reaccions, comptades: guaiteu-vos-els bé; si més no, açò no us ho tol ningú: Un tic, una guerxina, una flamarada demoníaca, fum fètid, reflexs fosforescents, un budellot miraculós que balla ensinistradament, com àspid enflabiolat, forat del melic amunt. Sapigueu que, dies de cada dia, dessonillem llàtzers cada dos per tres; truc adotzenat, per als iniciats i teopnèustics, bah, ordinari d’allò pus.”



Doncs: dens, pudent, capellanum — encanteris en chor els emanaven...



Un dels números malensotanats, enfonyat part d’enmig del grumoll eixenpsalmador, va gitar aleshores una pedra i de seguida va amagar-se’n la mà. I una altra pedra, i més — una bona bombada de rocs, alguns dels quals feien rodella al ventrell dels botits, feien sest a llurs llúpies i ulls — morbideses escruixidorament esclafades. I ecs, quin fàstic, vós!



Ambtant, durant tota l’estona que durava l’alabeament insidiós, el pèrfid apedrec, la tirallongosa lletania o rosari emès pel gros de l’enfarfec eclesiàstic no minvava ni feia figa, gens.



El públic, i àdhuc els quatre supersticiosos fidels de debò, ens en fastiguejàvem. Un altre miracle massa ben parit per la part del cul, ja us ho diré. Trampetes, estrafolleries, massa evidents. Més que més, les cares de burros que els creixien amb l’ofici no els feien cap favor. I enaixí, filles, ves, anar fent. Contra les nul·les reaccions dels llegítims furgueigs de la gent si fa no fa comcal, llurs trivialitzades calamitats, com sempre, llevat en les ocasions on encigalonaven les aigües amb al·lucinogènics i tots anàvem, doncs, si fa no fa pets, tampoc no generaven molla d’impressió. Érem prests a lleixar-ho córrer del tot, quan...



Ep, corríem de debò, cames i ungles ajudeu-me. “D’aquest esvalot exorbitant ens costarà Re i ajuda de sortir-ne; codony, filles, la penyora que n’haurem de pagar més ens val de proferir-la directament a Caront...



“—O (ja per les perifèries inacabades d’aquest ou de món, on els embruixaments de sirenes i els càntics de sacerdots iniciàtics poden alterar cada curs, àdhuc el del Sol), proferim-la, preferentment, a les nostres versions locals, familiars: a l’ibis, al babuí, al parell de falcons místics, a l’adip atroç i, sobretot, a qui ens trauria de l’infern i ens menaria, pel Çirat (o tallant de la raor), damunt el duad (o torrent de tota la merda produïda pels segles), devers l’Araf o purgatori: En Khenti-Amant, ben ensibornable, ell, com tots els barquers... Amb la vènia que calgui, Re mateix (fins i tot), dalt el seu vaixell solar, hom ens ensenyava que es jaqueix entabanar també per les nostres frèvoles, inversemblants, pregàries. Així que, sense por, encomaneu-vos-me’n, us dic, als sants de la vostra devoció, àdhuc als dels proïsmes i veïns, collons, xe, no fos cas!



“—Messions a dojo. Poséssiu a cascun, a tothom a barrisc, aital com us vinguin al magí — feu-vos-ho durar, una miqueta per a cada, aneu al segur, no us en flixéssiu o aconforméssiu ni amb un ni amb quatorze. Anul·leu el risc, només enaixí us rescabalareu quan sigui l’hora de plegar i de tornar la xapa i les llaunes. Car oi…? En desdenyàveu cap, i era el bo, carallots! Per a estòrcer-se de la mort, hom (home, i tant!), qualsevol cosa. Au, apa, votem-los des d’ara, a l’engròs, el sacrifici de la nostra carcassa.



“—Ai, déus! Avant va, ja hi som. Que magra que la ballarem, açò si la ballem molleta, car qui pus qui manco ja es veu la randa al peus. Cascú amb quin esfereïment s’amaga el paper blanc a la butxaca. Què fumbre, manois…? Què àls…? Espinyem-nos-en, estrenyem-nos-en el cap, i passi-ho bé. Qui no corgo, que volo. Si açò no, tapa’t i bora nit, i totes les puces al meu llit (si només fossin puces, rai!). Per a bona sort, beseu-me tots els trau del dallonses. I fem-nos-hi fort, eix món se’ns torna cagadora, puix que ja hem begut oli — i, cabalment, ai, pobrissons, bocois (açò ens és vijares) de podriment massa anorreador, al duad torrencialment escorregut de les infinites latrines ja ens ofeguem abans d’espitxar-la del tot i tot…”



Car... De sobte, aquell portent tot ominós espetegava, és clar. Tot i que feia estona que la rebentada es veia a venir, l’esglai ens estomacava — pler — plans. Empatxats, ja ho he dit, anàvem com fos, sense mirar prim, de cul, de bòlit, en doina, de corcoll... Un moment encara havíem vist el muscleig despreocupat d’un sentinella, mentre, al seu darrere, es captrencava i esquinçava molt lentament la pell translúcida d’aquells morts d’aspecte embrionari... Un instant més tard, tot era esclat i escruix, i carns parasitades per milers d’àvids corcons de tota espècie volaven a encastar-se’ns, pegat rere pegat, a empeltar-se’ns, impacte rere impacte, fiblons i pinces furgant-nos cap a l’os, i ens negàvem, supliciats, en el cucam immensament ferotge, fètid, fastigós...



“Açò em fot recordar”, comentava, amb ulls de boig, el vell n’Alfang, guit i ranc, sense demble ni galop, malcorrent part del meu costat, “—un incident esdevingut ara farà quatre generacions a la cort. Aquell fou un espant en tot paregut al d’ara. El gran embolic, l’aldarull general, la merda que volava... Sapigueu que la regina-vídua na Thai-Fartarre, que Re hajo perdonada, no era pas una dona del gènere inhibit. Vella i grassa com un hipopòtam ofegat, havia d’amollar tribut i tot per l’espai addicional que ocupava. Hora de cerimònies, necessitava, pel cap baix, el lloc de catorze. I quan anava a la comuna, mare de Re, podeu aesmar-vos-ho... Era tot un espectacle. Aquell jorn ho havia anunciat de columnata a columnata: Nens, me’n vaig a cagar... Aleshores, uns quants ens la guaitàvem cor-robadament, d’orgue, doncs, rabits... Entre els estudiants més eixelebrats dels rengs del darrere — el trístic dels enrenouaires que en dèiem, on per comptes de pregar ens la pelàvem — tampoc no hi freturaven els consuetudinaris comentaris pujadets, és clar... Catralls i falòrnies, rai... De cop i volta, apa cinglada, vós! Tot d’una, quin greu batzac moral, quina atzagaiada a les nostres esperances i ingènues nocions adolescents. S’aguantava la caguerada!... Allò no presagiava re de bo. El recel no ens els tolia ningú. Llambregant nerviosament ça i lla, tots començàvem de cercar un bon àlibi, un bon no-hi-sóc. Amb la impressió, l’orgue fluix de molles, tot el mecanisme immens i complicat del seu cos incommensurable, havia (per marros, redéu) de malfuncionar... No hauria estat pas el primer camí... Catàstrofes llegendàries es sentien per la cort que havien sobrevingudes quan a ella se li estroncava la buidarada. Mentrestant, s’aixecava, cul en joli, del seient traucat. Diu: És que aquest sorollet sospitós em tomba la girada... Va esguardar cap al fons aigualit de la comuna i... El crit esgarrifós, esfereït, de mil esparpellaments de ferams cua-ablamats — allò, n’hi havia, amb una miqueta més, per a enfonsar-nos el palau, i ja, ficats a dir, el món i tot. Car es veu que, cargolada al cul de líquid empixarrat de la comuna, s’hi celava, ull a l’aguait, astorada, ai, també rabida, una serpeta malaconsellada! Ja hi érem; ja hi fórem... Anava gisclant, bramant, ecoica, orcal: Quina horror, quina horror!... Enorme ameba amoniacada! Quan es descargolarà, serà gegantina i múltiple, incomptable, com els estels voraços del Xaró! I entre tots, fets núvol-bolet inassadollable i creixent, es cruspiran el Solell i el món!... Quina abominació, damnació; quin maleïment, condemnament, intolerables…! Açò bo i escatxigant-nos amb palterades i cagallons a tort i a dret, és clar.



“—Entre parèntesi, sabeu…? M’agradaria haver demanat el parer de l’ofidi malullat. Quin havia estat el seu grau d’horror, quin era hagut el seu fàstic d’haver-se vist obligat a compartir, ni que fos transitòriament, la mateixa caganera, el mateix canfelip dels galdosos glops, amb aquella mena qui-sap-lo lletja de cul abassegador, escruixidor, tot-omplidor…”



“Hum; magnífic epitafi. Digne d’ésser hagut burinat a la llosa del Dallonses, del fofialittah... Ara sabem el grau d’horror i de fàstic dels qui compel·lírem d’existir enjús el nostre cul…, dels qui de llur pàtria en férem no re menys la nostra latrina. Per aventura no els haguérem descolgats aitant a la valenta…” Vaig postil·lar, tombant una molla la boca, car, pobre antiguer, se m’anava escaguitxant part d’enrere.



Esbufegós, estranyament feliç amb els seus enyoraments, ja sense fer-me’n molla cas, abans de perdre’l, el sentia donar si fa no fa terme a l’incident anecdòtic que aitant havia masegat, es veia, la seua primera infantesa: “—I nosaltres, mentrestant, esperitats, fillets, com fugíem! Emmerdats pertot arreu, horroritzats al nostre torn, no ens espaordia tant la imatge de l’enorme ameba, naturalment, com la putrescència que ja ens cobria, tàctil, tangible, càustica, envaïdora, irrespirable...



“—Car aquella era femta espectacular, suara us ho deia. Ara, corroïa, mare de Re…! On us tocava, se us rosegava la pell, la carn, el nervi, la substància, l’esperit! Aviat no éreu cor un altre bocí ambulant d’excrement fumós, pudent, del tot depenent d’ella... Com a un autòmat, enaixí us manava, menava: de la panxa a la cagadora, de la cagadora a la panxa, i prou. Ocupat, ve-li, aquesta és la paraula — ocupat sense possibilitat de remissió — tu una altra part de la seua descominal, inhabitable, comuna... D’empertostemps... Fins que... Fins que es morís, i amb morter i ciment la soterréssim, ella i la seua comuna-pàtria — tones i tones, monòlit-copròlit, monument a la brutícia intrínseca, nua, comprovable, incontrastable, totjorn latent, present…!



On, caritatius (abans no ho fes cap culleró catapultat de merda parasitària), belleu cap llamp, o cap gra de calamarsa massa feixuc, o cap feridura, o cap pany estimbat d’escleta paella celest, ja li cloïen la bústia, li tolien la xerrera, me l’aturaven en sec de per de bo, i eu, ja amb el cor a caire de sobreeixir-se’m d’amargor, sense robar cap llambregada part d’enrere, m’esdernegava per cabal cap a recer.



(...)



En acabat, la nit tomba i tot és quiet.



Sol al meu cau, m’esfregassava fins a la sang, amb assídues embostes de sorra rasposa, els subproductes dels esfereïdors contactes de la tarda: aquelles borradures i enantemes pul·lulants, d’on virons i àdhuc pedraferits cuitaven encara, amb persistència terrorífica, a colonitzar-me, convertir-me, fer-se’m llur...



Part d’ensús em passaven adesiara (com fantasmes o com esperits “nacionals” a mig formar) les vapors metzinoses emanades pels farnats despresos i els penjolls i pelleringues disparats i estavellats una mica part de tota l’estesa dels voltants. S’esqueia que me n’espantava un de molt pertinaç de damunt el cap amb una mà esglaiadament histèrica, quan visur les ombres fermes d’un escamot de valents que hi tornaven.



Cridava: “M’uneixc a vosaltres, companys! N’estic fart, de viure arrupit! És hora de la desinfecció i de l’oblit de les seqüeles; és hora de recomençar a trenar pel bon antic bec de ble!”



Que ben triats! Re no els en malcorava. Són pocs i ben avinguts. Codolencs, menats com ara qualque continent massiu que reneix, avencen — tascó ferreny que anés a migpartir un volcà.



Ni cas no em fan. Els port la cua amb enamorament; sé que en cantaré, si doncs no hi caic no re menys, les autèntiques heroicitats.



“Salvaren el món d’una passa totalment mortífera, anihiladora, perabolidora, eixexterminant... Aleshores, benfornits, brocats, i encara arreludament premuts amb extorsions i amb d’altres objectes punxeguts, ja s’atansaven, sense cap recel ni cap ombra telescopada de recança, cap a la revoltant fossa comuna…”



Era veritat. A despit d’escadusseres, involuntàries, tremolors endarreridores (que tanmateix apòzemes, untets i sucs animadors de farmacioles exactes, de continu reexien d’assecar-nos micoia), al capdavallet, heus-nos, hi fèiem cap: ja hi tornàvem a ésser, escrús, gens torbats, guarits de pors...



Sacs de calç viva prests per a abocar. De sobte, ens en cremem els dits. Inèdits animalots nocturns, de ferotgia i de lletjor inaesmables, ens planten cara. Els fem la competència…? No pas, banaus…! Veníem simplement a toldre’ls la teca tuixegosa. I doncs, els salvàvem igualment, els estalviàvem malalties d’exacerbaments insobrables... Tret que alguns, ah, llas, ja devien estar-ne irremissiblement entecats. D’aqueixos... “Cacem-ne un!” Ens enagàvem. I, amb penes i treballs (i, fet i fet, quan enllestíem, amb un quinze per cent de baixes), també ho fèiem.



(...)



Terato-pífia, esguerro guenyo, permancat, bonyegós, redundant... Gastament inviable, i nogensmenys amalgamat efímerament amb tota mena de pertrets agredidors. Fauna inharmònica... Harmòniques, ah, sí! Això rai, hò i tant! El seu ull d’harmònica, els seus nassos d’harmònica, les seues cues i banyes i ungles i botris, cascun una altra atrotinada harmònica; harmòniques pertot, quina cacorquestra! Quin orgue de monstres concentrats en un de sol…! Altrament, espectre pèl-enravenat si fa no fa mamífer, amb carns de peixos, sauris, estruços...; llets i fums, defecant-ne tothora de cop-descuit part d’esfínters purulents d’orificis insospitats, repelant-ne encontinent, amb llengües d’harmònica infecciosa, les merdegades i verins pus repel·lents — bestiarra virulent, rabiant, fastigosa, quimèrica... De tot us en seré molt fidel testimoni. La duien, balba d’opiates, a l’església palatina; la proferien al sanedrí ans al Sublim, amb tota la cúria llepadora qui li feia tou.



“Oidà, i açò ara què és, xeic?”



“Açò agafeu-vos, fill de Re!...



“—Hoc, cavà? Guaiteu, doncs, patró, què us en perdúiem, humils, i tanmateix car-compradot a collons, mestre, de debò... Per a heure’l, només, tretze dels nostres, nafrats amb traïdoria per algunes d’aqueixes meselles aparicions infernals, ja moríem negats en despulles de fetor arxiasfixiant, immergits en (i tot seguit fagocitats per) substàncies de repugnàcia (pleguem!) perindescriptible, barreges execrables, força més indecents, destrempadores, en llur inconcebible fastigositat, alhora que les dels fems, les sentines, els llims de clavegueres, els pous sèptics dels hospitals i llatzerets, les muntanyes fetes malbé de morts enxarxats a mitjan riu un parell de mesos en acabat de la inundació (encara ploient, vós!), i els carners putrefactes d’afolls i de cervells d’avortaires i d’embalsamadors — tot plegat! El duad abans d’hora, estrompant-nos-hi sense buf, i on cada bare niell és cadavre podrit i infernal amuntegament de milions i milions de caguerades!



“—Justa, ai. Com deia aquest, mossen, sense avisar ens esdevenien tostemps paranys bares d’horrors ensems inescandallables i inoïdes... I enaixí, allavòrens, què…? Re (ai, ai, ui!). Vós mateix. Com és palès, el romanent, d’afegitó, gens incòlumes, ni il·lesos, ni sans, ni estalvis, ni sencers, (uf, el mal!)…”



“Ahà. Des d’ara, doncs, preocupeu-vos-en poc, o, ja, gens. No us hi planyerem pas els emplastres — ni, als monyons, les insígnies — campions.



“—Ara, perdoneu-me si sonés una mica a crític fora-ritmenc. Amb permís, aquest cagarro si fa no fa vivent, d’on surt, cavà…? A qui pertany? Qui me’l perdia? On el tornem…?”



“Senyoria, enlloc. Nosaltres de vós el guardàvem en formol per a ops de fotre la por al cos dels il·lusos ambaixadors estrangers. Plevim-nos-en per a amenaçar-ne la deslligada i desbandada ultrafrontera, i veureu vós els enemics qui, d’aquesta, els tindrem fins d’allò més...



“—Car ell, en canvi, pretén, contra totes les aparences, i hi puja dempeus, que també és de la classe dels simis humans i, de més a més, que prové d’un aduaret veí... Alça, manela, el panorama, doncs, que no…?



“—I no us aixeca pas les faldilletes faraòniques, el meu soci, ací, no, arraix. Podeu jugar-vos-hi que ni gosar pensar-ho no gosaríem. Ara, açò, aquesta noció de la contemporaneïtat ans de la coterraneïtat amb aquesta malestrugança si fa no fot bípeda, no dubtéssim pas que serà com ara pendre cada dia, per comptes dels comptes esponerosos de tots els imposts recaptats amb un ordiat granissat amb canya i unes maduixetes, un gat amb sabates, o ja, menys poètics, oli de ricí, vidriol; pitjor: les noves d’una altra invasió penjant-se-vos ensús el cap. Car...



“—Toqueu fusta: vullguis no vullguis, aquest marraco forma part dels vostres súbdits... Quina creu, oi, ah, llas!



“—Ve-li, exactament; oh, i espereu-vos... Segons ell (i, amb uns granets de sal, àdhuc nosaltres, per la mica que anit en poguérem escatir), ací on el guipeu, meravelleu-vos-en pler, car es tractaria d’un exemplar superiorament escollit, atès que els altres, es veu (cabalment els qui ni capaços no deuen ésser d’eixir de la corralina comuna), pareix que posseeixen qualitats, si cap a cap cap, encara més desastroses...



“—Ço que a bell ull semblaria increïble ni que enraonéssim, com de fet enraonem, dels... veritables hereus dels atàvics xarrupacagallons!”



Estranyament, poc paper part de cúria i de Vèrtex divinal. Cap reacció gairebé... Als herois començava de pujar-nos la mosca al nas. Al capdarrer...



“Ah sí…?” Amb gest desmenjat de menja-sopes, bocana-desdenyós, fluix de manoquelles, fou el comentari oblic d’un dels pus antics juristes oligarques. “—És clar, i el seu crim al cap i a la fi, què…? No pas gran cosa. Una manera com una altra d’obtenir o d’obtindre el quid-pro-quo.”



“Què…!” Aviàvem, nosaltres, peixos del tot, cuid àdhuc que glossopètrics.



“Escoli qui-sap-lo acuradot” — respongueren ja molts, amb greus capcinades d’aprovament — “—observació cafida de ciència, ei; d’ací, als codis i a les esteles; d’ací, al coets i als estels; estintol la moció de totes totes; en sóc trinós segon, ep, o tercer o quart, tant me val, com si em posàveu al bec darrer, açò rai, car crec que hi serem tots, i al bec jussà encara hi faria doncs més patxoqueta…”



“Conxorxa; conxorxa puta!” Hauríem cridats, de poder-ne, ah, llas, massa decandits. Car amb quina altra llei de l’embut ens embotien amb lletovaris suposadament reenvigoridors, amb refrescs de benvinguda i d’homenatge, drogats tanmateix amb gotetes fosforescents d’extractes immunds i paralitzadors…?



Ens lleixaven sols i en la penombra. En la sumptuositat escandalosa d’aquell lloc tanmateix gamadiu, ens esmerlíem con gats escorxats, sí que, força ivarçosament, esdeveníem com ara cabdells esfilegosos de tremolins i, si els vèiem allunyar-se corredors enllà (els ressaguers tolent-se, amb quin sospitós afany, mantells, togues, bissus, tapa-culs suplementaris, i gitant pels racons perrucotes i barbes postisses de llautó), la imatge que al capdavall en servàvem era cada camí pus tèrbola i bellugadissa.



Amb una certa dosi de miraments, els de davant de tot, com mansos, coll-torts bous d’Osiris menant-lo als reialmes del pregon, l’adreçaven cap al museu. Açò era palès. Anaven il·luminant més torxes a mesura que s’endinsaven cap a les cambres més secretes, interdites.



Hi desapareixien amb un esclat de llums.



Tornem-hi, la cobejança frustrada. Ah, estances gruades i anc prou abastades, a tard del tot ateses. I aitan sagrades que cap de nosaltres mai no hi ha pispat, cap de dins, ni de reüll…!



Lleterades, Re! Si com sostenen els doctors eclesiàstics, el demiürg creà aquest univers bo i pelant-se-la, cada goteta un altre estel, ací va la meua messió que se l’ha deguda pelar a hores d’ara mantes vegades, i que d’universos paral·lels en deu voltar un femer.



Ah, que pogués! Compteu-me que faig cua per a cardar-me, tossut, banya-ert, cap a un que sigui més just, atès doncs que d’aquest d’ací ja no se’n pot aprofitar re...



Ambtant, què us diré…? El mareig furtiu ja feia abat de tot l’empatollet esbalandrat de nosaltres; amb mans i peus molt balbs, esterrejàvem epilèpticament, com més anàvem, per això, més feblement, fins que ni sacsades involuntàries els nostres cossos del tot baldats no es veien amb cor ni d’etzibar. Sentíem uns trucs estranys, això sí, sense significat ni tonada ni cap freqüència de percussió si feia no feia identificable, reconeixible — treballàvem amb cervells menyscabats a desllorigar-ne algun sentit, quan, de xiripenca bolla, alguna clariana en la foscor líquida que rajava arreu damunt els nostres ulls ennuvolats, ens deixelava la guàrdia asseguda al llindar. Escatxigaven els marbres historiats del soler si més no amb el doble de daus que no els haurien calguts. Llurs crits de ficta animació calaven en nosaltres com garfis d’abordatge. Volíem escridassar-nos i ens embarbussàvem com buneres d’aigüeres embussades...



“Oi, per les obscuritats sempre s’esdevenen coses rares.” Comentà, fred i desprès, un dels armats de l’escamot que ens desava en aquell luxós calaix de l’oblit.



“Man sempre ho dic: això de ficar-se a la sopa dels altres... No, senyor. Cascú a son lloc, cascú a son joc. / Què…? / Tiri, tiri…”



Toc. Toc... Els ors febrits del tron reverberaven amb les lluïssors que es filtraven entre els cossos dels soldats rasos ajupits damunt el trespol dur que els emmirallava. Aneu a saber què s’hi jugaven, displicents, malcurosos, perfuntoris, sense pelfes. Que no fos el dret (no pas figuradament, ara) a donar-nos més pel sés... A fotre’ns pels sacs esbotzats dels nostres ens desnerits, per on llurs avellanetes poguessin ésser-hi simultàniament vessades i recuperades indefinidament, fins que se n’ujessin i ja decidissin (ells!) de deseixir-se’ns...



Mentrestant (oh, paroxisme de l’enveja impotent!), el paràsit de més alta volada, el qui havia merescut la introducció al sant dels sants de palau, la plana major (com aquell qui diu, els oficials d’alta graduació), rere la Porta Sublim, en el secret i misteri de les cambres privades, a què se’l devien jugar…? O hi jugaven, mal fos temporalment, com si era ni més ni menys, un soci més de l’orfeó…?



Maleïts, d’ençà d’aqueix vespre rebregat, per poc que n’ixqués mig viu, cada matí, en llevar-me, m’havia de fregar el cap amb cendres de papirs...



(Malviatge, com avui, xst, com ara.)




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós