(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

divendres

Silè Silent: hipotiposi aposiopètica














Silè Silent: hipotiposi aposiopètica








A la llotja, i bevent-hi copa rere copa de whisky, els pilots d’avió Toribi Banyut i Rudi Queixals, abans no els cridin per a pujar a llurs avions, enraonen del luctuós cas esdevingut a llur company pilot Silè Silent, i lleument en commiseren.



–Trist fat, no diguis...



–Ara, rareta, ja ho era, la seua dona: un excés d’alcofoll als voltant dels ulls, i semblava que els pits se’ls feia servar per pius...



–Has pilotat mai amb en Silent? Hores abans d’aterrar i ja esperant desesperant-se, servant-se entrecuixes la candeleta ben encesa...



–Se l’estimava molt... I això que no era gran cosa...



–Xica la nou més soroll mou...



–Vaig voler anar a casa llur un vespre que passava part davant llur xalet. Una pudor d’all i de truita mal feta... Gens hospitalari el terreny per als vils invasors... Hi havia un senyal gros que hi deia: gos dolent, i, tu diràs, dic ja us ho fareu...



–Patia dels músculs, es veu, esquerdes miòtiques, mioesquerdes...



–Un luxe de metges i d’altres cervells científics, diuen...



–L’incògnita a la balança, escàs coneixement de la malaltia, un cas com un cabàs, perplexitat a dolls...



–Volia sentir’s “fresca” i fer olor de neta. Ho havia provat tot, rentats íntims, aerosols, pomades...



–Sí, però una cosa és sentir’s fresc de trinca part de dins, i fer bona olor de part de fufa, bo i guanyant en confiança, sobretot pel que fa de portes de casa endins...



–Havia feta de puta cara ans el Silent no s’hi enamorés... Als barris alts, hi era molt popular amb els burgesos més missaires... I doncs...



–Qui sap les malalties genitals... Potser això una recrudescència de l’adquirit durant els anys de disbauxa...



–No la fa gens confortable a l’hora de certs actes millor fets al dormitori... Vaginosi bacterial, infecció de la fufa, diuen que deguda a un desequilibri entre bacteris...



–Productes femenins rai, pobra dona... Qui sap si l’excés de potingues i remeis no li produeix la malaltia nova... Car no n’hi ha pas sempre prou restablint els equilibris; els lactobacils, per exemple, deuen ajudar-hi, cosa natural, fufa endins, benifets palpables, com qui diu...



–Ara, a tornajornals, una diarrea irritable, flatulència intolerant... Respirar-hi al voltant gairebé un martiri...



–Cal un control agressiu, cal obrir de bat a bat els secrets de l’orgànic...



–Això dels lactobacils, te’n calen múltiples exemplars perquè la vagina sigui prou saludable... Una vagina amical, amb flora i fongs i d’altres patògens entesos i bons companys... Xerrant com qui diu ells amb ells...



–Això de la comunicació entre microbis quelcom crucial...



–Com se’n diu, simbiòtics, sinergètics, sapròfits...



–Les canaleres fal·lòpies i els ovaris, altrament... El llevat que hi creix descordadament...



–... i una altra cosa és que els microorganismes virals et fotin a parir panteres l’espill mucocutani... Terboleses sospitoses que hi apareixen de trascantó...



–Tot un espectre de com se’n diu... Un bé de déu inoït de deficiències: gams alternatius...



–Psoriasi susceptible de fortificar’s amb la radiació o en pic exhibida al Sol i tot...



–I re que n’inhibeixi l’esquerdament gradual... Tota re m’és nient... Ni nodriments ni ingredients receptats pels metges més inventius...



–El Silent tanmateix mai no se li retirava, em sembla fins i tot com si..., que s’hi atansava sense por...



–Totes aquelles pudors femenines concentrades, calia ésser valent...



–...és que devia abellir-li d’ensumar-les...



–Sembla un somni boig... Unes calces i mitges que calia llençar, car ni per milions de vegades que les rentessis recobraven l’olor comcal...



–Si li deia que no s’hi fiqués tants de perfums i tot...! Que els perfums no garantien altre que el progrés de la malaltia, i a sobre que ell n’era altament al·lèrgic, és clar...



–Teràpies rai...



–Ella cridava, somicant: No m’havies mai hagut de rembre de les urpes de l’alcavot! M’has remuda per a mon detriment i per al de la societat! Ara tot redunda en perjudici dels salvadors...! Qui arriba a vella, mal negoci fot...!



–Rucades així... Tens raó...



–Són els caires fonamentals de la dona guerxada... Els caires guerxats de la dona fonamental... Els fonaments guerxats de la dona cairada... Ningú ja no adreces si doncs les rels... Com collons va allò de la bíblia...?



–La col·lectiva culpabilitat perdura enllà de les brases sardòniques de les festes imperials... Quelcom a veure amb el Salamó...



–O és a la literatura hel·lènica...? Les postil·les que apel·laven a la bona garrotada del començament, quan el minyó, i més encara la minyona...



–Esteses amb el cul enlaire ben atupat per les avingudes senyorials... Com aquells esclaus creuclavats a la pel·lícula Espàrtac... Veieu com es paguen els crims inicials...?



–Un cop puta, la puteria li surt pertot... No hi ha déu que ho aturi... Li cosireu la fufa... Tant se val... Prou cardarà per d’altres traus i descosits del cos, això rai...



–Només et val l’amnèsia... Aquesta és la millor medecina...



–Aquesta, i el whisky...



–Salut...



–Bo per al mal del queixals, ergo: moi; i per als banyuts, ergo: toi...



–“Pel que fa al tit, trob, en pic tot compassat, / Que més val d’ésser banyut que traspassat.” Aquest és el vers del Molière, ningú no l’encertava millor...



–El Silent me la tractava amb exquisidesa, amb esponges i claus d’ascendir que li clavava com allò de l’acupuntura...



–Fins que la pobra dona ni caminar no podia...



–Diu que quan van sortir de ca la metgessa només començava de clarejar... Si devien haver passada tota la nit, amb metgies i punyetes...



–A la plaça de l’obelisc, on hi ha l’estació de tren principal, només s’hi veia qualque personatge escadusser, amb abric i capell anglès, i el paraigua a mig obrir i mig tancar, car tantost plovisquejava com se n’estava...



–No gaire gent a aqueixes hores de la matinada, no...



–Els carrer burells, humits...



–Els busos tan escassos i mandrosos, amb els xofers adormits, que no arriben mai...



–Es veu que baixaren del consultori ensems, la metgessa i la parella...



–El Silent va dir adéu a la metgessa, la qual s’esperava el seu autobús a un arrest, mentre el Silent i la dona havien d’anar a un altre arrest, a l’altre bec d’avinguda, per tal d’agafar un altre bus que els portés a l’altre metge més important recomanat per la metgessa...



–La dona, pots comptar, després de tantes hores encara menys, no podia caminar...



–El Silent va tindre aquella bona idea...



–Oimés vist que no hi havia gaire tràfec...



–Va posar la dona d’esquena a terra i li va prendre les cames pels turmells i se la va endur arrossegant-la darrere seu...



–Bon sistema per a dur-la dolçament fins a l’altre arrest d’autobús... Fent abstracció dels palters de gos...



–De gos dolent i de gos bo... Ha-hà...



–Tret que es veu que en arribar a l’arrest, el Silent se’n va adonar que la dona no respirava...



–Sí, ves; entre les llambordes, les tapes, els clotets...



–Els palters endurits per les eres geològiques...



–El cap de la dona, doncs, copets rai...



–I copets, i copets...



–El pobre Silent desesperat... Hi havia una vella esperant l’autobús a l’arrest del Silent... Li diu a la vella: Em guarda la dona, ara vinc...



–Es veu que va anar amunt i avall, a un arrest que hi havia una mica cap a l’esquerra, per si de cas s’hi trobava cap metge de casualitat...



–No hi havia ningú, però... A aquelles hores, pots comptar...



–Se’n va tornar doncs cap a l’arrest on hi havia deixada la metgessa... Però l’autobús d’ella ja havia degut passar... Tampoc no hi quedava ningú...



–Tornant ara doncs cap a la dona... Que trist diu que estava...! L’he deguda matar sense voler, es retreia. I entre plors i llàgrimes recordava: Tants bons temps que vam tindre... Tants de bons temps...!



–Havia deixada la dona amb la vella, però la vella no feia cap paper...

–Massa de matí per a una vella...



–Amb la dona estesa a un ampit o capterrera vora l’arrest...



L’he morta sense voler... El greu que em sap... I tants de bons temps, tant com rèiem i... Ell...



–I ara alhora no la pot ressuscitar... Com s’ho pot fer...? No és pas cap metge, ell...



–Pilot d’avió i a córrer, vós...



–Corrent com un boig d’arrest en arrest, per veure no fos cas que s’hi esperés cap metge qui llavors la sabés ressuscitar... Amb allò de rebufar-li el buf al pit...



–Gesta inútil, pobre home...

–Creus que l’innocentiran...?



–Home...!



–Em sembla que ens criden...



–Avió aturat no guanya nòlits...



–Doncs som-hi...



–Trip-trap, trip-trap...









Silè Silent: hipotiposi aposiopètica














Silè Silent: hipotiposi aposiopètica








A la llotja, i bevent-hi copa rere copa de whisky, els pilots d’avió Toribi Banyut i Rudi Queixals, abans no els cridin per a pujar a llurs avions, enraonen del luctuós cas esdevingut a llur company pilot Silè Silent, i lleument en commiseren.



–Trist fat, no diguis...



–Ara, rareta, ja ho era, la seua dona: un excés d’alcofoll als voltant dels ulls, i semblava que els pits se’ls feia servar per pius...



–Has pilotat mai amb en Silent? Hores abans d’aterrar i ja esperant desesperant-se, servant-se entrecuixes la candeleta ben encesa...



–Se l’estimava molt... I això que no era gran cosa...



–Xica la nou més soroll mou...



–Vaig voler anar a casa llur un vespre que passava part davant llur xalet. Una pudor d’all i de truita mal feta... Gens hospitalari el terreny per als vils invasors... Hi havia un senyal gros que hi deia: gos dolent, i, tu diràs, dic ja us ho fareu...



–Patia dels músculs, es veu, esquerdes miòtiques, mioesquerdes...



–Un luxe de metges i d’altres cervells científics, diuen...



–L’incògnita a la balança, escàs coneixement de la malaltia, un cas com un cabàs, perplexitat a dolls...



–Volia sentir’s “fresca” i fer olor de neta. Ho havia provat tot, rentats íntims, aerosols, pomades...



–Sí, però una cosa és sentir’s fresc de trinca part de dins, i fer bona olor de part de fufa, bo i guanyant en confiança, sobretot pel que fa de portes de casa endins...



–Havia feta de puta cara ans el Silent no s’hi enamorés... Als barris alts, hi era molt popular amb els burgesos més missaires... I doncs...



–Qui sap les malalties genitals... Potser això una recrudescència de l’adquirit durant els anys de disbauxa...



–No la fa gens confortable a l’hora de certs actes millor fets al dormitori... Vaginosi bacterial, infecció de la fufa, diuen que deguda a un desequilibri entre bacteris...



–Productes femenins rai, pobra dona... Qui sap si l’excés de potingues i remeis no li produeix la malaltia nova... Car no n’hi ha pas sempre prou restablint els equilibris; els lactobacils, per exemple, deuen ajudar-hi, cosa natural, fufa endins, benifets palpables, com qui diu...



–Ara, a tornajornals, una diarrea irritable, flatulència intolerant... Respirar-hi al voltant gairebé un martiri...



–Cal un control agressiu, cal obrir de bat a bat els secrets de l’orgànic...



–Això dels lactobacils, te’n calen múltiples exemplars perquè la vagina sigui prou saludable... Una vagina amical, amb flora i fongs i d’altres patògens entesos i bons companys... Xerrant com qui diu ells amb ells...



–Això de la comunicació entre microbis quelcom crucial...



–Com se’n diu, simbiòtics, sinergètics, sapròfits...



–Les canaleres fal·lòpies i els ovaris, altrament... El llevat que hi creix descordadament...



–... i una altra cosa és que els microorganismes virals et fotin a parir panteres l’espill mucocutani... Terboleses sospitoses que hi apareixen de trascantó...



–Tot un espectre de com se’n diu... Un bé de déu inoït de deficiències: gams alternatius...



–Psoriasi susceptible de fortificar’s amb la radiació o en pic exhibida al Sol i tot...



–I re que n’inhibeixi l’esquerdament gradual... Tota re m’és nient... Ni nodriments ni ingredients receptats pels metges més inventius...



–El Silent tanmateix mai no se li retirava, em sembla fins i tot com si..., que s’hi atansava sense por...



–Totes aquelles pudors femenines concentrades, calia ésser valent...



–...és que devia abellir-li d’ensumar-les...



–Sembla un somni boig... Unes calces i mitges que calia llençar, car ni per milions de vegades que les rentessis recobraven l’olor comcal...



–Si li deia que no s’hi fiqués tants de perfums i tot...! Que els perfums no garantien altre que el progrés de la malaltia, i a sobre que ell n’era altament al·lèrgic, és clar...



–Teràpies rai...



–Ella cridava, somicant: No m’havies mai hagut de rembre de les urpes de l’alcavot! M’has remuda per a mon detriment i per al de la societat! Ara tot redunda en perjudici dels salvadors...! Qui arriba a vella, mal negoci fot...!



–Rucades així... Tens raó...



–Són els caires fonamentals de la dona guerxada... Els caires guerxats de la dona fonamental... Els fonaments guerxats de la dona cairada... Ningú ja no adreces si doncs les rels... Com collons va allò de la bíblia...?



–La col·lectiva culpabilitat perdura enllà de les brases sardòniques de les festes imperials... Quelcom a veure amb el Salamó...



–O és a la literatura hel·lènica...? Les postil·les que apel·laven a la bona garrotada del començament, quan el minyó, i més encara la minyona...



–Esteses amb el cul enlaire ben atupat per les avingudes senyorials... Com aquells esclaus creuclavats a la pel·lícula Espàrtac... Veieu com es paguen els crims inicials...?



–Un cop puta, la puteria li surt pertot... No hi ha déu que ho aturi... Li cosireu la fufa... Tant se val... Prou cardarà per d’altres traus i descosits del cos, això rai...



–Només et val l’amnèsia... Aquesta és la millor medecina...



–Aquesta, i el whisky...



–Salut...



–Bo per al mal del queixals, ergo: moi; i per als banyuts, ergo: toi...



–“Pel que fa al tit, trob, en pic tot compassat, / Que més val d’ésser banyut que traspassat.” Aquest és el vers del Molière, ningú no l’encertava millor...



–El Silent me la tractava amb exquisidesa, amb esponges i claus d’ascendir que li clavava com allò de l’acupuntura...



–Fins que la pobra dona ni caminar no podia...



–Diu que quan van sortir de ca la metgessa només començava de clarejar... Si devien haver passada tota la nit, amb metgies i punyetes...



–A la plaça de l’obelisc, on hi ha l’estació de tren principal, només s’hi veia qualque personatge escadusser, amb abric i capell anglès, i el paraigua a mig obrir i mig tancar, car tantost plovisquejava com se n’estava...



–No gaire gent a aqueixes hores de la matinada, no...



–Els carrer burells, humits...



–Els busos tan escassos i mandrosos, amb els xofers adormits, que no arriben mai...



–Es veu que baixaren del consultori ensems, la metgessa i la parella...



–El Silent va dir adéu a la metgessa, la qual s’esperava el seu autobús a un arrest, mentre el Silent i la dona havien d’anar a un altre arrest, a l’altre bec d’avinguda, per tal d’agafar un altre bus que els portés a l’altre metge més important recomanat per la metgessa...



–La dona, pots comptar, després de tantes hores encara menys, no podia caminar...



–El Silent va tindre aquella bona idea...



–Oimés vist que no hi havia gaire tràfec...



–Va posar la dona d’esquena a terra i li va prendre les cames pels turmells i se la va endur arrossegant-la darrere seu...



–Bon sistema per a dur-la dolçament fins a l’altre arrest d’autobús... Fent abstracció dels palters de gos...



–De gos dolent i de gos bo... Ha-hà...



–Tret que es veu que en arribar a l’arrest, el Silent se’n va adonar que la dona no respirava...



–Sí, ves; entre les llambordes, les tapes, els clotets...



–Els palters endurits per les eres geològiques...



–El cap de la dona, doncs, copets rai...



–I copets, i copets...



–El pobre Silent desesperat... Hi havia una vella esperant l’autobús a l’arrest del Silent... Li diu a la vella: Em guarda la dona, ara vinc...



–Es veu que va anar amunt i avall, a un arrest que hi havia una mica cap a l’esquerra, per si de cas s’hi trobava cap metge de casualitat...



–No hi havia ningú, però... A aquelles hores, pots comptar...



–Se’n va tornar doncs cap a l’arrest on hi havia deixada la metgessa... Però l’autobús d’ella ja havia degut passar... Tampoc no hi quedava ningú...



–Tornant ara doncs cap a la dona... Que trist diu que estava...! L’he deguda matar sense voler, es retreia. I entre plors i llàgrimes recordava: Tants bons temps que vam tindre... Tants de bons temps...!



–Havia deixada la dona amb la vella, però la vella no feia cap paper...

–Massa de matí per a una vella...



–Amb la dona estesa a un ampit o capterrera vora l’arrest...



L’he morta sense voler... El greu que em sap... I tants de bons temps, tant com rèiem i... Ell...



–I ara alhora no la pot ressuscitar... Com s’ho pot fer...? No és pas cap metge, ell...



–Pilot d’avió i a córrer, vós...



–Corrent com un boig d’arrest en arrest, per veure no fos cas que s’hi esperés cap metge qui llavors la sabés ressuscitar... Amb allò de rebufar-li el buf al pit...



–Gesta inútil, pobre home...

–Creus que l’innocentiran...?



–Home...!



–Em sembla que ens criden...



–Avió aturat no guanya nòlits...



–Doncs som-hi...



–Trip-trap, trip-trap...









No s'hi val a burxar














No s’hi val a burxar – 48 – (Joan Didion, Play It As It Lays, 1970)








Aquella primavera hi va haver al començament el marieta espars qui la duia a les festes casolanes. No és que li toqués mai cap marieta famós, d’aquells qui hom ja tenia emparaulats de mesos abans perquè escortés les dones separades de qualque director de nota; el seu sempre era un marieta de tercera i gràcies.



D’antuvi fins i tot un pomell de la fauna marieta la consideraven un atot modest: l’apreciaven no sols pel fet que se’ls escoltés mentre monologaven a altes hores de la matinada del malament que es trobaven i doncs com es volien suïcidar, mes sobretot pel fet que els anys que havia feta de model ara li donaven aquella mica de coneixença dels detalls marginals que tan neguitosets els portava.



Se n’entenia per exemple de sabates, i distingia exquisidament entre braçalets: entre l’autèntic, i el que es disfressava d’interessant, i el que només era xarona imitació.



Així i tot, hom la copsava, l’enxampava en el defecte: la manca d’entusiasme era palesa; hi ficava una convicció naquis, que no feia del tot el pes, i al capdavall, se n’adonaven, que no hi parava prou compte en el que contaven, i es retreien, es recargolaven, i de sobte, sufocats, esdevenien condescendents i defensius ensems.



Fins que si mai n’hi havia més d’un present s’entretocaven bo i aixecant intencionalment les celles i s’atiaven a esdevindre envers ella més sol·lícits. “Tresor”, deien, “no voldràs una altra copeta?



Ço que ella acceptava. I bevia doncs força, darrerement, a les vesprades, de fet perquè beure massa li impedia de somiar.



Endavant cap a la cambra de gas, senyores i senyors”, deia la veu amb ressò d’altaveu en els seus somnis, i era ella qui ratllava a la voreta dels noms dels infants qui passaven part davant seu, la canalleta a l’antecambra verda; en recollia els anellets i els afiblalls, i els desava en una cistelleta de vímets primets. Segons les instruccions que tenia, anava dient, fluixet, alguna parauleta de conhort als infants qui somicaven o volien tirar’s enrere, car al capdavall prou eren tots plegats enmig d’un procediment ben humanitari.








dijous

Silè Silent assassina la dona













Silè Silent assassina la dona







Si et cases amb una nimfòmana, això t’espera: hores incessants d’anar fregant-li les obertures.
De massa fregar-li els punts estratègics, mig l’esborres; i un cop hi ets, per què no enllestir la
feina...?



Calia d’antuvi matar-li els bacteris qui se li rabejaven entre les descàrregues vaginals; me li
esguardava seriosament la figa: la font del moc pudent semblava patir amb boca desdentegada...
Com es diu aquell pintor qui pintà aquell crit. En Munc. En Munc devia tindre una dona
nimfòmana, i aquell crit era el crit del parruf mai satisfet, angoixadament atret per la mort del
parruf encès en foguera d’esporguies.



La dona, com dic, una certa vergonya la feia fotre’m una guitza perquè deixés d’esguardar-me-li
la figa. No te m’atansis tant, em deia, el teu alè m’esgarrifa.



L’intimitat física atia certes químiques corporals que exacerben llavors les secrecions.
Embarassada dolorosament, amb l’autoestima per terra, amb l’ànima escandallant-li els inferns
de l’autoodi fins i tot, la dona se m’irritava, se m’empoixevolia fins a l’estridència.



Vaig guaitar l’enciclopèdia a l’internot. (Abans, quan allò era petit es deia internet, mes ara és
qui-sap-lo gros i hem decidit de dir-li’n molt més escaientment amb l’augmentatiu, no pas el
diminutiu. Per a diminutiu ja en tenim prou amb el carallet.) Li dic: Ja he feta l’estrènua
cerca; he descobert que tens gardnerel·la o vaginosi (a betzef vagits de nosa) bacterial, i que la
pudor de peix gens fresc et ve dels bacteris qui al moc tèrbol cridaires xipollegen
. Li dic:
Que a l’internot hi trobaré segurament remei: tutia, lletovari, ruà, giripiga, antídot, resolis,
quelcom. Te’m capfiquis, ca, no pas
.



Els símptomes s’alleugen també amb càpsules, mes la millor capseta dels miracles per a una
nimfòmana segurament ha d’aparèixer en forma de bisbe. Em diu: Xiquet, el melic em bull; la
rel íntima de la figa irradia tanta d’escalfor que tot se’m torna nucli radioactiu, i l’ou bategós de
drac que el cos em cova vol esclatar, i tot supura i m’és pruïja vaginal, i vermellor i irritació, i
butllofa i tocadura. Sembla que tant el forat del cul com el de la xona em siguin un parell
d’ullsdepoll enrabiats, i l’èczema dels voltants un martiri lent enviat per un déu encara més
malparit que no el normal
.



Li dic que paciència: que el remei és leri-leri.



Juraré que casar’s amb qualque nimfòmana és el súmmum del patir. Els dits, que ja tenia prou
adolorits de fer-li fregues incessants als indrets cabdals, ara se’m tornaven artrítics bo i cercant a
la teranyina de l’internot que en diuen, obsedidament pitjant al teclat amb dèria de pianista
condemnat als orcs dels músics tocats del bolet.



Escèptic rai, vaig tanmateix encomanar un bisbe que em prometien especial. Deia l’anunci que
era un bisbe fet a propòsit per a les nimfòmanes més marejadores. Deia l’anuncia, doncs:
Marits, si n’esteu fins als collons de rascar conys, aquesta és la vostra Solució Darrera.
(“Solució Darrera” molt subratllat i escortat per dues calaveres furients i coruscants.)



Era un bisbe fet de goma o cautxú, com els de més, però es veu que aqueixa goma era de debò
especial: era una goma d’esborrar.



D’esborrar carn.



Em trobava una mica inhibit: massa balafiar hores i calers. Però en aquell instant la dona
eixarrancada al llit em va tornar a interrompre, literalment a rompre’m una miqueta més per
dins: agafaré tota mena de càncers de budells – tan tensos i agredits que me’ls té sempre amb les
seues exigències de fregar-li a tothora els aparells, i enferritjadament i aferrissada.



–Silè, véns o no véns? Silè Silent, ací ara mateix! Silè, el forn s’encén. El forn cremarà, sortirà tota
la fornada aflamada i hi haurà en acabat renou pertot el carrer! Se t’enduran denunciat que fas
patir tothom!



Com qui neix prematurament disparat, vaig eixir del prenys de tant de greuge acumulat encara,
carallot de mi, tastant l’arsènic de les ametlles lloques, folles, bordes, i el malgust dels peixos
malassaonats amb salses podrides de tantes de receptes fallides com havia emprades fins ara
(això de l’internot en va ple, de fórmules falses), i, fotent un cop de cap, em vaig comprar el
caríssim bisbe esborraire.



La seua figa era la cirereta roent al pastís fastigós: semblava un tomàquet ultramadur, coent i
cru, i descarregava olímpicament pudors.



Ah, naixença però! L’esmicolament il·lustrador aquell capvespre, i l’endemà... I l’altre... Sense
solta ni volta la meua ànima massa escarnida fins ara, ara a corre-cuita tornava a ésser, es
deixondia, ressuscitava com a la primavera l’ametller.



Els qui menyspreen amb perplexitat l’internot no saben el que foten. Els hauria volgut de
testimonis confosos del meu tàcit assassinat. Disfressada de mitja rialla, com aquella gata moixa
de la llegenda, la meua dona ja no lluitava ni agonitzava. Agraïda, em beneïa amb els ulls
endolcits. Se n’anà al cel feliç. I els meus dits batalladors ara al capdarrer descansen. Han hagut
de manxar molt amb el bisbe d’esborrar.



Mes què hi fotrem, una nimfòmana demana més orgasmes com més en té; com més en sofreix,
més impel·lida es veu a sofrir’n. I li’n donava doncs incessantment, i l’un després de l’altre
l’anava esborrant, com ara si era una dona dibuixada; fins que n’esborrí la rialleta i tot. I ara
ningú ni se’n recorda amb qui era casat. Ni si n’era. I ja no em casaré més, furtiu, no fos cas que
em toqués una altra nimfòmana. Els meus ossos no són pas de goma, llas. Tant de manxar, se
m’anquilosaven temps ha.



I si mai se m’aixeca alguna fantasma de la por, això rai... L’amenaç: Amb aquest bisbe
t’esborraré
. I cal veure com fuig. Amb el llençol mig escaguissat entre les
cames.










Silè Silent assassina la dona













Silè Silent assassina la dona







Si et cases amb una nimfòmana, això t’espera: hores incessants d’anar fregant-li les obertures.
De massa fregar-li els punts estratègics, mig l’esborres; i un cop hi ets, per què no enllestir la
feina...?



Calia d’antuvi matar-li els bacteris qui se li rabejaven entre les descàrregues vaginals; me li
esguardava seriosament la figa: la font del moc pudent semblava patir amb boca desdentegada...
Com es diu aquell pintor qui pintà aquell crit. En Munc. En Munc devia tindre una dona
nimfòmana, i aquell crit era el crit del parruf mai satisfet, angoixadament atret per la mort del
parruf encès en foguera d’esporguies.



La dona, com dic, una certa vergonya la feia fotre’m una guitza perquè deixés d’esguardar-me-li
la figa. No te m’atansis tant, em deia, el teu alè m’esgarrifa.



L’intimitat física atia certes químiques corporals que exacerben llavors les secrecions.
Embarassada dolorosament, amb l’autoestima per terra, amb l’ànima escandallant-li els inferns
de l’autoodi fins i tot, la dona se m’irritava, se m’empoixevolia fins a l’estridència.



Vaig guaitar l’enciclopèdia a l’internot. (Abans, quan allò era petit es deia internet, mes ara és
qui-sap-lo gros i hem decidit de dir-li’n molt més escaientment amb l’augmentatiu, no pas el
diminutiu. Per a diminutiu ja en tenim prou amb el carallet.) Li dic: Ja he feta l’estrènua
cerca; he descobert que tens gardnerel·la o vaginosi (a betzef vagits de nosa) bacterial, i que la
pudor de peix gens fresc et ve dels bacteris qui al moc tèrbol cridaires xipollegen
. Li dic:
Que a l’internot hi trobaré segurament remei: tutia, lletovari, ruà, giripiga, antídot, resolis,
quelcom. Te’m capfiquis, ca, no pas
.



Els símptomes s’alleugen també amb càpsules, mes la millor capseta dels miracles per a una
nimfòmana segurament ha d’aparèixer en forma de bisbe. Em diu: Xiquet, el melic em bull; la
rel íntima de la figa irradia tanta d’escalfor que tot se’m torna nucli radioactiu, i l’ou bategós de
drac que el cos em cova vol esclatar, i tot supura i m’és pruïja vaginal, i vermellor i irritació, i
butllofa i tocadura. Sembla que tant el forat del cul com el de la xona em siguin un parell
d’ullsdepoll enrabiats, i l’èczema dels voltants un martiri lent enviat per un déu encara més
malparit que no el normal
.



Li dic que paciència: que el remei és leri-leri.



Juraré que casar’s amb qualque nimfòmana és el súmmum del patir. Els dits, que ja tenia prou
adolorits de fer-li fregues incessants als indrets cabdals, ara se’m tornaven artrítics bo i cercant a
la teranyina de l’internot que en diuen, obsedidament pitjant al teclat amb dèria de pianista
condemnat als orcs dels músics tocats del bolet.



Escèptic rai, vaig tanmateix encomanar un bisbe que em prometien especial. Deia l’anunci que
era un bisbe fet a propòsit per a les nimfòmanes més marejadores. Deia l’anuncia, doncs:
Marits, si n’esteu fins als collons de rascar conys, aquesta és la vostra Solució Darrera.
(“Solució Darrera” molt subratllat i escortat per dues calaveres furients i coruscants.)



Era un bisbe fet de goma o cautxú, com els de més, però es veu que aqueixa goma era de debò
especial: era una goma d’esborrar.



D’esborrar carn.



Em trobava una mica inhibit: massa balafiar hores i calers. Però en aquell instant la dona
eixarrancada al llit em va tornar a interrompre, literalment a rompre’m una miqueta més per
dins: agafaré tota mena de càncers de budells – tan tensos i agredits que me’ls té sempre amb les
seues exigències de fregar-li a tothora els aparells, i enferritjadament i aferrissada.



–Silè, véns o no véns? Silè Silent, ací ara mateix! Silè, el forn s’encén. El forn cremarà, sortirà tota
la fornada aflamada i hi haurà en acabat renou pertot el carrer! Se t’enduran denunciat que fas
patir tothom!



Com qui neix prematurament disparat, vaig eixir del prenys de tant de greuge acumulat encara,
carallot de mi, tastant l’arsènic de les ametlles lloques, folles, bordes, i el malgust dels peixos
malassaonats amb salses podrides de tantes de receptes fallides com havia emprades fins ara
(això de l’internot en va ple, de fórmules falses), i, fotent un cop de cap, em vaig comprar el
caríssim bisbe esborraire.



La seua figa era la cirereta roent al pastís fastigós: semblava un tomàquet ultramadur, coent i
cru, i descarregava olímpicament pudors.



Ah, naixença però! L’esmicolament il·lustrador aquell capvespre, i l’endemà... I l’altre... Sense
solta ni volta la meua ànima massa escarnida fins ara, ara a corre-cuita tornava a ésser, es
deixondia, ressuscitava com a la primavera l’ametller.



Els qui menyspreen amb perplexitat l’internot no saben el que foten. Els hauria volgut de
testimonis confosos del meu tàcit assassinat. Disfressada de mitja rialla, com aquella gata moixa
de la llegenda, la meua dona ja no lluitava ni agonitzava. Agraïda, em beneïa amb els ulls
endolcits. Se n’anà al cel feliç. I els meus dits batalladors ara al capdarrer descansen. Han hagut
de manxar molt amb el bisbe d’esborrar.



Mes què hi fotrem, una nimfòmana demana més orgasmes com més en té; com més en sofreix,
més impel·lida es veu a sofrir’n. I li’n donava doncs incessantment, i l’un després de l’altre
l’anava esborrant, com ara si era una dona dibuixada; fins que n’esborrí la rialleta i tot. I ara
ningú ni se’n recorda amb qui era casat. Ni si n’era. I ja no em casaré més, furtiu, no fos cas que
em toqués una altra nimfòmana. Els meus ossos no són pas de goma, llas. Tant de manxar, se
m’anquilosaven temps ha.



I si mai se m’aixeca alguna fantasma de la por, això rai... L’amenaç: Amb aquest bisbe
t’esborraré
. I cal veure com fuig. Amb el llençol mig escaguissat entre les
cames.










dilluns

Truites - nou -












Truites (9)









25. En pic afiliat a societat secreta, que en teoria et permetria de
cardar’t a doll dones bones, trobes que els dos cops que t’hi arribes, el
violat al capdavall ets tu.



Les dones qui hi ha són lletges, grasses, pudents: incardables – un
fàstic on ni t’atanses, fuig!



En canvi, alguns d’ells... Hi ha l’actor forçudet qui primer t’acarona
baronívolament, i a poc a poc, ell i els seus dos amics t’han agafat ferm
i, sense deixar de somriure ara i adés, et forcen a plantar ben endalt el
cul i et carden per torns – molt amicalment, això sí.



Dos cops seguits que el gens plaent escunç t’esdevé. Et promets que no
hi tornaràs mai més.







* * * * *







26. Sortíem al vespre tots plegats de la feina i de les fàbriques i ens
encaminàvem cap a les boques del metro. A l’hivern ja era tot fosc de
nit. Sota un dels fanals hi venia loteria el vell del defecte. Ara era “el vell
del defecte”, mes fins no feia gaire, diguem-ne fins aquests darrers cinc
anys belleu, li’n dèiem “l’home (no el vell) del defecte”. Fa uns quinze
anys o així, quan en devia tindre uns cinquanta-tants, una llúpia li va
créixer a la rel del nas, entre les celles: era la llúpia una mena de doble
ouet, com ara si fos la closca d’un cacauet de carn porprada, lívida a
l’indret on feia panxeta. En acabat el cacauet de doble panxa es tornà
iridescent – i al capdavall de tant de batec en desclogué una rateta
burella fosca, muda, sense boca, car es nodreix, com el nas mateix, de
l’aliment que li porta la sang de l’home amb el defecte. Si la rateta no
tenia bona, tenia el nasset i els mostatxets, i els ullets i les orelletes, i la
cueta i les potetes, d’una rateta de veritat. I tantost va aprendre de pujar
i baixar per la rampa del nas de l’home defectuós, codonys xiquets, amb
quin deler no s’hi esmerçà...!



Li puja i baixa ara pel nas, aquest vespre on hem sortits tots plegats i
anem a bon pas, i els de més tot xerrant, cap al traus desdentegats dels
metros. Vaig sentir un xicotet que son pare portava de la maneta dir en
català: “Aquest home té un ratolí al nas...!”



Com es va posar el vell del defecte! S’enfurismà qui-sap-lo, car tothom
sempre fèiem veure que la rateta qui li viatjava amunt i avall de la tarota
era belleu no gran cosa, diguem-ne un gra una mica desproporcionat.
No sabia que l’home entengués català. Però potser la paraula “ratolí” és
una d’aquelles paraules catalanes internacionals, enteses i compreses
gairebé arreu de l’univers.



Passant cap a la meua boca, vaig mormolar cap al pare del xicotet que
parés compte amb el que deia el minyó. “Xst. Té l’il·lusió que la rateta
no és altre que un gra rebec qui s’engreixa i aprima segons li
ve.”



El pare estava content de trobar’s un altre català per aquells encontorns
tan llunyans i em va abraçar amb efusió. El xicotet em guaitava no gaire
convençut. Que parli català no garanteix que digui cap veritat,
semblava dir, però què em sé; potser no hi veia gaire bé de nits; potser
les brosses o les lleganyes el feien guaitar de gairell; potser era guenyo,
pobret.



El pare llavors va dir al seu fill: “Ja has sentit el senyor, Elviret. Has de
vigilar amb la gent tarada. A ningú no li abelleix gens que li diguin al
nas les veritats, i menys encara les veritats del nas. Ningú no es flaira ni
es vol flairar la realitat: tothom en té prou amb el vernís, i amb la
fantasia i amb el cresp nuncupatiu... Ningú no aima gaire gratar gaire a
fons.”



Les pagodes rovellades de rerefons eren com cistells residuals on
s’enxarxaven els testimonis invenuts dels visionaris. Trontollaven, a
frec d’espatllar’s, si els massa visionaris cridaven als quatre llops d’allò
més descarnat o (oh, horror!) del descarnat del tot. Exactament com
trotollava la teua pròpia estructura (priàpic esquelet) si el
llongmetratge que els ulls et projectaven al cervell es despullava de
carregadures i anava al dret.



S’havia girada una empopada i tots caminàvem més de pressa cap als
soterranis on el trens burells foscs se’ns enduien encara més
lluny.



El pare del minyonet va deure veure qualque visió. Va dir:
“Esgarrapa’m els ulls, Elviret.”



Era veritat que a l’aparador del marxant d’art, guardat per dos batllius
amb porra bategosa, on s’esmorteeix el llum de tres o quatre watts i a
córrer, una exposició de taüts que suposaven ensenyar l’evolució de les
societats catalanes segons els artistes catalans qui les han anades
representant – amb llurs dibuixos i llenços, i tapissos i relleus i
aiguaforts dins els taüts tancats hermèticament – ens xocava per la
seua nuesa.



Per a desarmar la tensa situació em vaig treure tres o quatre pistrincs
de la butxaca i els vaig lliurar a l’infant, fent veure que havíem gosats
messions sobre quelcom o altre, i ell doncs havia guanyat. “Bé, doncs,
Elviret; sembla que tot el que vares barriscar que s’escunçava aquest dia
l’altre dia va passant el vistiplau de la realitat; així que, guaita, ací tens
els patacons promesos, fa?”



Com còdols o palets damunt el cresp, només el llambrec que escallimpa
a llur damunt, la voluda treballadora desfilàvem, i no trobàvem mai re
estrany. Vaig dir als dos conterranis: “Podríem ésser pedres tots
plegats, baixant pel mateix pendís, tarter, torrent, panar; no
fot?”



Al cel, la constel·lació del Pistoler era al zenit de la seua
el·lipse.






* * * * *





27. Per a anar a pixar fora, deixí enrere els conys de les dones qui
discutien entre ells sobre qui feia millor (i pitjor) flaire, i vaig sortir de
la tenda on ens atendàvem que passés la tempesta. Potser aquest món
on els conys discuteixen amb tanta d’esquírria sobre les pudors o les
fragàncies, potser, com va dir n’Aldous Huxley (i després d’ell tant de
llosc cientologista), potser aquest món és l’infern d’un altre planeta més
educat. Agafen els tocats del bolet i com abans els anglesos enviaven la
gent pobra a Austràlia, potser els d’aquell planeta educat varen
trametre tots els boigs i malèfics a allò (a això, llas) que en diem la
terra.



El cel era lleig, com sempre. Els agalius encar més fastigosos que ja no
solien ésser. Volia anar-me’n solet, sense aturall, per les mítiques
muntanyes, esvelt i clandestí com quan era jove, mes em mancaven
certs bagatges als quals ja estava massa acostumat.



Torní a ficar’m a la tenda; els conys ara discutien (eren molt més
civilitzats els conys dels anys enjoiellats d’en Diderot) dels penis
vertebrats i del joc, o poc joc, que donen les vèrtebres doncs en els penis
així afaiçonats.



Vaig dir: “Dispensin, conys. Tanmateix, que em foti enmig, no vol dir
pas que ho hagi volgut. Només és que haig de passar-hi per fer cap al
meu lloc al racó.”



Cap cony no em va fer cap cas. Mai te’n fan: són massa teòrics per a
fixar’s en re concret.



Deia aleshores un cony: “El merescut qualificatiu per a un penis així
estès – amb cada os sostingut pel bec de l’os de baix i de dalt, com
l’espinada d’un peix – és el d’un ‘penis raspa’, i, més polidament, d’un
penis costellut’.”



Una abassegadora ventegada intervingué. Ras i curt, la tenda se
l’endugué; les dones, enfredorides, s’abaixaren les faldilles, ço que
emmudí els repatanis conys.



Mentalment retia homenatge a la tronada. Era el flequer qui maurava
amb il·lusió una coca de xorrèstic, amb ous i crancs inclosos, i
l’engegava forn endins com assenyalen els cànons, i la titllava de
bona coca de mal temps”, com qui commemora els segles de
festeig ans la comesa del mossec que sovint s’enduu el darrer rebuig a
l’infern d’un altre planeta.



Vaig sentir llavors piular un cony del fons del faldillam de la meua
veïna: “M’hi jugaria que penses en arengs...”



La muntanya en pudia tota. I belleu el planeta
sencer.







diumenge

14 dones caient
















Catorze dones braves









A això ens avinguérem: a reunir els fragments de la peça clau que ens
permetria de refer el trencaclosques. El dubte ens aombrava fins ara
mateix. Ausades, fins suara feia un instant, ens rebutjàvem mútuament
cada idea que vingués d’altri, ens titllàvem de bufanúvols, pitjor:
d’àvoles enverinadores, i de la tenaç arbitrarietat que tenallava la
contrincant; de maleixamús, ens vessàvem de fel càustica i en llençàvem
capellans; algunes mans arrugades s’havien aixecades i tot, mes ningú
ja no es podia permetre recomençar la batalla... Les ànimes
inharmòniques massa estòlides, i mancades de braó.



Érem catorze dones velles, les supervivents, totes vestides de fètids
cassigalls, totes malaltes de malalties a la pell. Amb quina sorpresa al
capdavall del viatge, en pic travessats guals plens de sangasses i
carnussos, i farnats mig rosegats per bèsties massa tipes, ens vam
trobar amb aquells esborronadors quadres d’infants glaçats pels glaços
de dalt al puig. Amb quin delit tanmateix la companyia no en féu un tec
d’aquells d’antiga masia, on en acabat de qualque matança ritual (de
porc generalment) hom feia bullir aquelles calderes fragants.



Com en tots els sistemes totèmics, el xocant era veure-hi algú angoixat,
ficant-se belleu al cos de la víctima, i ara anant amunt i avall, cap-cota i
ull-boja, i, si li demanàveu si sabia on era el saquet de la sal, us parlava
del poder intolerable de la mort, o s’incorporava sinistra, com qualque
creixement cancerós, i amb esperit de monopoli us deia que per què hi
voldríem més de sal si ja no ens moríem totes de set.



No pas llavors; les catorze ens havíem ficades a cuinar i alhora a fer
tastets d’allò molt saborós que bullia a l’olla. Les pudors vaginals
s’havien esvaïdes rere les oloretes dels infants a mig coure. És clar que
ningú no pretenia, discretament, que allò que còiem fos altre que
qualque ocell groc trobat en qualque gàbia passada per alt pels qui
fugiren i moriren més avall – i les dents llavors hi eren becs, i els pèls
plomes.



El trencaclosques no sabíem que fos res d’essencial fins que ja n’havíem
cremat un bon bocí. Era (ens pensàrem d’antuvi) l’imatge d’un cavall
amb tres vits molt llongs i dobles que catorze o potser tretze o dotze
donzelles munyien per tal d’aprofitar’n la llet: els sémens, les
lleterades.



Era un quadre fascinant: una dotzena de minyones daneses munyint el
nòrdic cavall diví qui colcà ferotgement damunt molts de mons mítics.
El ventijol aixecant-los els quatre vels carets que les embolicaven, i
traint doncs que, sota els vels translúcids, hi anaven totalment nues – i
a tothom se’ns hauria feta la boca aigua, tret que teníem tanta de gana
que no pensàvem aleshores en altre que en cruspir’ns aquella tendra
canalleta que la glacera havia enxampada.



Els diaris antics – els fulls que en trobàrem i que empràrem per a
començar el foc – duien les darreres fotografies d’abans de la catàstrofe:
riuades i riuades de cotxes que intentaven de fugir la metròpoli. I el
vent. El vent esverat, inaturable. El vent dels esclats. Encara en feia ara,
gèlid.



El vent aixecà tota aquella polseguera. Dinamarca sencera un desert de
pols portada pels vents. Si hi furgaves, sota la pols no hi trobaves altre
que més pols, més negra com més furgaves, més grassa, més mesclada
amb estalzí.



No havíem pas perdut temps a assajar de llegir-hi (als bocins de diaris)
aquells vans diagnòstics col·lectius i d’altres receptes prepòsteres i
anàlisis idònies per al ressorgiment de la civilització en acabat de la
catàstrofe, ni a desxifrar-hi aquells gràfics plens d’esperons si fa no fa
geomètrics que, en acabat de molt tràgica suor, ens haurien de tornar a
atraçar i a dur al ridícul dels coets incòlumement remesos a llurs
soterranis armats i a llurs tremolenques tremuges.



Érem a maig i semblava desembre.



Tipes del tec (hauríem dit totalment tabú abans de la catàstrofe, mes
“gravissimi sunt morsus irritatae necessitatis”, i en acabat dels espetecs
i les ventades tot havia canviat), ens havíem posades a jeure (juntetes
per amor a l’escalfor). Esperàvem amb candeletes que mai es fongués
aquell pal·li de pols a l’estratosfera per tal que tornés a treure el Solell el
nas vermell. Ambtant, havíem de rosegar el temps i sobreviure encara.
A tothom li fa gràcia conèixer el capdavall de cada història ni que sigui
la pròpia i la de les veïnes, i encara més la de casa seua, i encara més la
del seu món.



Aleshores ens n’adonàrem. O a alguna li passà pel cap. Aquell
trencaclosques era de casualitat el gràfic que dissenyava l’indret on
romania un dels satèl·lits que ens hauria pogudes salvar. Ens mancava
la peça clau, ens en mancaven fragments. Allò que crèiem ésser un
cavall amb tres gegantins caralls munyits per una dotzena de minyones
lleugeres de roba, en realitat eren muntanyes, i mines i corredors i
magatzems subterranis, i portelles per on calia passar per tal d’accedir
al satèl·lit tot ple de teques i amenitats – i amb el qual hom rodava al
voltant del món fet malbé, damunt el vel de pols radioactiva, esperant
que tot s’esvaís i la verdor reenverdís el paisatge.



Els avantatges de treballar totes ensems eren palesos. Ineluctablement,
cada fragment (o quaix) fou trobat. Després de tants de traumes,
triomfàvem. Devers el darrer dia (qui sap si era jorn o nit, car tot era
sempre burell i com ara un pèl fosforescent), el trencaclosques el vam
tindre si fa no fa complet.



Els repugnants escopòfils de l’estat ens havien espiades tots aquest
anys; ara naltres n’espiàvem el document més cabdal. Rient i fent
xivarri, ens posàrem a cercar l’indret.



Vàrem trobar l’entrada a la mina. Laberint per dins de vast formiguer
sense formigues. No n’havia cap per a esclafar. No pas que no
estiguéssim disposades a fer-ho. I sense manies. Car per a sobreviure
prou cal sàpiguer fer de tot. Na Cal·líop Vel·leïtats havia enfonsat un
clau rovellat al cap de qui l’havia violada – aquell clau era un clau de
dos pams. El cap de l’estuprador romangué clavat a la roca. Na Llet
Roent amb una simitarra tallà tres caps. La senyoreta Or Masclell,
l’ambidextra, en acabat d’haver oferts els seus favors a l’home qui la
dugué fins al peu de la muntanya amb el seu vehicle tot-terreny,
l’estimbà riallerament, amb un cop de cul, clàssicament fotent veure
que es trobava per terra un trèvol de quatre fulles. Jo mateixa... Mes
deixem-ho córrer, la qüestió que el satèl·lit era un fal·lus inclinat ben
adientment devers el cul pudibundament velat del Solell.



S’engegà perfectament. Rentàrem els parracs al safareig. Jugàrem al
subhastat. Tastàrem tots els platets. Cantàrem a cor-què-vols. El
firmament era negre i estelat – ah, la glòria de la “creació” i el goig de
l’èxit de la campanya!



Ens havíem lliurades, gens sorrudes, al vaivé dels pols d’atracció.
Farcidetes de llepolies, adés constretes per les necessitats, ara ens
descordàvem. Nues, engrapàvem cobejosament els continguts de tantes
de bossetes exquisides. De les publicacions n’escartejàvem les més
reveladores. Ah, maleïts cappares de la pàtria, com s’ho tenien tot
amagat! Agraïts pels crim comesos, s’autocongratulaven. “Que tot
s’acomplís sense gaires més inconvenients, quina victòria dels escollits
damunt les masses
”, es deien, lleugerament escardalencs, amb
pinyols de col·legial carrinclonet, els qui escrigueren els vils documents.
I es juraven a un paradís ara introbable.



Car on recony era aquella altra lluna artificial...? Naltres el que volíem
era que la broma s’esvaís i que la terra tornés a ésser prou feraç, factible
doncs d’allotjar la més variada població. I naltres catorze llavors les
mítiques absolutes deesses de la darrera fornada. Entronitzades pel que
romangués d’època terràqüia.



Na Zabet Llenya es guaitava les perennes bombolles al toll – gran
metàfora per a la construcció i la destrucció cossera dels mons – quan,
com qualque passerell de llivell pipioli o menys, es posà a plorar (com
qui diu) i a plànyer’s que cap de les catorze velles no teníem ni cascalls
ni cassanelles, ni – com se’n diu en llenguatge de metge...? –
collons!



A les antanes de la terra vàrem veure per les finestres del coet unes
llums com ara d’espelmes greus d’enterrament. A poc a poc, les alifares
minvaren. Els jocs també. Un ambient perniciós s’instal·là. La gelosia
pels atifells del mascle ens duia a la broixa lluita i a l’àrid calumni.
Aquell camí de sirga sempre idèntic: aquell orbitar sense solta ni volta –
i de paisatge re altre que mut guaret sense una llitja ni marieta ni
esquirol ni cargolet – allò ens alterava el capteny, ens el feia bisbètic,
amb raons que brollaven de ni ci ni de ça, amb catralls que ens
sobreeixien dels becs com ara si qui parlés fos una becgroc i no pas de
bon bec crescut del tot. Quin empatoll de depressives velles
disputaires!



L’única solució a l’angoixa d’aquest món tot xop d’angoixa (que els dic),
fóra veure, amb els ulls del magí, aquest món, aquesta terra, no pas com
cap ésser angoixat, sedec de significat, mes de veure’l xop com cony
doncs assedegat – cony gegantí i delerós de burxamenta, cony on cascú
de naltres hi fot de puça, de puceta qui amb el seu virotet minúscul es
carda incessantment el cony xop qui la terra xopa de fet (només cal
badar els ulls) ja és. Car l’ésser humà (no sé pas els altres, tot i que em
sembla que també) és fet només per a cardar – on l’angoixa en aquella
avinentesa es fon – com el foc de l’angoixa pel xop del cony s’apaga,
feliç.



N’Aristòtila em féu costat. Va dir: “Ens hi estavellem com fal·lus qui
nolieja vital barreja. I tornarà a concebre...!”



La terra vista doncs com ara qualque mena d’aristotèlica
conyonia”: totes hi vivim, harmòniques, al cony – esplugaires
o espeleòlegues entrant-hi una mica – les més ardides o eixelebrades,
en batiscafs anant encara una mica més a fons – unes poques volant
amb ales eixalades, mes gairebé totes bo i raent al cresp tebi i flairós,
entre el pèls de la vegetació.



Tanta de santa i tants d’èxtasis per déu o crist o luter o calví, o l’església
o la mosquea, o la mare qui ens va parir – res que no hauria guarit un
bon virot – o fins i tot un bon ciri, com fèiem les altres monges menys
carallots (vaig afegir).



La filibustera Montllà – filibustera: amiga del buster: els “busters”
(paraula que ve de “bust”) eren uns sostenidors que ja portaven els pits
incorporats als caus serva-pits. Objecte perfecte per a les transvestides,
o per a les qui tendíem, volenteres, cap a la llibertat transgenèrica – va
intervindre. “N’Epícteta” – va dir – “mana de no canviar mai de
personalitat davant la jutgessa i el jutjat – dins teu fes el que vulguis,
mes de cara enfora, presenta una ninot on les dadespelcul qui et jutgen
es puguin agafar – les qui jutgen són sempre unes dadespelcul, car qui,
qui no en fos una, gosaria jutjar ningú? – tant se val, creguis el que
creguis, decideix quin paper vols fer i recorda-te’n quin paper has de fer
des del primer moment; car si canvies de corda, ja t’has penjada.
Davant l’autoritat cal fer sempre la ninot. Estudia’t la jutgessa. Si és
fluixa, fes-te la forta. Si és forta (com és normal, una pobre gamarussa
repressora), fes-te la fluixa. Si mai et fa la guitza, i, més tard pots,
d’amagat torna-li el maljoc. Esclafa-la si veus que val la pena esclafar
una fastigosa cuca repel·lent com ella. En tot cas, el que compta és el
que duus dins, el defora és sempre decoració que pots a lloure
substituir – com els busters, no et fot?”



Amb allò, totes fotérem cara d’entendre’ns. No pas per no re; només per
a tirar envant.



Na Lloba Tòfona, estrafent belleu n’Heràclita, saltà: “Tot és
metamorfosi, vós. La peona esdevé bisbessa; la bisbessa, elefanta;
l’elefanta, patgessa espadatxina, de qui els mandrets d’esbiaix són
sovint letals... En aquesta illa enjòlita entre el no re infinit i la terra
eixorca cascuna de naltres és l’equilibrista, en les altes palmeres de les
antenes que es vinclen fàcilment...”



Na Lívia-Drusil·la Leery-Clerc (dels Clercs de Perpinyà, emigrats a
Dinamarca al segle divuit) va fer cap amb la tetera, va dir: “Si vols te, en
tens.”



Per una de les finestretes interiors de la cambreta (com ara de rònec
hotelet), ens n'havíem adonades que al terrabastall, entre pisos i pisos
de ferralla, hi podies fugir, en polsegueres i dejeccions de rats i
muricecs, fins al vessat net i verdós d’un paisatge interior: camí secret
que més tard empraríem sovint (ens prometíem) per tal d’allotjar i
enllepolir gent de muntanya massa poc adepta al nostre evangeli,
hebefrènica, catatònica, escandalitzada per la catàstrofe, i ara doncs
gens engrescada al sobreviure...



Ens plaíem a aesmar’ns figures i figueres, forfets i butlles, i alfacs i
cercapous, i infants nous de trinca relliscant pels mamperlans, culejant
pels entornpeus, endinyant-li, escac per roc, cap traveta a cap velleta, o,
amb virotet virolat, tolent cars poncellatges a les noves
minyonetes.



El meu home s’havia dit Hug Capet de Conyet. N’Hug es disposava a
eixir, habitud quotidiana de després dinar. Solitari i sense cap altra
feina, esmerçava el jorn sencer distret a somiar tètriques truites a la
seua cambra, vasta peça al primer pis, on les finestres s’abocaven a
l’esmorteït moll, tothora plorós d’humitat, del canal, al llarg de les
aigües estantisses del qual s’emmirallava ca nostra. Llavors el
sorprengué l’esclat. L’home de n’Eiximena Sense havia estat un home
sense ossos, brut i pelut com un ós, gelat i gelós. Es deia Salvaire Delit,
ós sens os, home gelós, borni xinès, clàssic gabiós, sempre citant na
Francesca Eiximèn, xinesa. Na Pedrola. Na Mau Zap. Molts de clàssics
qui sempre oblidarem.



L’ió d’Io oí l’oi; or? i on? a Orió.”



Componíem poemes i ens adormíem mig gates.



L’etzigori recomençava l’endemà – o a l’hora on totes més o menys ens
llevàvem.



Per les finestres d’aquell supositori promissori on hi fèiem de paràsites,
com qui filustra els arcans per les del panòptic colpidor, cada serf
s’estremeix si amb zel casual amb filferros electrificats li enrampem les
fístules causals als esfínters trombó!



Som les hereues de l’Standard Oil i de tots els criminals negocis – tot i
que sabem que caçar és assassinar molt volpellament de lluny, ens ho
permetem rai. Matem a desori, mentim pels descosits. Som les
governants. Qui altre ens fotria mica d’ombra?



Projectils en diàleg – escíbals i virots gegantins volen devers la terra.
Som pioneres, franques, lesbianes, nobilíssimes, divines, deesses, som
les eukatafronetes, som les viltingudetes, som les
menyspreable, som la riota, què més voldríem...? Deliciós. Feble refilet
de sulfit qui és peta finet com el bromur d’un bolet a mig podrir.
Pfuit.



Pfuit, vós! I tot coet fa figa.



Només sóc viva eu, i això doncs amb prou feines per a dir bora
bora...



Bora nit.

















dissabte

En lloses dates












En lloses, dates que et fan obrir els ulls








Aquell veí meu inscrivia lloses,

Portava ulleres per a salvar’s de noses;

La pols dels marbres feia plorar els ulls

De qui s’atansava a guaitar’n les dates.



Un ràpid càlcul et robava envant,

Cap a l’instant on migren les sabates

Pou avall, pregon, en sords aldarulls

De dates als trulls: cràters que l’atlant



Del teu enteniment pena a combatre.

Per l’estimball d’esportellades closes

S’ensorra tot – padellassos, poms, proses,



Dades, retrats: l’atrotinat teatre

Del titella colgat, de qui, com grates

La pols, veus que en tens les mateixes dates.







dimecres

Aprenem d’etzibar espasa















Clatellotejat fora del remogut gibrellet on es rabegen i xauxinen els vius







[Fragment del Kasidah d’en Haji El-Hitxmakaaní]








Dolç enyor del dies joves

Entre brises i entre ones

Quan ensems al riu banyàvem;

Meravelloses estones.



Riallers, mai no ens pensàvem

Que pogués finir la joia,

Mes ja un cos esmorteït

Enllà la mort l’acomboia.



Balls i cançons continuaven

En aquesta nostra vora

Mentre l’altra, fosca, s’ompl

Més i més dels qui són fora.



El riu del temps ens separa

Fins que sols un es morfon,

Tothom altri a l’altra riba

Del desert letal s’hi fon.



El corrent del jovent, dorm;

El de l’home fet, s’afua;

Fins que prop el forat últim,

Com follament s’acorrua!



Tots patim de doble mort:

De veure morir tothom,

I de veure’ns morts: això

Ens esborra fins el nom.



Tot el que fórem: Badocs

Mesclats entre vius i morts,

Ara follejant, ara amb

Pors que ens bleguen i fan torts.



Tantost aprenem, damnats,

La lliçó, i cal plegar

El llibre i llençar’ns avall,

Al femer del cuc arcà.



Aprenem d’etzibar espasa

I ja ens fa figa el puny,

O aprenem d’escriure

I se’ns perd l’idea lluny.



I aprenem d’estimar,

De compartir’ns amb qui ens vol,

I ja s’enfosqueix el pit,

Trontolla el cor i es dissol.



Tantost ens sentim prou savis

Dalt l’esclet turó guaitant

Com s’organitzen els astres,

Com les coses van sirgant...



Quan, menat pel fat sobtat,

Ve el sec cavaller en camell,

I amb el seu barrot tot màgic

Ens fot fora del gibrell.














diumenge

Invitation to the blues















Invitació per a patir – cantat per na Holly
Cole









Amb davantal i espàtula la tens davant les caixes

Repassant els lliuraments d’ahir,

I els rebuts i les rebaixes; et puja un neguit salvatgí

I et sembla tota una invitació per a patir.



Ets sents gallet i alhora incert, i ella fa tanta patxoca

Rere la caixa del magatzem, i et quedes com una soca

Pensant si deu tindre company, o si li abelleix de sortir,

I et dius que ara el que et cal és la paciència d’un saurí.



T’acaba de dir: “Com voleu els ous: al plat, o barrejats?”

Dius: “Tant se val, com me’ls féu seran d’allò més acceptats.”

I ella potser pensa: més val anar a pams;

L’home fa cara de trobar’s entre estacions,

Les sabates polsegoses, de retorn de massa invitacions.



Els ulls se t’hi encasten, has demanada una altra tassa,

I et vessa el cafè amb aquella gràcia,

I com bromeja amb els clients, i ara diu a algú: “Doncs no!

El meu marit era una màquina atrotinada, i costa de pair

Tant d’esperit de vi, i el somni sols s’eixoriveix així:

Amb una nova invitació per a patir.”



Mes és cert que tenia drut, qui a part de drut jugava brut:

Et donava un cadillac rosat i un acompte al banc,

Mes t’abandonava de jorns per dones més comcals,

I sols et ve de nit, trompa i brut, ja no et diu ni bèstia què hi fots
aquí,

I ell i l’altra t’ho prenen tot, cotxe i acompte,

I et deixen una invitació per a patir.



I ara tu et dius: Potser sóc un il·lús, ja tenia tiquet

Per a l’autobús, però l’he tornat; vull quedar’m aquí;

Tinc cambra a la dispesa; diuen que lloguen a l’empresa,

O despatxaré benzina... I sobretot ací puc vindre a sopar-hi cada
nit;

Ho he anat sospesant, ja ho tinc decidit:

Acceptaré la teua invitació per a patir.








dijous

somni somiat













Et diré adéu



[Lament d’en Poe girat p’en Gratulls]








Et diré adéu









Et diré adéu amb un bes als ulls

I mentre els passeig entre els esculls

Et confessaré que me n’adon,

Que no s’erren pas en aquest món

Els qui diuen que sols somni som.



La fe m’omplia de gom a gom,

Ara em trob buit,

Com ara duit

A caire de foscor.



A frec de la buidor,

Veig tots fondre’s els meus jorns

En les nits de sons pregons.



No som altre doncs que somni

Fos endins d’un altre somni...?



Què hi faig sol doncs en aquesta platja

Que el vent a la revolta encoratja?



M’hi mantinc, bufetejat;

A la mà serv un grapat

De sorra que se m’escola:

Poca cosa, i s’esmicola

Gra a gra cap al pregon.



Haig de plorar com veig com se’m fon

Entre els dits el poc cabal de vida:

Cada gra per l’onada que envida

Sense pietat i constant

Cruspit com qui diu somiant.



Somiant, doncs, com qui somia que viu

I és, com tot, somni dins somni d’estiu.





dimarts

Truites -- 8 --











Truites (8)









22. Et veig cianòtic, estès a la fosca molla del carrer, i al coll el pols
absent diu que ets mort.



Quin heroi no fores, tanmateix!



Surares en la misèria d’aquell barri maleït, i surares incòlume entre tant
de gàngster nerviós amb el dit tothora al gallet. Hi surares, dics, perquè
érets un espècimen sense por – i sobre t’agafaven aquells ràbies quan
menys era de preveure, i alhora érets dels qui pitjor maltractava les
dones, i les dones allò t’ho agraïen, i aleshores els érets encara més
generós amb aquell virot teu tan gros.



I me’n record que érets temut pertot, i que estava esmeperdudament
enamorat de tu.



Tenies molt d’agraït (a part d’entre les dones) de banda dels mascles
també, car n’hi havia qui havies tinguts a la teua mercè i tanmateix els
estalviaves, tombaves l’esquena i no els mataves quan haguessis pogut
fer-ho perfectament – o al contrari, mataves aquells qui els tenien a llur
mercè, i els mataves amb una bestialitat suprema – ah sublimitat de
l’estossinament...! Bastonejares un cop un cap fins que no en romangué
os collat a os (i sembla prou que al cap en tenim un fotimer), en foteres
un trencaclosques irresolt, i com se’n diu, insoluble, hè!



I ara me n’aniré llisquent com el rat, mes sempre et duré al cor, no pas
cianòtic com ara, ans rosat i groc en les penombres dels anys
heroics.






* * * * *






23. Ja era a les vellúries i tenia sovint al·lucinacions de gegantins
animals i de màquines cuirassades que no sabia pas que haguessin
existits o que poguessin mai existir – pouava potser al cabal de coses
vistes i intuïdes per l’espècie, però no pas per l’individu – pàgines
essencials al capdavall massa llargues i complexes, de polifacètics
enllaços que mai no escatiria de fer collar, pobre de mi.



Vivia ara dues vides paral·leles que s’emmirallaven perfectament – amb
una n’hauria potser tingut prou...?



Caminava sobre l’herba i alfarrassava d’esquitllentes les deixalles dels
descampats, perdut en cabòries, i de sobte em tornaven a l’esment els
dies heroics on era petit i em perdia en les aventures dels herois de les
llibretes d’historietes de ninots – i guaitava les deixalles com ecos de
mons possibles, sense adonar-me’n que l’única heroïcitat que hi ha
és de somiar en les truites de l’heroïcitat aventurera
mentre
camines a través dels camps amb les herbes despentinades, les males
herbes enrabiades i, entremig, esbarriades, les deixalles dels mons dels
altres – els altres, travessats sense adonar-se’n qui sap per quines
aventures més heroiques, d’on en llencen els testimonis: els premis, els
parracs, les relíquies, damunt les ruïnes del món que se’ls en va, se’ls
esquitlla mentre passen esbojarradament fotent l’heroi, i s’amunteguen
les noves ruïnes damunt les ruïnes del món d’abans, i del d’abans, i el
d’abans...







* * * * *






24. Tinc un cervell que s’excita sol i parteix com un fusell i em cavalca el
cos com el rossí que li sóc.



I em fereix amb els ferros i esperons del seu desig de descobrir i estacar
amb mèdols i vedrunes nous horitzons – ja fos enlluernadors i
exaltants, ja fos feixucs i foscs.



On vas, cervell, hi vinc; mes amb un cos qui més es ressent com més
anem.



Escapa-te’m en ànima, cervell, i torna-m’ho a dir tot perquè el darrer
aflat m’ho dugui escrit on els estels són ara foscs.



Fosc en fosc, text llegit pels ulls de qui ja ha travessat cada
horitzó.







dijous

esquena-rompudet, noliejant 60 tones












Seixanta anys té el
gamarús










Seixanta anys fotent lo mec

I cap suc de re no en trec.



Sóc tan tòtil com abans;

A la mort, com més m’hi atans,

Més em sap greu del que tinc;

Si ara no tingués ni cinc

Tampoc no perdria res,

Fugiria sense haver après

El dolor de perdre-ho tot.



No cal l’ull clínic d’un xot

Ni el barrisc del borinot:

Com més omplies el bot

Més durament t’enfonsaves.



Tantes de ciències xuclaves,

El cervell et fa de sorra,

Per què el bot del cos s’ensorra.



Viu molt millor el ruc qui és ruc

Que no el ruc que d’ésser ruc

Diu que prou pot deixar d’ésser.




Tot tort i el que és tort adreça

Amb l’ull clínic d’una peça

I entre les ciències es bressa...



Fins que cau de cul pel trau

De l’hamaca per on cau

Com qui diu d’un espetec.



Seixanta anys fotent lo mec

Que se’n van per l’eixidiu

De la foscor sense ull viu.



Ullcluc el ruc a la sínia

Poc sirga pensant-se en línia,

Com m’he cregut com un ruc

Seixanta anys que crec que puc.



Que puc anar dret em crec,

I anava rodant, i cec.



Caic, i obr els ulls, i renec:

Seixanta anys fotent lo mec!



Dalt es fonen les clarors,

Dalt hi roden els voltors.



Té un forat l’hamaca on rac,

Sota, on m’esmuny, hi ha el brac:

Il·lusòria realitat,

L’únic ver n’és el forat.

Seixanta anys fotent lo mec

I s’hi escolen sense frec.



Et perds per la línia eterna

Del forat de la cisterna.



Bona nit per sempre pus,

Seixanta anys fotent l’estruç.









2 cigarrets a la fosca












Dos cigarrets a la fosca





[Lletra de P.F. Webster, melodia d’en Lew Pollack, mes cantat sobretot per l’incomparable Alberta Hunter]






Dos cigarrets a la fosca







Dos, dos cigarrets a la fosca

I un llumí que s’encén i osca la foscor.

Caplleven per la clivella

Els trets de qui m’és parella.



Dues, dues siluetes retallades

Per la somorta claror

D’una finestra llosca.



Tan a prop i tan remots

Com filagarses de somni

Trenades per l’atzar.



Allí es reunien en secret

I qui em fou amant sents que li diu, mormolant:

“És a tu a qui vull, és a tu a qui vull.”



Dos, dos cigarrets a la fosca

I jo tombant l’esquena com qui tomba el full.

Només recances, només retrets,

I a la foscor dos cigarrets.








Comiat al pare











Comiat al pare







[W. Shakespeare, La Tempesta]







Comiat al pare







Ton pare s’enfonsava aigües avall,

Escurces l’escandall ans de tocar’l.

Les lluors de perles són els seus ulls,

És tot transformat de coralls i esculls.

És el fill nou de l’oceà fetal,

Reneix incessant vist per rars miralls.





dilluns

en Marcial de qui les opinions es respecten
















(La dona d’aquell exuberant català de Roma, en
Marcial, se li queixa que per què se n’ha d’anar ell de nits a cardar’s
jovencells quan ella mateixa posseeix un trau del cul que hom podria
emprar per tal d’obtindre la mateixa glòria que no cardant ell els trauets
dels tendres al·lotells. En Marcial li diu que el forat del cul d’una dona,
llas, és una mena de segon cony, massa balder, no pas un estretall tan
estret i deliciós com el culet d’un
jovencell.)
















“Em pescava quan era dolçament cardant amb els minyons

Aquell collons de donota, i em diu que guaiti:

Que també un botó de sés ella rumbeja. La dona d’en Jou

Mateix així se li queixava, diuen les bíblies d’adés.

Mes quin cas en fotia en Jou? No cap! Car amb el seu minyó

Continuava cardant. Hèrcules fotia el mateix, i no és pas

Que a la seua dona li manqués un segon esfínter més baix.

I doncs, exemples rai, a les bíblies d’adés; en Febus

Rere la xicotella, i tanmateix s’abeura al cul d’un minyó.

N’Aquil·les no es pot cardar la llunyana Briseis, això rai,

Doncs, car amb en Patrocle hi surt guanyant. Fotries bé

De no comparar gaire el que tens amb allò que els mascles tenen,

Muller. Tu el que tens és un cony de parell de conys, i res
més.”















estona fa i dèiem quelcom d'altre

hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós